Viquipèdia

Imperi Romà d'Orient: diferència entre les revisions

Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Cap resum de modificació
Línia 131:
{{Grècia}}
{{FixHTML|end}}
'''Imperi Bizantíbizantí'''<ref>Un terme [[historiografia|historiogràfic]] utilitzat com a mínim des del segle XVII.</ref> o '''Imperi Romàromà d'Orient''' són els noms convencionals utilitzats per a descriure l'[[Imperi Romà|Imperi romà]] durant l'[[edat mitjana]], centrat a la seva capital de [[Constantinoble]]. Els seus habitants i les nacions veïnes s'hi referien simplement com a '''Imperi Romàromà''' (en [[grec]]: '''Βασιλεία Ῥωμαίων''', ''Basileía Rhōmaíōn''), '''Imperi dels romans''' o '''RomaniaRomània''' (en grec: '''Ῥωμανία''', ''Rhōmanía''). Els seus [[llista d'emperadors bizantins|emperadors]] continuaren la successió ininterrompuda dels [[emperador romà|emperadors romans]], preservant les tradicions legals i culturals grecoromanes. En el món islàmic era conegut principalment com a '''Rum''' (en [[àrab]] '''روم''', ''Rûm'', '[[Roma]]<nowiki/>'). A causa del domini lingüístic, cultural i demogràfic del [[grec medieval]],<ref>Davies (1996), 245<br />* Moravcsik (1970), 11–12<br />* Lapidge (1998), 79<br />* Winnifrith–Murray (1983), 113</ref> gran part dels seus contemporanis de l'[[Europa]] occidental el coneixien com a ''Imperium Graecorum'' o '''Imperi dels grecs''' (vegeu també la [[#La denominació Imperi Bizantí|secció d'etimologia]]).
 
L'evolució de l'Imperi Romà d'Orient a partir de l'antic Imperi Romà pot ser vist com un procés que començà quan l'emperador [[Constantí I el Gran|Constantí I]] transferí la capital de [[Nicomèdia]], a [[Anatòlia]], a la ciutat de [[Bizanci]], que fou rebatejada amb el nom de Nova Roma o Constantinoble, al [[Bòsfor]]. Al segle VII, sota el regnat de l'emperador [[Heracli]], les reformes del qual canviaren la naturalesa de l'[[exèrcit bizantí|exèrcit de l'imperi]] i reconegueren el [[grec]] com la llengua oficial, l'imperi ja havia agafat un caràcter diferent.▼
 
Durant la seva existència mil·lenària, l'imperi sofrí nombroses desfetes i pèrdues de territori, especialment durant les [[guerres romano-sassànides|guerres romanosassànides]] i les [[guerres arabobizantines]]. Tot i que la seva influència a l'Àfrica del Nord i l'Orient Pròxim havia entrat en declivi com a resultat d'aquests conflictes, l'Imperi Bizantí continuà sent una de les forces més potents d'Europa en termes econòmics, culturals i militars. Després d'un últim ressorgiment sota la [[Comnè|dinastia comnena]] al [[segle XII]], l'imperi caigué en un llarg declivi durant les [[guerres Otomano-bizantines|guerres otomanobizantines]], acabant amb la [[caiguda de Constantinoble]] al [[segle XV]].▼
 
▲L'evolució de l'Imperi Romàromà d'Orient a partir de l'antic Imperi Romàromà pot ser vist com un procés que començà quan l'emperador [[Constantí I el Gran|Constantí I]] transferí la capital de [[Nicomèdia]], a [[Anatòlia]], a la ciutat de [[Bizanci]], que fou rebatejada amb el nom de Nova Roma o Constantinoble, al [[Bòsfor]]. Al segle VII, sota el regnat de l'emperador [[Heracli]], les reformes del qual canviaren la naturalesa de l'[[exèrcit bizantí|exèrcit de l'imperi]] i reconegueren el [[grec]] com la llengua oficial, l'imperi ja havia agafat un caràcter diferent.
L'imperi, un bastió del [[cristianisme]] i un dels principals centres de comerç del món, contribuí a protegir Europa occidental del principi de l'[[expansió de l'islam]], proporcionà una [[Moneda bizantina|moneda]] estable en or a la regió mediterrània, influí en el dret, el sistema polític i els costums de gran part d'Europa i l'Orient Pròxim, i preservà gran part de les obres literàries i el coneixement científic de l'[[antiga Grècia]], [[antiga Roma|Roma]] i moltes altres cultures.▼
 
▲Durant la seva existència mil·lenària, l'imperi sofrí nombroses desfetes i pèrdues de territori, especialment durant les [[guerres romano-sassànides|guerres romanosassànides]] i les [[guerres arabobizantines]]. Tot i que la seva influència a l'Àfrica del Nord i l'Orient Pròxim havia entrat en declivi com a resultat d'aquests conflictes, l'Imperi Bizantíbizantí continuà sent una de les forces més potents d'Europa en termes econòmics, culturals i militars. Després d'un últim ressorgiment sota la [[Comnè|dinastia comnena]] al [[segle XII]], l'imperi caigué en un llarg declivi durant les [[guerres Otomano-bizantines|guerres otomanobizantines]], acabanti s'acabà amb la [[caiguda de Constantinoble]] al [[segle XV]].
 
▲L'imperi, un bastió del [[cristianisme]] i un dels principals centres de comerç del món, contribuí a protegir Europa occidental del principi de l'[[expansió de l'islam]], proporcionà una [[Moneda bizantina|moneda]] estable en or a la regió mediterrània, influí en el dret, el sistema polític i els costums de gran part d'Europa i l'Orient Pròxim, i preservà gran part de les obres literàries i el coneixement científic de l'[[antiga Grècia|l'antiga Grècia]], [[antiga Roma|Roma]] i moltes altres cultures.
 
== Data inicial i final de l'imperi ==
Per a alguns autors, la data clau és la fundació de Constantinoble l'any [[330]].<ref name=TBE>{{Ref-llibre |cognom=Browning |nom=Robert |títol=The Byzantine Empire (Revised Edition) |url=http://books.google.cat/books?id=qp8ocRg7r2sC&pg=PR19&dq=Byzantine+Empire+330&hl=ca&sa=X&ei=jRItUZ3-D8XPhAfu8oGIAw&ved=0CGIQ6AEwCDgU#v=onepage&q=Byzantine%20Empire%20330&f=false |llengua=anglès |editorial=CUA Press |data=2002 |edició=2a ed.|pàgines=xix |isbn=0813207541}}</ref> D'altres opten per la data de la mort de [[Teodosi I el Gran|Teodosi I]] ([[395]]), que va ser el moment en què l'imperiImperi romà va quedar definitivament dividit en dues meitats, l'oriental i l'occidental.<ref name=TBE/>
* N'hi ha que pensen que és a partir del moment en què va ser deposat el darrer emperador de l'[[Imperi Romà d'Occident|Imperi romà d'Occident]], [[Ròmul August]], l'any [[476]].
* Fins i tot, algú va més enllà i creu que és a partir d'[[Heracli]], cap al [[620]], quan el llatí va ser oficialment substituït pel grec.<ref>''Europe: A History''. Oxford: Oxford University Press 1996. {{ISBN|0-19-820171-0}}</ref>
 
Sobre la data final, hi ha acord a establir que la desaparició de l'Imperi Bizantíbizantí es va produir el [[1453]] amb la [[caiguda de Constantinoble]] ena mans de [[Mehmet II]], [[soldà]] de l'[[Imperi Otomà|Imperi otomà]].<ref>{{Ref-llibre |cognom=Philippides |nom=Marios |cognom2=Hanak |nom2=Walter K. |títol=The Siege and the Fall of Constantinople in 1453: Historiography, Topography, and Military Studies |url=http://books.google.cat/books?id=qvvdVXckfqQC&pg=PA266&dq=29+May+1453+Constantinople&hl=ca&sa=X&ei=n5LdUIigHM2KhQeZt4CYBg&ved=0CDgQ6AEwAQ#v=onepage&q=29%20May%201453%20Constantinople&f=false |llengua=anglès |editorial=Ashgate Publishing, Ltd. |data=2011 |pàgines=p.xiii |isbn=1409410641}}</ref>
 
