Esperit Sant: diferència entre les revisions

Entre aquestes dues postures extremes, els Pares de l'Església escolliren un punt intermigintermedi, atribuint plena realitat a la idea i a l'exemplar, a l'oussia i a la hipòstasi. La realitat de la humanitat quedà reflectida en el terme «Església». L'«Església» era la «comunitat en Crist» i representava aquell vincle especial interior que unificava la diversitat de comunitats i de persones. Per això que, amb la major naturalitat, se'n parlés com única i catòlica (universal). En aquest sentit, l'Església, a més d'una institució, era una realitat espiritual intangible però efectiva. D'una altra banda, en relació amb el [[pecat original]], s'entenia aquest pecat com una corrupció de l'«oussia» o naturalesa humana, heretada després per tots els seus exemplars, les diferents persones. Aquesta noció modelà la [[soteriologia]] cristiana de la següent manera. No importa com de virtuosa pugui ser una persona, aquesta persona no podia salvar-se mentre la naturalesa humana no quedés redimida o alliberada del seu error, trencament, pecat o corrupció, la qual cosa era inabastable a les persones i només possible a Déu. Mitjançant Crist, Déu restitueix a la naturalesa humana la seva dignitat espiritual fent possible, ara sí, que cada persona, per un esforç personal, se salvi. En aquest treball personal és on, segons els Pares, intervé de manera decisiva l'Esperit Sant.