Segona República Espanyola: diferència entre les revisions

A la tardor del 1933, ja eren evidents la crisi de la coalició republicanosocialista i el desgast del govern. El cap del govern, Manuel Azaña, va dimitir i el president de la República, Alcalá Zamora, va dissoldre les corts i va convocar eleccions al novembre.

 

Les eleccions generals es van celebrar el 18 de novembre. Tot i que l'abstenció hi va ser força alta, van ser les primeres en què, en aplicació de la [[Constitució de 1931]], les dones van poder exercir el vot. L'esquerra s'hi va presentar desunida: els republicans i socialistes, enfrontats pels conflictes socials, van presentar candidatures separades; a més, un nombre important d'obrers va optar per l'abstenció a petició de la [[CNT]]. La dreta, però, ben al contrari, s'hi va presentar unida i organitzada en moltes circumscripcions. El resultat en va ser la victòria dels partits de centredreta, fet que va inaugurar dos anys de govern conservador, un període que fou anomenat ''Bienni Negre'' per les esquerres.

 

Dues forces polítiques hi van obtenir els millors resultats: el [[Partit Republicà Radical]] de [[Lerroux]] i la [[CEDA]] de [[José María Gil-Robles y Quiñones|Gil-Robles]]. El president de la República, [[Niceto Alcalá-Zamora|Alcalá Zamora]], temorós davant les pretensions de la CEDA, que amenaçava de reformar la Constitució, va confiar la formació del govern al Partit Republicà Radical. Aquest va constituir un gabinet monocolor que va tenir, però, el suport parlamentari de la CEDA a canvi de la promesa d'una rectificació immediata de les reformes del bienni d'esquerres.

 

El nou govern presidit per [[Alejandro Lerroux]] va iniciar la seva acció paralitzant una gran part la reforma agrària: va fixar la devolució de terres a la noblesa, va anul·lar la cessió de propietats mal conreades i va atorgar la llibertat total de contractació, mesura que va comportar una baixada dels salaris dels jornalers. A més a més, s'enfrontà amb el govern de la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]] a causa de la [[Llei de contractes de conreu]] aprovada pel [[Parlament]] català, la qual garantia als pagesos rabassaires l'accés a la propietat de les terres que treballaven mitjançant el pagament als propietaris d'uns tributs prèviament taxats pel govern. El govern també va intentar contrarestar la reforma religiosa amb l'aprovació d'un pressupost de culte i clero i amb l'inici de negociacions per signar un concordat amb la [[Santa Seu]]. Pel que fa a l'exèrcit, es va aprovar una amnistia per als qui s'havien revoltat juntament amb [[Sanjurjo]] l'any 1932 i per als col·laboradors de la dictadura de [[Primo de Rivera]]. En matèria d'educació, es van respectar els canvis del govern anterior, malgrat que se'n va reduir considerablement el pressupost. Finalment, les corts van paralitzar la discussió del projecte d'Estatut basc, amb la qual cosa el govern central es va guanyar l'enemistat dels nacionalistes bascos.

 

El gir conservador i l'obstrucció del procés reformista endegat durant el bienni d'esquerres van tenir com a conseqüència una radicalització del [[PSOE]] i de la [[Unió General de Treballadors|UGT]]. La seva ala més esquerrana, liderada per [[Francisco Largo Caballero]], va proposar deixar de col·laborar amb les forces burgeses; va propugnar la revolució social i es va apropar així a les posicions anarquistes; com a conseqüència d'això, es va produir una proliferació de vagues i conflictes, sobretot l'any 1934.

 

Davant la mobilització obrera, la [[CEDA]] va reclamar a l'executiu una acció més contundent en matèria d'ordre públic i va exigir participar directament en el govern amb l'amenaça de retirar el suport parlamentari. [[Lerroux]] va accedir a aquestes peticions i el 5 d'octubre del 1934 va atorgar tres carteres ministerials al partit de Gil Robles. L'esquerra va interpretar l'entrada de la CEDA al govern com una deriva cap al [[feixisme]].