== Denominació ==
{{VT|Romii}}
Mentre que els seus habitants l'anomenaven simplement [[Imperi Romà|Imperi romà]] i ells es consideraven «romans», els habitants dels territoris occidentals parlaven de l'<nowiki/>''Imperi dels grecs''<ref>Gyula Moravcsik, Samuel R. Rosenbaum: ''Byzantium and the Magyars'', p. 11</ref> o l'<nowiki/>''Imperi de Constantinoble''. El nom d'''Imperi Bizantíbizantí'' és un terme modern que hagués desorientat els seus contemporanis. El nom original de l'imperi en grec era ''Romania'' (Ρωμανία) o ''Basileía Romaíon'' (Βασιλεία Ρωμαίων), traducció directa del nom en llatí de l'Imperi Romàromà, ''Imperium Romanorum''. L'expressió ''Imperi Bizantíbizantí'' prové de [[Bizanci]], l'antic nom de Constantinoble, i és una creació de l'historiador alemany Hieronymus Wolf, que el [[1557]], un segle després de la [[caiguda de Constantinoble]], el va utilitzar en la seva obra ''Corpus Historiae Byzantinae''. Amb aquesta denominació, va designar l'imperi existent durant aquest període de la història en contraposició a les cultures grega i romana de l'antiguitat clàssica. El terme no es va començar a consolidar fins al [[segle XVII]], quan va ser popularitzat per autors francesos, com [[Montesquieu]].<ref>C. R. Fox: [http://www.romanity.org/htm/fox.01.en.what_if_anything_is_a_byzantine.01.htm ''What, If Anything, Is a Byzantine?'']</ref>
 
 
 
L'èxit del terme pot tenir una certa relació amb el rebuig històric d'Occident de considerar l'Imperi Bizantíbizantí com l'hereu legítim de l'[[antiga Roma]], rebuig alimentat des que en el segle IX [[Carlemany]] i els seus successors van esgrimir el document [[apòcrif]] conegut com a ''Donació de Constantí'' per proclamar-se emperadors romans, amb la connivència del papat. Des d'aquesta època, el títol [[Emperador romà|''Imperator Romanorum'']] («'emperador dels romans»') va quedar reservat als sobirans del [[Sacre Imperi Romanogermànic|Sacre Imperi romanogermànic]], mentre que l'emperador de Constantinoble era anomenat a Occident ''Imperator Graecorum'' («'emperador dels grecs»'), i els seus dominis, ''Imperium Graecorum'', ''Graecia'', ''Terra Graecorum'' o fins i tot ''Imperium Constantinopolitanus''.
 
Més tard, la paraula ''bizantí'' va adquirir un sentit pejoratiu, com a sinònim de 'decadent', a causa de l'obra d'historiadors com [[Edward Gibbon]], [[William Lecky]] o el mateix [[Arnold J. Toynbee]] que, comparant la civilització bizantina amb l'antiguitat clàssica, van veure la història de l'Imperi Bizantíbizantí com un període de decadència prolongat. Va influir segurament també en aquesta apreciació el punt de vista dels croats provinents dels regnes de l'Europa occidental que van visitar l'imperi a partir de finals del [[segle XI]].
 
== Història ==
=== Del segle III al segle V ===
A finals del [[segle III]], [[Dioclecià]] va instituir el règim de govern conegut amb el nom de ''[[tetrarquia]]'' per tal d'assegurar el control de l'[[Imperi Romà|Imperi romà]] i fer-ne més eficient la seva l'administració: l'imperi va ser dividit en dues meitats governades per dos emperadors (augusts o ''augusti''), cada un dels quals incorporava al govern un «viceemperador» i futur hereu (cèsarscèsar o ''caesares''). Després de l'abdicació de Dioclecià, el sistema va perdurar pocs anys i es va obrir un [[Crisi del segle III|període de guerres civils]] que no van concloure fins al [[324]], quan [[Constantí I el Gran|Constantí I]] va unificar ambdues parts de l'imperi. Constantí va reconstruir la ciutat de [[Bizanci]], que seria la nova capital al [[330]], i la va anomenar ''Nova Roma'', tot i que popularment se la coneixia amb el nom de ''Constantinoble'' (en grec, ''Constantinoupolis'' o «'ciutat de Constantí»'). La nova administració va instal·lar-se en la capital, que tenia una situació estratègica envejable ben situada al nus de les rutes comercials més importants de la [[Mediterrània]] oriental.
 
A la mort de l'emperador [[Teodosi I el gran|Teodosi]] ([[395]]), l'imperi es va dividir definitivament: [[Flavi Honori]], el seu fill gran, va heretar-ne la meitat occidental amb capital a [[Roma]], mentre que al seu altre fill, [[Arcadi]], li va correspondre la meitat oriental amb capital a Constantinoble. Per a la majoria dels autors, és a partir d'aquest moment quan comença pròpiament la història de l'Imperi Bizantíbizantí, que es perllongaria durant gairebé un mil·lenni.
 
L'Imperi Romàromà d'Occident va desaparèixer com a tal el [[476]], quan el jove [[Ròmul August]] va ser deposat pel cabdill germànic [[Odoacre]], però a l'Imperi d'Orient els successors de Teodosi van ser capaços de conjurar les successives invasions de pobles bàrbars:
* Els [[visigot]]s van ser desviats cap a Occident per l'emperador [[Arcadi]] (395-408).
* El seu successor, [[Teodosi II]] (408-450), va reforçar les muralles de Constantinoble i la va convertir en una ciutat inexpugnable (de fet, no seria conquerida per tropes estrangeres fins al [[1204]]), i va aconseguir evitar la invasió dels [[huns]] mitjançant el pagament de tributs fins que després de la mort d'[[Àtila]] ([[453]]) aquests van deixar de representar un perill.
Linha 166 ⟶ 170:
 
=== L'era de Justinià ([[527]]-[[565]]) ===
Durant el regnat de [[Justinià I]] (527-565) l'imperi es va expandir. L'emperador va iniciar un programa de reformes i d'iniciatives militars amb les quals va restaurar les fronteres de l'antic Imperi Romàromà. Així, mentre a la frontera oriental va detenir els projectes expansionistes de l'emperador persa [[Cosroes I]], va emprendre una sèrie de guerres de conquesta a la part occidental:
[[Fitxer:Meister von San Vitale in Ravenna 003.jpg|left|thumb|300px|[[Justinià I]] en un dels mosaics de l'església de St. Vitale a [[Ravenna]]]]
* Entre [[533]] i [[534]], un exèrcit sota comandament del general [[Belisari]] va conquerir el regneRegne dels vàndals, a l'antiga [[Àfrica (província romana)|província romana d'Àfrica]]. El territori, una vegada pacificat, va ser governat per un funcionari denominat ''magister militum''.
* Entre [[535]] i [[536]], Belisari va arrabassar als [[ostrogots]] [[Sicília]] i el sud d'Itàlia, arribanti arribà fins a [[Roma]]. Després d'una breu recuperació militar dels ostrogots (541-551), un nou [[exèrcit bizantí]], comandat aquesta vegada per [[Narsès]], finalment va annexionar tota Itàlia a l'imperi, establinti establí la capital dels territoris conquerits a [[Ravenna]].
* El [[552]], els bizantins van intervenir en disputes internes de la [[Hispània]] visigoda i van annexionar-se extensos territoris del sud de la península Ibèrica. La presència bizantina a Hispània es perllongà fins a l'any [[620]].
 
[[Fitxer:ImperiBizantí550.png|thumb|left|230px|Mapa de l'Imperi Bizantíbizantí el [[550]]. En verd s'indiquen les conquestes de [[Justinià I]]]]
 
L'època de Justinià no solament destaca pels seus èxits militars sinó que sota el seu regnat Bizanci va viure una època d'esplendor cultural, malgrat la clausura de l'acadèmia d'Atenes. Cal destacar, entre moltes d'altres, les figures dels poetes [[Nonnos (poeta)|Nonos de Panòpolis]] i [[Pau Silenciari]], l'historiador [[Procopi (historiador)|Procopi]] i el filòsof Joan Filopó. Entre 528 i 533, una comissió nomenada per l'emperador va codificar el [[dret romà]] en l'anomenat ''Corpus Iuris Civilis'', fent possible així la transmissió a la posteritat d'un dels llegats del món antic més importants. Al mateix temps, es portaran a terme grans obres arquitectòniques com l'[[Santa Sofia (Istambul)|església de Santa Sofia]], dissenyada pels científics [[Antemi de Tralles]] i [[Isidor de Milet]].
 
