Marlon Brando: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació
Línia 28:
| imdb = 0000008
}}
'''Marlon Brando''' ([[Omaha (Nebraska)|Omaha]], [[Nebraska]], [[3 d'abril]] de [[1924]] - [[Los Angeles]], [[Califòrnia]], [[1 de juliol]] de [[2004|2004)]]) fou un [[actor]] [[estatunidenc]]. Considerat el màxim exponent del [[Actors Studio|Method Acting]] i deixeble de l'[[Actors Studio|l'Actors Studio]], el seu ideòleg fou [[Lee Strasberg]]. El [[1973]], Marlon Brando rebutja l'[[Oscar]] i alel Globus d'Or que li concedeix l'[[Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques]].
 
== Biografia ==
=== Primers anys ===
Va néixer i va créixer a Omaha, a l'estat de [[Nebraska]], amb el nom de Marlon Brando, igual que el seu pare. La sevaSa mare era una dona molt cordial que actuava al teatre local, i que va despertar d'interès del nen per la interpretació. Brando va tenir des de petit el do d'observar la gent i imitar els seus gestos, la qual cosa feia portant-los a l'extrem. Va ser un adolescent rebel, i va ser expulsat de diversos col·legis. El seuSon pare el reprimia per això, però el va animar a buscar el seu propi camí. Brando va marxar a [[Nova York]], on va estudiar interpretació primer a la ''[[New School]]'' i després al famós ''[[Actor's Studio]]''.
Acabada la seva formació, va començar a treballar en diversos teatres de temporada, fins que el 1944 va aconseguir un paper a [[Broadway]]. El 1946, i abans de fer-se un nom en el cercle teatral, va cridar l'atenció en una petita obra anomenada ''Truckline Cafe''. L'actuació de Brando va ser molt realista, fins al punt que la crítica Pauline Kael va arribar a creure que l'actor estava patint un atac a l'escenari. Pocs anys després, es va convertir en una estrella del teatre quan va interpretar l'obra de [[Tennessee Williams]] ''[[A Streetcar Named Desire]]'', dirigida per [[Elia Kazan]]. Brando sabia que Williams estava realitzant entrevistes per elegir els actors per a la seva obra i el va anar a veure, amb el resultat que va obtenir el paper protagonista.
Línia 43:
Brando va tenir un èxit molt més gran quan va actuar en la pel·lícula de [[1951]] ''[[A Streetcar Named Desire]]'', basada en l'obra teatral que ja havia interpretat. En el film, va compartir papers amb [[Vivien Leigh]], [[Karl Malden]] i [[Kim Hunter]]. Va ser nominat a l'[[Oscar al millor actor]] principal per aquesta pel·lícula, i els tres anys següents va rebre altres tantes nominacions per la seva actuació en ''Viva Zapata'', ''[[Julius Caesar (pel·lícula)|Julius Caesar]]'' i ''On the Waterfront''. Per aquesta última pel·lícula Brando va guanyar l'Oscar.
 
Amb base en aquests èxits, la carrera de Brando va continuar en ascens. En els anys següents, va intervenir en diferents pel·lícules de gèneres diversos, incloses les comèdies, com en ''La casa de te de la lluna d'agost'', en la qual dónadona vida a un japonès que fa d'intèrpret per a les forces d'ocupació americanes. Tanmateix, al final dels [[anys 1950]], les seves interpretacions van començar a decaure. Brando semblava haver perdut la força expressiva i les pautes que ell mateix havia establert per al seu treball i que li havien donat tan bon resultat.
 
Als [[anys 1960]], la carrera de Brando va decaure encara més. Les seves actuacions mancaven de tota inspiració, com en ''[[Rebel·lió a bord]]'' i altres pel·lícules en què va intervenir. Malgrat que conservava el seu prestigi de les primeres pel·lícules, la seva popularitat havia assolit un punt mínim. Tampoc els productors i els directors no confiaven en ell, a causa de les seves interpretacions mediocres i a la seva condició d'actor difícil. Tanmateix, hi havia excepcions, com [[Arthur Penn]], que el reconeixia com un gran actor.
 
Les coses van canviar per a Brando quan se li va presentar l'oportunitat d'interpretar el cap d'una família mafiosa en ''[[El Padrí]]'', basat en una novel·la de [[Mario Puzo]]. Va ser Brando qui va insistir que es fes una prova filmada del personatge interpretat per ell, i es va ocupar personalment del maquillatge. El director [[Francis Ford Coppola]] va quedar impressionat per Brando caracteritzat com a [[Vito Corleone]], i va haver de lluitar per convèncer els productors perquè acceptessin Brando per a aquest paper.
 
Per aquesta interpretació, Brando va aconseguir el seu segon [[Oscar]]. En aquesta ocasió, Brando va rebutjar l'Oscar, segona vegada en la història de [[Hollywood]] que passava (la primera vegada, l'havia rebutjat l'actor [[George C. Scott]]). En lloc de recollir el premi, Brando va enviar a la cerimònia a una actriu estatunidenca d'origen [[Pobles indígenes d'Amèrica|indi]], que es va manifestar en contra del tractament que rebia el seu poble en les pel·lícules de Hollywood.
 
Des d'aleshores, la trajectòria de Brando va ser molt irregular. Va rodar alguna bona pel·lícula, com ''[[L'últim tango a París]]'', i va participar breument en d'altres simplement per diners, com ''[[Superman (pel·lícula)|Superman]]'', en què els seus honoraris van ser de quatre milions de dòlars per un paper de deu minuts. Va continuar sent considerat com un gran actor, per la qual cosa va intervenir també en pel·lícules en les quals va aparèixer només uns quants minuts.
Línia 73:
Va participar en moltes activitats en defensa de la situació dels negres afroamericans i també de la defensa dels indis aborígens nord-americans, i aconseguí fer-se amb [[Richard Nixon]] i els [[Kennedy]] en algun moment.
 
L'any 1990, viu una de les seves tragèdies més grans personals. El xicot d'una de les seves filles és assassinat en la residència familiar de Mulholland Drive. La situació es va convertir en un circ mediàtic quan Christian (el seu fill primogènit nascut del seu primer matrimoni), el major dels fills de Brando, va ser acusat de ser l'autor material de l'homicidi. L'episodi marcamarcà profundament alel seu entorn familiar: Christian va ser obligat a complir sis anys de presó i Cheyenne es va suïcidar cinc anys més tard.
 
Va morir l'[[1 de juliol]] de [[2004]] a [[Los Angeles]] ([[Califòrnia]]), als 80 anys, producte d'una [[fibrosi pulmonar]]. Tanmateix, Brando serà sempre considerat una llegenda del setè art.