 

A Catalunya, la revolta va obtenir el suport del president de la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], [[Lluís Companys]], que volia evitar l'entrada de la CEDA en el govern, atès el caràcter clarament antiautonòmic d'aquest partit. El 6 d'octubre, Companys va proclamar la [[República Catalana]] dintre de la [[República Federal Espanyola]] i, alhora, una aliança de partits i de sindicats d'esquerra ([[PSOE]], [[Unió General de Treballadors|UGT]], [[Unió de Rabassaires]] i [[comunistes]]) organitzava una vaga general. La negativa de la [[CNT]], que era la força obrera majoritària, a participar en la vaga i l'escàs suport ciutadà van fer fracassar la rebel·lió. El govern va declarar l'estat de guerra a Catalunya i l'exèrcit, comandat pel general [[Domènec Batet i Mestres|Batet]], va ocupar el palau de la Generalitat. Hi va haver més de 3.500 detinguts, entre els quals hi havia tots els membres del govern de la Generalitat i tots els alcaldes, diputats i regidors que havien donat suport a la insurrecció, així com els dirigents més destacats del partit i dels sindicats d'esquerres. Azaña, que era a Barcelona, també va ser empresonat.

 

Les conseqüències de la revolució d'octubre van ser notables. La CEDA va augmentar la seva influència en el govern i es va mostrar partidària d'aplicar les condemnes de rigor i a procedir a una reorientació de la política del govern. Es van tornar les propietats als [[jesuïtes]] i es va nomenar [[José María Gil-Robles y Quiñones]] ministre de Guerra, i [[Francisco Franco]], cap de l'estat major. El juliol del 1935, la CEDA va presentar un projecte per modificar la Constitució que recollia la revisió de les autonomies, l'abolició del divorci i la negació de la possibilitat d'expropiar terres.

 

 

=== El Front Popular (1936) ===

En aquestes eleccions, l'esquerra s'havia reorganitzat: el Partit Socialista ([[PSOE]]), la [[Izquierda Republicana]] de [[Manuel Azaña]], la [[Unió Republicana (1934)|Unió Republicana]] de [[Diego Martínez Barrio]], el Partit Comunista d'Espanya ([[PCE]]) i els nacionalistes gallecs ([[ORGA]]) i catalans ([[ERC]]) es van presentar a les [[Eleccions generals espanyoles (1936)|eleccions]] com a [[Front Popular (Espanya)|Front Popular]]. Els nacionalistes del País Basc hi simpatitzaven i l'important sindicat anarquista Confederació Nacional del Treball ([[CNT]]) trencà el seu apoliticisme per demanar el vot per al Front Popular, mentre que els partits de dretes es presentaren desunits. A Catalunya, les dretes sí que s'organitzaren, en l'anomenat [[Front Català d'Ordre]].

 

A Catalunya, les eleccions de febrer van ser guanyades pel [[Front d'Esquerres de Catalunya]], que s'enfrontava al [[Front Català d'Ordre]], liderat per la [[Lliga Catalana (partit)|Lliga Catalana]]. La victòria de les esquerres va suposar la llibertat immediata per a [[Lluís Companys]] i la resta dels detinguts pels esdeveniments del 1934. Al Parlament, es mantenia un esperit de no-agressió entre la Lliga i [[ERC]], però al carrer les actituds es radicalitzaven entre els seguidors dels diversos partits i s'esperava que d'un moment a l'altre es produís un [[cop d'estat]].

 

[[Manuel Azaña]] fou escollit nou president de la República i [[Santiago Casares Quiroga|Casares Quiroga]] fou nomenat nou cap de govern, del qual no van formar part els socialistes, perquè estaven dividits entre els partidaris de [[Francisco Largo Caballero]], aclamat com el ''[[Lenin]] espanyol'' i procliu a realitzar una transformació revolucionària de la societat, i els socialistes moderats, partidaris d'[[Indalecio Prieto]], favorable a col·laborar amb els partits burgesos.

 

== Bibliografia ==

{{commonscat}}

* {{ref-llibre |cognom=Termes Ardèvol |nom=Josep |enllaçautor=Josep Termes Ardèvol |cognom2=Vilar |nom2=Pèire |enllaçautor2=Pèire Vilar |títol=Història de Catalunya |editorial=Edicions 62 |data=1987 |pàgines= |isbn=8429727108 |ref=Vilar}}

* {{ref-llibre |cognom=Molero i Olivella |nom=Esteve |enllaçautor=Esteve Molero i Olivella |títol=Les quintes del biberó |editorial=Rúbrica editorial |data=2000 |pàgines= |isbn= |ref=Molero}}