Encara es debat si el gran programa militar i cultural de Justinià, que certament dugué al límit les capacitats i la hisenda de l'Estat iestat, va precipitar l'imperi cap a una crisi que s'iniciaria després de la mort de Justinià i arribaria al seu punt culminant a mitjans del [[segle VII]].
 
=== Els anys foscos i la reorganització de l'imperi ===
Linha 182 ⟶ 186:
El [[segle VII]] comença amb la crisi provocada per l'[[Guerra bizantino-sassànida de 602-628|espectacular ofensiva]] del monarca [[sassànida]] [[Cosroes II]], que amb les seves conquestes a Egipte, Síria i Àsia Menor va arribar a amenaçar l'existència mateixa de l'imperi. Aquesta situació va ser aprofitada per altres enemics de Bizanci, com els [[àvars]] i els [[pobles eslaus|eslaus]], que van posar [[Setge de Constantinoble (626)|setge a Constantinoble]] el [[626]]. L'emperador [[Heracli]] va ser capaç, després d'una guerra llarga i esgotadora, de rebutjar l'atac d'àvars i eslaus i de derrotar totalment els perses l'any [[628]].
 
Tanmateix, pocs anys després, entre el [[633]] i el [[645]], la fulgurant expansió de l'[[islamIslam]] arrabassà per sempre a l'imperi, exhaust per la guerra contra Pèrsia, les províncies de [[Síria (província romana)|Síria]], [[Palestina (província romana)|Palestina]], [[Àfrica (província romana)|Àfrica]] i [[Egipte]]. A mitjans del [[segle VII]] les fronteres es van estabilitzar; tot i que els àrabs van continuar pressionant i van arribar a amenaçar la capital, la superioritat naval bizantina, les magnífiques fortificacions i el monopoli del ''[[foc grec]]'', van protegir Bizanci.
 
Uns anys més tard, l'emperador [[Constantí IV]] ([[668]]-[[685]]) es veié obligat a acceptar la creació del regne independent dels [[búlgars]] a la província de [[Mèsia]]. Durant tota aquesta època, a més, diversos [[pobles eslaus]] es van instal·lar als [[Balcans]], arribanti arribaren fins i tot al [[Peloponès]]. Pel que fa a la part occidental, la invasió dels [[longobards]] va fer molt més precari el domini bizantí sobre Itàlia.
 
Entre els anys [[726]] i [[843]], l'Imperi Bizantíbizantí va ser esquinçat per les lluites internes entre els [[iconoclasta|iconoclastes]], partidaris de la prohibició de les imatges religioses, i els [[iconòdul]]s, contraris a la prohibició. La primera època iconoclasta es va prolongar des del 726, any en què [[Lleó III de Bizanci|Lleó III]] (717-741) va suprimir el culte a les imatges, fins al [[783]], quan aquest culte va ser restablert pel [[II Concili de Nicea|II concili de Nicea]]. La segona va tenir lloc entre [[813]] i [[843]], any en què va ser restablerta definitivament l'ortodòxia.
 
Malgrat una certa decadència militar, política i econòmica de l'imperi, cal destacar el fet que l'imperi va seguir existint. Per això, actualment els historiadors consideren que, malgrat l'aparent decadència d'aquests segles, la supervivència de l'estat bizantí fou deguda a la fortalesa de tota l'estructura social i política i a les importants reformes dels emperadors de l'època. En aquest sentit, cal tenir presents alguns fets significatius:
* '''Uniformització cultural i religiosa''': la pèrdua davant l'islamIslam de les províncies de Síria, Palestina i Egipte va portar com a conseqüència una major uniformització de l'imperi, ja que van desaparèixer els grans nuclis del [[monofisisme]] i el [[843]] es va poder culminar, finalment, la unitat religiosa. Els territoris que l'imperi conservava a mitjans del [[segle VII]] eren de cultura fonamentalment grega i el [[llatí]] va ser definitivament abandonat en favor del [[Grec antic|grec]].
* '''Reorganització territorial''': al segle VII, probablement en època de [[Constant II]] ([[641]]-[[668]]), l'imperi es va dotar d'una nova organització territorial que va fer-ne més eficaç la seva defensa. El territori bizantí es va organitzar en [[thema]]s, districtes militars que eren alhora circumscripcions administratives, i el governador i cap militar dels quals, l{{'}}''[[estrateg|strategos]]'', gaudia d'una àmplia autonomia.
* '''Ruralització''': la pèrdua de les províncies del sud, on més desenvolupament havien assolit l'artesania i el comerç, va implicar que l'economia bizantina passés a ser essencialment agrària. La irrupció de l'islamIslam a la Mediterrània a partir del [[segle VIII]] va dificultar les rutes comercials. Va decréixer la població i la importància de les ciutats en el conjunt de l'imperi, en tant que començava a desenvolupar-se una nova classe social, l'aristocràcia latifundista, especialment a l'[[Àsia Menor]].
 
=== Renaixement macedònic ===
[[Fitxer:Basilios II.jpg|esquerra|200px|thumb|[[Basili II de Bizanci|Basili II]]]]
El final de les lluites iconoclastes va permetre un desenvolupament important de l'imperi, visible ja durant el regnat de [[Miquel III]] (842-867), últim emperador de la dinastia amoriana, i, sobretot, durant els gairebé dos segles (867-1056) en què Bizanci va ser regit per la dinastia macedònica. Aquest període és conegut pels historiadors com el ''renaixement macedònic''. D'altra banda, la crisi que pateix el califat [[abbàssida]], principal enemic de l'imperi a Orient, debilita considerablement l'ofensiva islàmica.
 
Tot i així, els nous estats musulmans que van sorgir com a resultat de la dissolució del califat, principalment els [[aglàbida|aglàbides]] del nord d'Àfrica i el [[califat fatimita]] d'Egipte, reactivaria la lluita amb els bizantins per la supremacia a la Mediterrània oriental:
* En el [[segle IX]], [[Creta]] seria conquerida pels musulmans el [[824]] i després arrabassarien definitivament [[Sicília]] a l'imperi.
* En la segona meitat del [[segle X]], els bizantins iniciarien ofensives importants contra l'islamIslam, i van recuperar territoris perduts molts segles abans. [[Nicèfor Focas]] (963-969) va reconquerir el nord de [[Regió de Síria|Síria]], incloent-hi la ciutat d'[[Antioquia de l'Orontes|Antioquia]] ([[969]]), així com les illes de [[Creta]] ([[961]]) i [[Xipre]] ([[965]]).
 
El gran enemic occidental de l'imperi durant aquesta etapa va ser l'estat búlgar. [[Cristianització de Bulgària|Convertit al cristianisme]] a mitjan segle IX, [[Primer Imperi Búlgar|Bulgària]] va assolir el seu apogeu en temps del [[tsar]] [[Simeó I de Bulgària|Simeó]] (893-927), educat a Constantinoble. Des del [[896]], l'imperi va estar obligat a pagar un tribut a Bulgària, i el [[913]] Simeó va estar a punt d'atacar la capital. A la mort d'aquest monarca ([[927]]), el seu regne comprenia bona part de [[Macedònia (territori històric)|Macedònia]], de [[Tràcia]], [[Sèrbia]] i [[Albània]]. El poder de Bulgària, però, va decaure durant el segle X i a començaments del segle següent l'emperador bizantí [[Basili II de Bizanci|Basili II]] (976-1025), anomenat ''Bulgaròctonos'' («'matador de búlgars»') va conquerir Bulgària, la va annexionar a l'imperi tot dividint-la en quatre [[thema|temes]].
 
Les relacions amb Occident van ser tenses a partir de la coronació de [[Carlemany]] ([[800]]) i les pretensions dels seus successors al títol d'emperador romà i al domini sobre Itàlia. Durant tota aquesta etapa, malgrat la pèrdua de Sicília, l'imperi va continuar tenint una enorme influència en elal sud de la península italiana. Les disputes amb [[Otó I, emperador romanogermànic|Otó I]], que pretenia expulsar els bizantins d'Itàlia, es van resoldre mitjançant el matrimoni de la princesa bizantina [[Teòfano Skleraina|Teòfano]], neboda de l'emperador bizantí [[Joan Tzimiscés]], amb [[Otó II, emperador romanogermànic|Otó II]].
 
