Transició democràtica espanyola: diferència entre les revisions

L'única resposta a les mobilitzacions de la que el Govern se sentia capaç era la repressió, com el [[procés 1001]], el 1973, contra deu membres de [[Comissions Obreres]] acusats d'associació il·lícita i l'execució a garrot vil de [[Salvador Puig Antich]], anarquista català militant del MIL (2-març 1974). El judici a Comissions Obreres s'inicià el 20 de desembre de 1973 sota una atmosfera de terror, ja quinze minuts abans de l'hora en què havia de començar el judici, el president del govern, l'almirall [[Carrero Blanco]] era assassinat per un comando d'[[ETA]]. Aquesta figura havia de ser el garant de la continuïtat del règim a la mort del dictador, cosa que es va veure parcialment truncada. El nomenament a la presidència del govern de l'anterior director general de seguretat, [[Carlos Arias Navarro]] no deixava dubtes sobre la resposta del règim: emprar la força si calia.

 

 

Des del 22 de juliol de 1969, el dictador havia proclamat com al seu successor oficial al príncep [[Joan Carles de Borbó]], nét d'[[Alfons XIII]], que l'endemà va prestar jurament de lleialtat a [[Franco]], als principis del "Movimiento" i a les lleis fonamentals de l'Estat. Durant aquests primers anys de la dècada de 1970 el paper del llavors príncep va ser poc rellevant políticament parlant.