=== Amenaça turca i croades ===
[[Fitxer:Manuelcomnenus.jpg|thumb|left|150px|<center>Manuel I Comnè (1143-1180)]]
 
L'Imperi Bizantíbizantí s'annexa oficialment [[Bulgària]] el [[1018]],<ref>{{Ref-llibre |cognom=Crampton |nom=R. J. |títol=A Short History of Modern Bulgaria |url=http://books.google.cat/books?id=iL06AAAAIAAJ&pg=PA4&dq=1018+bulgaria&hl=ca&sa=X&ei=lJByUp3jK4m27Qa944CYBg&ved=0CGUQ6AEwBw#v=onepage&q=1018%20bulgaria&f=false |llengua=anglès |editorial=CUP Archive |data=1987 |pàgines=4 |isbn=0521273234}}</ref> però després del període d'esplendor que va suposar el renaixement macedònic, la segona meitat del [[segle XI]] va iniciar un període de crisi, marcat per la creixent [[Feudalisme|feudalització]] de l'imperi i la seva debilitat davant de l'aparició de dos poderosos enemics: l'[[Imperi Seljúcida|Imperi seljúcida]] i els regnes cristians d'Europa occidental.
 
A la frontera oriental, els turcs seljúcides que fins al moment havien centrat el seu interès a derrotar [[Califat fatimita|l'Egipte fatimita]], van començar a fer incursions a l'Àsia Menor. El [[1071]], va acabar l'hegemonia bizantina a l'Àsia Menor a conseqüència de la inesperada derrota en la [[Batalla de Manazkert]] de l'emperador [[Romà IV Diògenes]] davant l'exèrcit d'[[Alp Arslan]], [[soldà]] dels seljúcides.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Nicolle |nom=David |cognom2=Hook |nom2=Christa |títol=Manzikert 1071: The breaking of Byzantium |url=https://books.google.es/books?id=JQwWAAAAQBAJ&pg=PA93&dq=battle+Manazkert&hl=ca&sa=X&ei=yIH8VIjAMs6qaY6UgYgP&ved=0CCUQ6AEwAQ#v=onepage&q=battle%20Manazkert&f=false |llengua=anglès |editorial=Osprey Publishing |data=2013 |pàgines=5 |isbn=1780965052}}</ref> Els intents posteriors dels emperadors [[Llista d'emperadors bizantins#Dinastia Comnè|Comnè]] per reconquerir els territoris perduts es revelaran sempre infructuosos. Més encara, un segle després, [[Manuel I Comnè]] sofriria una altra humiliant derrota davant els seljúcides en la [[Batalla de Miriocèfal]] ([[1176]]).
Linha 217 ⟶ 221:
[[Fitxer:PriseDeConstantinople1204PalmaLeJeune.JPG|thumb|200px|Setge de Constantinoble de [[1204]]]]
{{principal|Quarta Croada}}
[[Frederic Barbaroja|Frederic Barba-roja]], emperador del Sacre Imperi Romanogermànicromanogermànic, va intentar conquerir sense èxit l'imperi durant la [[Tercera Croada|tercera croada]], però va ser la quarta la que va tenir un efecte més devastador sobre l'Imperi Bizantíbizantí.
 
La intenció inicial de la [[Quarta Croada|quarta croada]] era conquerir Egipte. Tanmateix, unes expectatives de reclutament de croats molt superiors a les que realment es varen donar provocaren l'endeutament dels líders croats. En aquest context, el [[Aleix IV Àngel|príncep Aleix]], fill de l'emperador derrocat [[Isaac II Àngel]], va prometre una extraordinària recompensa si els croats l'ajudaven a recuperar el tron imperial bizantí. Els croats reeixiren a derrocar l'usurpador [[Aleix III Àngel]] i entronitzaren el príncep Aleix amb el títol d'[[Aleix IV Àngel]]. Tanmateix, poc després, aquest fou assassinat per un nou usurpador, l'emperador [[Aleix V Ducas]], que es negà a saldar els deutes de l'emperador assassinat Aleix IV Àngel. Finalment, els croats tornaren a [[Setge de Constantinoble (1204)|atacar Constantinoble]] i la ciutat va caure el [[12 d'abril]] del [[1204]], i fou sotmesa a un brutal saqueig.
 
=== Restitució de l'Imperi Bizantíbizantí ===
{{principal|Setge de Constantinoble (1260)}}
A partir d'aleshores, es fundà l'[[Imperi Llatí de Constantinoble|Imperi llatí de Constantinoble]] així com altres [[estats croats]] en els territoris europeus de l'extint l''''Imperi Bizantíbizantí'''. A més, sorgiren estats grecs que es proclamaven hereus de Bizanci: l'[[Imperi de Nicea]] i l'[[Imperi de Trebisonda]], així com el [[Despotat de Morea]], el [[Despotat de l'Epir]], el [[Despotat de Sinope]], etc. El primer, controlat per la [[Llista d'emperadors bizantins#Dinastia Paleòleg|dinastia Paleòleg]], va [[Setge de Constantinoble (1260)|reconquerir Constantinoble]] el [[1261]], sota el regnat de [[Miquel VIII Paleòleg]], i va derrotar l'Epir, revitalitzant l'imperi. Tanmateix, estaven massa preocupats amb Europa, quan s'estava produint un important increment de la penetració dels turcs a l'Àsia Menor, cosa que seria ben aviat el principal problema.
 
A partir del mateix [[1261]], l'avenç turc va reduir considerablement els dominis asiàtics de l'imperi, que en alguns períodes és convertit en vassall dels otomans; d'altra banda, als Balcans va haver de competir amb els estats grecs i llatins que havien sorgit arran de la conquesta de Constantinoble el 1204, i a la Mediterrània la superioritat naval veneciana deixava poques opcions a Bizanci.
Linha 231 ⟶ 235:
Durant el [[segle XIV]], l'imperi va haver d'afrontar la terrible revolta de la [[Companyia Catalana d'Orient]] i dues devastadores guerres civils. Durant un temps, l'imperi va sobreviure perquè [[seljúcides]], [[mongols]] i [[perses safàvides]] estaven massa dividits per a poder atacar, però finalment els [[turcs otomans]] van envair totes les possessions bizantines a excepció d'unes poques ciutats portuàries.
 
=== Caiguda final de l'Imperi Bizantíbizantí en mans dels otomans ===
{{principal|Caiguda de Constantinoble}}
Finalment, la [[caiguda de Constantinoble]] es va produir després d'un setge de dos mesos dut a terme per [[Mehmet II]], el [[29 de maig]] de [[1453]]. L'últim emperador bizantí, [[Constantí XI Paleòleg]], va ser vist per última vegada quan entrava en combat defensant les muralles. Mehmet II també va conquerir [[Mistra]] el [[1460]] i el darrer nucli, Trebisonda, el [[1461]]. Era la fi de l'imperi.
Linha 237 ⟶ 241:
== El món bizantí ==
=== Demografia ===
Són molt poques les dades que permeten calcular la població de l'Imperi Bizantíbizantí, tot i que se sap que la major concentració de població va estar sempre en la part asiàtica de l'imperi, especialment en el litoral de l'[[Mar Egeu|Egeu]] d'[[Àsia Menor]].
 
Es calcula<ref>J. C. Russell Russell (1958): «Late Ancient and Medieval Population». ''Transactions of the American Philosophical Society'', 48 (3)</ref> que a finals del [[segle IV]] la població total de l'Imperi Romàromà d'Orient era d'uns 25 milions, repartits en una àrea d'aproximadament 1.600.000 km². En el [[segle IX]], després de la pèrdua de les províncies de [[Regió de Síria|Síria]], [[Egipte]] i [[Palestina]] i la crisi de població del [[segle IV]], es calcula que devien viure dins l'[[imperi]] uns 13 milions de persones en un territori de 745.000 km². Fins al [[segle XIII]], amb les importants pèrdues territorials patides per l'imperi, no és probable que els ''[[basileu]]s'' dirigíssindirigissin el destí de més de 4.000.000 de persones. Des d'aleshores, el territori de l'imperi i la seva població van anar decreixent ràpidament fins a la caiguda de [[Constantinoble]] el [[1453]].
[[Fitxer:Walls of Constantinople.JPG|thumb|300px|Muralla medieval restaurada de [[Constantinoble]]]]
El creixement de Constantinoble va ser espectacular durant els segles [[segle IV|IV]] i [[segle V|V]]. Mentre que la capital d'Occident, [[Roma]], havia passat des dels prop d'un milió d'habitants en temps d'[[August]] a tan sols uns 100.000 en el [[segle V]], [[Constantinoble]], que en el moment de la seva fundació tenia escassament 30.000 habitants, arribà als 400.000 en època de [[Justinià I]].
 
Tanmateix, [[Constantinoble]] no era l'única gran ciutat de l'imperi. S'ha calculat que la població d'[[Alexandria|d'Alexandria]] en aquella mateixa època tenia al voltant dels 300.000 habitants, una mica més gran que Antioquia, amb 250.000, seguida d'altres ciutats com [[Efes]], [[Esmirna]], [[Pèrgam]], [[Trebisonda]], [[Edessa (Grècia)|Edessa]], [[Nicea de Bitínia|Nicea]], [[Tessalònica]], [[Tebes (Grècia)|Tebes]] i [[Atenes]].
 
Els esdeveniments del [[segle VI]] van provocar un important retrocés de la urbanització tant per les guerres com per una desgraciada successió d'[[epidèmia|epidèmies]] i [[catàstrofe natural|catàstrofes naturals]]. En el segle següent, després de la pèrdua de [[Regió de Síria|Síria]], [[Palestina]], [[Egipte]] i [[Cartago]], a l'imperi només hi havia dues grans ciutats: Constantinoble i [[Tessalònica]]. Sembla que la població de Constantinoble va decréixer considerablement durant els segles [[segle VI|VI]] i [[segle VII|VII]] a causa, entre altres raons, de la [[pesta]], i només va començar a recuperar-se a mitjans del [[segle VIII]]. Es calcula que la seva població era d'uns 300.000 habitants durant el renaixement macedònic, i de no menys de 500.000 sota la [[Comnè|dinastia Comnena]].
Linha 250 ⟶ 254:
 
=== Economia ===
L'economia bizantina va ser la més avançada d'Europa durant molts segles. Les reformes de [[Constantí V]] al voltant de l'any [[765]] marcaren el començament d'un ressorgiment que va ser continuat fins al 1204. Des del segle X fins al final del [[segle XII|XII]], l'Imperi Bizantíbizantí mostrava al món una imatge de grandesa i els viatgers quedaven impressionats per la riquesa que s'acumulava a la capital. Tot això va canviar amb l'arribada de la [[Quarta Croada|quarta croada]], que va ser una veritable catàstrofe.<ref>P. Magdalino: ''Medieval Constantinople'', 532.</ref> Els Paleòleg intentaren reactivar l'economia, però l'últim estat bizantí no aconseguí recuperar el control del poder econòmic. Gradualment, també perdrien la seva influència en les diverses activitats del comerç i els mecanismes de control dels preus, així com el control sobre la sortida dels metalls preciosos i, segons alguns erudits, fins i tot sobre la capacitat d'encunyar monedes.<ref>K. P. Matschke: ''Commerce, Trade, Markets, and Money'', 805–806.</ref>
 
==== L'agricultura i la indústria ====
Linha 259 ⟶ 263:
==== El comerç ====
[[Fitxer:Solidus-Justinian II-Christ b-sb1413.jpg|thumb|250px|''Solidus'' de [[Justinià II]]]]
El comerç va gaudir d'una gran importància, recolzat en el prestigi que tenia la seva [[Moneda bizantina|moneda]], el [[sòlid bizantí]], en el comerç mundial de l'època. Per la seva situació geogràfica, l'Imperi Bizantíbizantí va ser un intermediari necessari entre Orient i el [[Mediterrani]], com a mínim fins al [[segle VII]], quan l'[[islamIslam]] es va apoderar de les províncies meridionals de l'imperi. Va ser especialment important la posició de la capital que controlava el pas d'[[Europa]] a [[Àsia]]; dominaven l'[[estret del Bòsfor]], i amb això tenien el control dels intercanvis entre el Mediterrani, des d'on s'accedia a l'Europa occidental, i el [[mar Negre]], que enllaçava amb el nord d'[[Àfrica]] i [[Rússia]].
 
Existien tres rutes principals que enllaçaven el Mediterrani amb l'Extrem Orient:
Linha 270 ⟶ 274:
=== Organització política i administrativa ===
Tant l'organització política com l'administrativa, va ser, en un primer moment, la mateixa que hi havia hagut a
l'Imperi Romàromà d'Occident.  
 
==== L'emperador ====
Linha 277 ⟶ 281:
El successor no era necessàriament fill de l'emperador. En molts casos, la successió va ser d'oncle a nebot. Justinià, per exemple, va succeir al seu oncle [[Justí I]] i va ser succeït pel seu nebot [[Justí II]]. D'altra banda, altres futurs governants van arribar a la dignitat imperial pel matrimoni, com [[Nicèfor II]] o [[Romà IV Diògenes]].
 
Tot i que l'emperador escollia el seu successor, van ser molts els que van arribar al poder proclamats per l'exèrcit, com ara [[Heracli]] o [[Aleix I Comnè]], o gràcies a les intrigues cortesanes, a vegades culminades amb diversos assassinats. Per evitar que els emperadors deposats i els seus familiars reclamessin el tron, sovint els provocaven la ceguesa o, en alguns casos, els castraven i els tancaven en monestirs. Un cas particular n'és el de [[Justinià II]] anomenat ''Rhinotmetos'' («'nas tallat»'), a qui l'usurpador [[Leonci II]] li va tallar el nas i el va desterrar, tot i que posteriorment recuperaria el tron.
 
La figura de l'emperador estava especialment relacionada amb l'Església, que es va convertir en un factor estabilitzador, i especialment amb el [[patriarca de Constantinoble]]. La monarquia bizantina tenia un cert caràcter "diví"<ref>"Hellas, Byzantium". ''Encyclopaedia The Helios''. </ref> i en certes prerrogatives del seu càrrec remeten al ''rex sacerdos'' («'rei sacerdot»') de la monarquia israelita; cal recordar que un dels títols dels emperadors era el d'Isapostolos, és a dir, «'igual als apòstols»'. L'emperador i el patriarca tenien una relació de mútua interdependència: tot i que l'emperador designava el patriarca, era aquest qui confirmava el seu accés al poder mitjançant la cerimònia de coronació. Al llarg de la història de l'imperi, entre l'emperador i el patriarca va haver-hi moments difícils, ja que en certs moments els interessos de l'estat diferien dels de l'Església. Això va succeir especialment en la darrera etapa de l'imperi, quan els emperadors, per obtenir l'ajuda d'Occident per fer front als turcs, intentaven restaurar la unitat religiosa entre la seva Església i la de Roma; en aquests moments, evidentment, es trobaren amb la fèrria oposició dels patriarques.
 
Una de les principals accions en què es fonamentava el poder de l'emperador era el seu control sobre una eficaç administració, que es regia pel ''Copus Iuris Civilis'', tractat elaborat en època de Justinià. L'organització territorial es basava, des del [[segle VII]], en els ''[[thema|thémata]]'' o províncies sota el comandament d'un ''strategos'' o general.
 
==== Títols nobiliaris, títols imperials ====
===== Títols imperials =====
Aquests van ser els títols més alts, generalment limitats als membres de la família imperial o per a seleccionar uns pocs governants estrangers.
 
====== Títols utilitzats pels emperadors ======
* ''' [[Basileu]] '''(''Βασιλεύς'', «'[[Monarca|sobirà]]»<nowiki/>'): originàriament es referia a qualsevol rei a les zones de parla grega de l'Imperi Romàromà. També es va referir als emperadors de [[Imperi Persa|Pèrsia]]. [[Heracli]] el va adoptar per substituir el títol [[llatí]] ''[[August (títol)|august]]'' el 629, i es va convertir en la paraula grega per a «emperador». [[Heracli]] també utilitzà els títols ''autokrator'' ({{polytonic|αυτοκράτωρ}}, «'autocràta»') i ''Kyriad'' ({{polytonic|κύριος}}, «'senyor»'). Els bizantins reservaven el terme ''basileus'' exclusivament per a l'emperador de Constantinoble, i es referien als reis d'Europa occidental com a ''regàs'', hel·lenització de la paraula llatina ''rex'' («'rei»'). La forma femenina ''basilissa'' es refereix a l'[[emperadriu]]. Les emperadrius es van tractar com a ''Eusebestatē Avgousta'', ''Kyria'' («'senyora»') o ''Despoina, ''(la forma femenina de ''dèspota''.
* ''' [[Porfirogènit]] '''({{polytonic|πορφυρογέννητος}}, «'nascut en el porpra»'): els emperadors volien posar èmfasi en la legitimitat de la seva ascensió al tron i annexen aquest títol als seus noms.
* '''''Autokratōr''''' ({{polytonnic|Αυτοκράτωρ}}, «'autogovernant»' o «'que es governa a si mateix»'): equivalent a ''[[Imperator]]'', va ser utilitzat pels emperadors.
 
====== Títols utilitzats per la família imperial ======
* '''''Basileopatōr''''' ({{polytonic|Βασιλεοπάτωρ}}): creat per descriure el "pare" d'un emperador, encara que el ''basileopatōr'' no era necessàriament el pare real de l'emperador. El primer ''basileopatōr'' fou Stylianos Zautzes, noble de [[Lleó VI de Bizanci|Lleó VI el Savi]]. [[Romà I Lecapè]] també utilitzà el terme quan va ser regent de [[Constantí VII]]. El ''basileopatōr'' ocupava el rang més alt entre l'administració i, sovint, implicava àmplies tasques administratives.
 
* ''''' [[Dèspota|Dèspotes]] '''''({{polytonic|Δεσπότης}}, «'senyor»'): títol emprat pels emperadors des de [[Justinià I|Justinià]], fou un títol honorífic dels fills dels emperadors regnants. En el segle XII, [[Manuel I Comnè]] el convertí en el títol més alt després del d'emperador. La forma femenina, ''despoina'', es refereix a una dona dèspota o l'esposa d'un dèspota, però també es va utilitzar per a designar l'emperadriu.
 
* '''''[[sebastocràtor|Sebastokratōr]]''''' ({{polytonic|Σεβαστοκράτωρ}}, «'venerable governant»'): creat per Aleix I, com una combinació d'''autokrator'' i ''sebastos''. Era essencialment un títol honorífic, que significava només una estreta relació amb l'emperador, però es va classificar immediatament després de ''despotēs''. La forma femenina n'és ''sebastokratorissa''.
 
* '''''Kaiser''''' ({{polytonic|Καίσαρ}}, «'[[cèsar (títol)|cèsar]]»<nowiki/>'), originàriament, com en l'Imperi Romàromà tardà, es va utilitzar un subordinat per al coemperador o l'hereu aparent, ocupant el rang més alt. El cèsar gaudia d'amplis privilegis, gran prestigi i poder. Quan Aleix I creà el títol de ''sebastokratōr'', ''kaiser'' es va convertir en el tercer títol en importància, i quart, després de Manuel I va crear ''dèspotes''. La forma femenina n'és ''kaisarissa''. Va ser poques vegades concedit als estrangers. [[Justinià II]] anomenava [[Tervel]], khan dels [[búlgars]], ''kaiser'' l'any 705, llavors el títol es va convertir en [[llengua eslava|eslau]] en el terme ''[[tsar]]''. [[Andrònic II Paleòleg]] nomenà ''kaiser'' [[Roger de Flor]], líder de la [[Companyia catalana d'Orient]] el 1304.
 
* '''''Nobelissimos''''' ({{polytonic|Νοβελίσσιμος}}, «'els més nobles»'), adaptació del llatí ''Nobilissimus'': originàriament un títol donat als parents propers de l'emperador, subordinats únicament al ''kaiser''. El títol patí diverses variacions: ''Prōtonobelissimos'' fou creat en el seu lloc, només per ser substituït per una forma més ampliada: ''Prōtonobelissimohypertatos''. A final de la dinastia Paleòleg, el primer havia desaparegut, mentre que el segon era un funcionari provincial.
 
* ''''' Kouropalatēs''''' ({{polytonic|Κουροπαλάτης}}, del llatí ''{{polytonic|cura palatii}}'', «'a càrrec del palau»': emprat ja en temps de [[Justinià I|Justinià]], era el funcionari encarregat de la gestió del palau imperial. Va ser adjudicat a importants membres de la família imperial, i a partir del segle XI en general s'adjudicà als governants vassalls d'[[Armènia]] i del [[Regne d'Ibèria]] (Caucas).
 
* '''''Sebast''''' ({{polytonic|Σεβαστός}}, «'honorable»'), aquest títol és la traducció literal grega del terme llatí ''august'' o ''augoustos'', de vegades aplicada als emperadors com un títol que va aparèixer en la segona meitat del segle XI, i que va ser àmpliament concedit per [[Aleix I Comnè]] als seus germans i parents. A partir del segle XII, disminuí ràpidament en importància.
 
=== L'exèrcit ===
{{principal|Exèrcit bizantí}}
L'exèrcit bizantí va ser durant segles el més poderós de tots. Hereu del victoriós exèrcit romà, durant els [[segle III|segles III]] i [[segle IV|IV]] va ser substancialment reformat,: desenvolupantdesenvolupà sobretot la cavalleria pesant (''[[catafracta]]''), d'origen [[sàrmata]].
 
En un primer moment existien dos tipus de tropes: els ''limitanei'', les guarnicions de la frontera, i els ''comitatenses''. A partir del [[segle VII]], l'imperi va ser organitzat en [[thema]]s, circumscripcions tant administratives com militars dirigides per un ''[[estrateg|strategos]]'', amb què es va millorar la capacitat defensiva de l'imperi davant els seus nombrosos enemics exteriors.
Linha 317 ⟶ 320:
Una de les debilitats de l'exèrcit bizantí, que va anar accentuant-se amb el temps, va ser la necessitat de fer servir tropes mercenàries, de fidelitat dubtosa. Entre els cossos mercenaris més coneguts, hi havia la famosa [[guàrdia varega]], provinents dels pobles nòrdics, i els [[almogàvers]], que generaren una crisi terrible dins l'imperi amb la seva revolta durant el [[segle XIV]].
 
L'estratègia militar va tenir un auge en època bizantina, i diversos emperadors, com és el cas de [[Maurici (emperador)|Maurici]], van escriure tractats sobre l'art de la guerra, en què, entre altres qüestions, es lloava ella sigildiscreció, la sorpresa i el lideratge dels comandants.
 
=== La marina ===
{{principal|Marina bizantina}}
 
La marina bizantina va ser la força naval de l'Imperi Bizantíbizantí. Així com l'imperi mateix, en els seus orígens es va desenvolupar a partir de la [[marina romana]], però en comparació amb la seva predecessora va tenir un paper més important en la defensa de l'imperi. La marina romana operava com a policia marítima per desactivar amenaces, però la marina de l'Imperi Bizantíbizantí era vital per a l'existència de l'imperi, a qui molts historiadors han qualificat d'''imperi marítim''.
 
La marina bizantina va tenir un paper preponderant en l'hegemonia de l'imperi, gràcies a les seves àgils embarcacions, anomenades ''[[dromos]]'' i l'ús d'armes innovadores com el "[[foc grec]]". La superioritat naval de Bizanci li va proporcionar el domini del Mediterrani oriental fins al [[segle XI]], quan va començar a ser substituïda per l'incipient poder d'algunes ciutats estat italianes, especialment la [[República de Venècia]].
 
La primera amenaça a l'hegemonia de la [[marina romana]] va venir dels [[vàndals]] al [[segle V]], però va ser liquidada per les guerres de [[Justinià I]] al segle següent. El restabliment d'una marina bizantina permanent i la introducció de les galeres en el mateix període marca la independència i el desenvolupament de les característiques primàries de la marina bizantina. Aquest procés va augmentar durant l'adveniment de l'[[islamIslam]]. Després de les pèrdues del llevant mediterrani i de l'[[Àfrica]], el [[Mar Mediterrani|Mediterrani]] es va convertir en un camp de batalla entre l'Imperi Bizantíbizantí i l'imperi dels àrabs. En aquest punt, va ser molt important la marina bizantina, no sols per a la defensa de les possessions imperials al mar, sinó per a repel·lir atacs contra [[Constantinoble]]. Amb l'ús del "[[foc grec]]", l'arma secreta bizantina més letal, [[Constantinoble]] es va salvar de diversos setges i en moltes batalles la victòria va ser per a les tropes de l'Imperi Bizantíbizantí.
 
=== La religió ===
{{principal|Cristianisme ortodox}}
[[Fitxer:Vlahernskaya.jpg|thumb|300px|''La Verge Maria'', protectora de l'imperi]]
L'Imperi Bizantíbizantí va ser, des dels seus inicis, cristià, ja que [[Constantí I el Gran|Constantí I]] va ser el primer emperador a adoptar el [[cristianisme]] (i en aquella època gran part de l'imperi ja era cristià), religió que va anar incrementant la seva influència al llarg del [[segle IV]] i va culminar quan l'emperador [[Teodosi I el Gran|Teodosi I]], a finals del mateix segle, la va proclamar [[Edicte de Tessalònica|religió oficial de l'imperi]].
 
Inicialment, la màxima autoritat religiosa de l'imperi era l'emperador, que tenia el càrrec de [[Pontífex Màxim|pontífex màxim]]. Així doncs, l'any [[325]], Constantí convocà el [[Concili de Nicea I|primer concili de Nicea]], en què es decidí, entre altres coses, que s'organitzaria l'Església en patriarcats, i aquest en diòcesis. L'any [[381]], en el [[Primer Concili de Constantinoble|primer concili de Constantinoble]] es decidí que el [[Patriarcat|patriarca de Constantinoble]] prevaldria damunt dels altres, fins i tot del de Roma.
Linha 336 ⟶ 340:
La unitat religiosa va ser amenaçada per les [[heretgia|heretgies]] que van proliferar en la meitat oriental de l'imperi, i que van posar en relleu la divisió en matèria doctrinal entre les quatre principals seus orientals: [[Constantinoble]], [[Antioquia de l'Orontes|Antioquia]], [[Jerusalem]] i [[Alexandria]].
 
L'any [[325]], el [[Concili de Nicea I|concili de Nicea]] havia condemnat l'[[arrianisme]], que negava la naturalesa divina de [[Crist]]. El [[431]], el [[concili d'Efes]] va declarar herètic el [[nestorianisme]]. La crisi més duradora, tanmateix, va ser la causada per l'heretgia [[monofisisme|monofisita]], que afirmava que Crist només tenia una naturalesa, la divina. Encara que va ser també condemnada pel [[concili de Calcedònia]] ([[451]]), havia guanyat nombrosos adeptes, sobretot a [[Egipte]] i [[Regió de Síria|Síria]], i tots els emperadors van fracassar en els seus intentsl'intent de restablir la unitat religiosa. En aquest període, s'inicià també l'estreta associació entre l'Església i l'imperi: [[Flavi Valeri Lleó|Lleó I]] (457-474) va ser el primer emperador coronat pel patriarca de Constantinoble.
 
Un dels fets més decisius i d'efectes més duradors va ser la incorporació dels pobles eslaus a l'òrbita cultural i religiosa de Bizanci. En la segona meitat del [[segle IX]], els monjos [[Metodi Apòstol de Bohèmia|Metodi]] i [[Ciril (monjo)|Ciril]] van ser enviats a evangelitzar [[Moràvia]], a petició del seu monarca, [[Rastislau I de la Gran Moràvia|Rastislau]]. Per dur a terme la seva tasca van crear una llengua literària, l'antic [[eslau eclesiàstic]] o litúrgic, basada en el dialecte eslau parlat a Tessalònica, d'on eren originaris aquests monjos. També van elaborar un nou alfabet per posar-la per escrit, l'[[alfabet glagolític]], després substituït per l'[[alfabet ciríl·lic]]. Encara que la missió a Moràvia va fracassar, a mitjans del [[segle X]] es va produir la conversió del [[principat de Kíev]],: incorporantincorporà així sota la influència de Bizanci un estat d'una extensió molt més gran que la del mateix imperi d'aquells dies.
 
Els afers religiosos, però, es tornaren especialment delicats pel que fa a les relacions amb l'Església de Roma. La ruptura definitiva es va consumar el [[1054]], amb motiu d'una disputa sobre el text del [[credo]], en el qual els teòlegs llatins havien inclòs la clàusula ''filioque'', significant així, en contra de la tradició de les esglésies orientals, que l'[[Esperit Sant]] procedia no solament del Pare, sinó també del Fill. Hi havia també desacord en molts altres temes menors, i en el fons també es discutia la primacia entre les dues antigues capitals de l'imperi. Aquest trencament es coneix amb el nom del [[Gran Cisma d'Orient|Gran cisma d'Orient]] i va donar lloc a l'[[Cristianisme ortodox|Església ortodoxa]].
Linha 346 ⟶ 350:
=== La llengua ===
{{Principal|Llengües de l'Imperi Romà|Llengua grega}}
 
En els orígens de l'Imperi Bizantíbizantí va existir una situació de [[diglòssia]] entre el [[llatí]] i el [[Grec antic|grec]]. La primera era la llengua de l'administració estatal, mentre que el grec era la llengua parlada i el principal vehicle d'expressió literària; dins l'Església i en l'educació s'utilitzava el grec. A això, s'ha d'afegir que en altres regions de l'imperi es feien servir altres llengües, com l'[[arameu]] i la seva variant el [[sirià]], a [[Regió de Síria|Síria]] i [[Palestina]], i la [[llengua copta]] a [[Egipte]].
 
Amb el temps, el llatí va ser definitivament desplaçat pel grec, que es va convertir també en la llengua de l'administració imperial. És significatiu que ja en època [[Heracli|d'Heracli]] el títol d'[[August (títol)|''augustus'']], en llatí, fos substituït pel de ''[[basileus]]'', en grec. Però el llatí encara va continuar apareixent en inscripcions i en monedes fins al [[segle XI]].
 
La invasió de l'[[islam]] i la pèrdua de les províncies orientals van causar una major hel·lenització de l'imperi. El grec parlat era el resultat de l'evolució del grec antic, que va donar lloc a l'anomenat ''[[grec medieval]]'' o ''grec bizantí''. Existien grans diferències entre el llenguatge literari, deliberadament arcaic, i el llenguatge parlat, la ''[[Llengua koiné|koiné]]'' popular, que no s'acostumava a utilitzar en la literatura.
 
La literatura, com en general la cultura bizantina en tots els seus àmbits, es caracteritzava per tres elements: hel·lenisme, cristianisme i influència oriental.
* [[Hel·lenisme]] perquè continua la tradició de la [[Grècia]] clàssica a pesar dels intents romanitzadors de Justinià i el seu nebot [[Justí II]], que només van consolidar el [[dret]].
* [[Cristianisme]] perquè des de Constantí va ser la religió de l'imperi, tot i la dura oposició intel·lectual, fins ben entrat el [[segle VI]].
Linha 364 ⟶ 369:
* ''Les aventures de Drusilla i Caricles'' de Niceta Eugeniano,
* ''Aventures d'Aristandre i Calitea'' de Constantí Manases.
 
Va ser especialment fecunda en escrits teològics, cristològics i hagiogràfics. Va ser en particular rellevant per a la literatura occidental la ''Història de [[Barlaam i Josafat]]'', en què es troben al·lusions a la vida de [[Siddharta Gautama|Buda]], i que va ser divulgada per tot Occident.
 
La [[història]] va tenir representants eminents, com [[Procopi de Cesàrea]], secretari del famós general [[Belisari]] durant el regnat de Justinià i a la vegada panegirista de l'emperador en els sis llibres de les seves històries, i el seu detractor en l'anomenada ''Història secreta''. En la [[lírica]], destaca l'[[epigrama]] amb figures com [[Pau Silenciari]] i [[Agaties]], aquest últim antòleg i historiador del període que va seguir Justinià. [[Jordi de Pisídia]] va compondre poesia èpica i epigrames. Existeix un interessant llibre de viatges de [[Cosmas Indicopleustes]]. Del [[segle VII]] destaca un historiador, [[Simocata]], que no va arribar a tenir la importància de Procopi; en aquest segle, també destaca el poeta [[Romà el Melode]] o el Cantor, autor d'himnes religiosos.
Linha 374 ⟶ 380:
En l'últim període, des de finals del [[segle XI]], existeix una gran quantitat de literatura polèmica religiosa, però també escriuen [[Foci]] i [[Miquel Psel·le el Jove|Miquel Psel·le]] sobre altres temes i es propicia un renaixement de les lletres greges. Aquest renaixement passarà a Europa amb la dispersió dels erudits bizantins per la [[península Itàlica]] després de la [[caiguda de Constantinoble]] pels otomans. A Itàlia, renaixerà l'estudi del grec i l'humanisme i d'allà passarà a la resta del món. [[Joan Tzetzes]] escriu poemes didàctics i erudits, s'escriuen novel·les a Grècia i proliferen els bestiaris, els lapidaris i cròniques com la cèlebre ''Crònica de Morea'', que va manar traduir a l'aragonès el gran mestre de l'orde de Sant Joan de Jerusalem, [[Juan Fernández de Heredia]].
 
L'inquiet i inconformista poeta Teodor Prodom escriu quatre poemes satírics en la llengua popular i escriu la seva ''Catomiomaquia'', o ''Lluita dels gats contra els ratolins'', un model de paròdia èpica. Hi ha excel·lents historiadors que deixen testimoni de les [[croades]], com la dels germans Choniates, Miquel i sobretot Nicetas. També Paquimeras, Nicefor Brienni o la seva dona Ana Comnena, princesa imperial autora de l'''Alexiada'', història sobre el seu pare [[Aleix I Comnè]]. Durant l'època de la [[dinastia Paleòleg]] la literatura entra en decadència, tot i que després sorgeix amb força la [[filologia]].
 
=== Arquitectura ===
{{article principal|Arquitectura bizantina}}
L'arquitectura bizantina és hereva de l'[[arquitectura romana]] i l'[[arquitectura paleocristiana]]. És essencialment religiosa, tot i que no falten els edificis civils d'importància. Presenta una marcada predilecció pel [[totxo]] com a material de construcció, tot i que dissimulat per detalls de pedra en l'exterior i pel sumptuós [[mosaic]] en l'interior. Encara s'utilitzava la columna, i la seva innovació més destacada és l'ús sistemàtic de la coberta de [[Volta (arquitectura)|volta]]. Els tipus de volta més utilitzada són la de [[Volta de canó|canó]] i la d'[[volta d'aresta|aresta]], però destaca sobretot la [[cúpula]], amb la seva característica base sobre petxines, tot i que també es va fer servir ocasionalment la cúpula sobre [[trompa (arquitectura)|trompes]].
 
Respecte a la planta, la més freqüent en els temples és la que té forma de [[creu grega]], amb una cúpula en la intersecció de les naus. En els temples, sovint, a més a més del cos de la nau principal, hi ha un [[Atri (pati)|atri]] o ''narthex'', d'origen paleocristià, i el [[presbiteri]] precedit de l'[[iconòstasi]], anomenat així perquè allà es col·locaven les icones pintades.
 
En la història de l'art i l'arquitectura bizantins se solen distingir tres períodes o "edats d'or":
# La '''primera edat d'or''' té el seu moment més representatiu en l'època de Justinià, i els seus edificis més destacats són l'església dels Sants Sergi i Bac, la de Santa Irene i, sobretot, la de [[Santa Sofia (Istanbul)|Santa Sofia]], totes a la ciutat de [[Constantinoble]].
# La '''segona edat d'or''' coincideix amb el renaixement macedònic ([[segle IX|segles IX]], [[segle X|X]] i [[segle XI|XI]]). Continua sent l'església de planta central coberta amb una cúpula d'acord amb el model fonamental. Són freqüents les esglésies de planta de creu grega inscrita en un quadre, amb els braços de la creu coberts amb una [[volta de canó]], i cinc [[Volta (arquitectura)|voltes]], l'una en el centre i les altres quatre en els angles. El prototip va ser-ne la Nova església o ''Nea'' construïda per [[Basili el Macedoni|Basili I]], avui desapareguda. Altres esglésies destacades són les dels Sants Apòstols de Constantinoble, Santa Caterina de Salònica, la [[catedral d'Atenes]] i la basílica de [[Sant Marc de Venècia]].
# La '''tercera edat d'or''' comença després de la recuperació de [[Constantinoble]] el [[1261]]. És una època de difusió de les formes bizantines, tant al nord ([[Rússia]]) com a l'oest. Les novetats d'aquest període són més decoratives que estructurals. Destaquen esglésies com la de Santa Maria Pammakaristos a Constantinoble, les esglésies del [[mont Athos]] o el conjunt d'esglésies de [[Mistra]], en elal [[Peloponès]].
 
=== Escultura, mosaics i pintura ===
L'estil bizantí va quedar definit a partir del [[segle VI]]. Anteriorment dominava l'estil romà tardà, fins i tot en la mateixa [[Constantinoble]], segons ho evidencien diverses estàtues erigides per tota la ciutat. No obstant això, altres monuments de l'època mostren ja l'inici pel gust bizantí, com el ''disc de Teodosi'' ([[393]]), un baix relleu amb les figures de l'emperador i la seva cort. És un estil que es pot considerar com una derivació de l'estil romà amb influència asiàtica. Es caracteritza, en general, per una certa uniformitat, amanerament i rigidesa o falta de naturalitat en les figures que apareixen en [[esmalt]]s, imitacions de pedres i enfilalls de perles, en trossos geomètrics i en el fullam estilitzat o mancat de naturalitat.
 
L'art bizantí va cultivar molt poc l'embalum rodó, però abunda en relleus sobre [[marfil]], [[plata]] i [[bronze]] i no va abandonar del tot l'ús dels camafeus i entallats en pedres fines. Tant en els relleus, com en les pintures i mosaics, es presenten les figures mirant cap endavant.
Linha 400 ⟶ 406:
 
== Llegat ==
l'Imperi Bizantíbizantí va ser una organització multicultural, hereva de la tradició romana, que va desaparèixer el [[1453]], i era un regne grec de religió ortodoxa. L'escriptor britànic [[Robert Byron]] va descriure la seva essència com el resultat d'una triple fusió: un cos romà, una ment grega i una ànima oriental.
 
Bizanci va ser l'única potència estable de l'[[edat mitjana]]. La seva influència va servir de factor estabilitzador a Europa, servint de barrera contra la pressió de les conquestes dels exèrcits islàmics i actuant com a enllaç amb el passat clàssic i la seva antiga legitimitat.
 
La caiguda de l'imperi va ser traumàtica, tant que durant molt de temps es va considerar el [[1453]] com la divisió entre l'edat mitjana i l'[[edat moderna]]. El conquistador [[Imperi Otomà|otomà]] [[Mehmet II]] i els seus successors es consideraren a si mateixos hereters legítims dels emperadors bizantins fins a la fi de l'[[Imperi Otomà|Imperi otomà]], a principis del [[segle XX]]. Tanmateix, el paper de l'emperador bizantí com a cap de l'ortodòxia oriental va ser reclamat pels [[Grans Ducs de Moscou|grans ducs de Moscou]] començant per [[Ivan III]]. El seu nétnet [[Ivan IV de Rússia|Ivan el Terrible]] es convertiria en el primer [[tsar]] de [[Rússia]], títol (tsar) que prové del cèsar romà. Els seus successors van recolzar la idea que [[Moscou]] era l'hereva legítima de [[Roma]] i [[Constantinoble]], la tercera Roma, una idea mantinguda per l'Imperi Rusrus fins a la seva pròpia fi a començaments del [[segle XX]].
 
Des del punt de vista comercial, Bizanci era el punt de partida de la [[ruta de la Seda]], l'eix econòmic que unia [[Europa]] amb [[Orient]], per on s'importaven matèries de luxe com la [[seda]] i les [[espècies]]. La interrupció d'aquesta ruta a causa de la desaparició de l'Imperi bizantí va provocar l'obertura de noves rutes comercials i és així com els espanyols i els portuguesos van arribar a Amèrica i a Àfrica, tot buscant rutes alternatives. Els portuguesos van acabar la conquesta abans i van disposar dels recursos necessaris amb antelació per crear un imperi atlàntic que permetria arribar a l'[[Índia]] tot circumnavegant [[Àfrica]]. Els espanyols posteriorment patrocinarien Colom i diversos conquistadors per crear un imperi que transformaria Espanya en la primera superpotència mundial.
 
Bizanci va tenir un paper important en la conservació de textos clàssics, tant en el món islàmic com en l'Europa occidental, que serien clau per al desenvolupament del [[Renaixement]]. La seva tradició historiogràfica va ser una font d'informació sobre els èxits del món clàssic. Fins al punt que es creu que el ressorgiment cultural, econòmic i científic del [[segle XV]] no hauria sigut possible sense les bases establertes per la Grècia bizantina. D'altra banda, la influència de Bizanci en qüestions com la [[teologia]] seria vital per als pensadors europeus com [[sant Tomàs d'Aquino]].
Linha 413 ⟶ 419:
 
== Vegeu també ==
* [[Art bizantí]].
* [[Guerres arabobizantines]].
* [[Llista d'emperadors bizantins]].
* [[Moneda bizantina]].
 
== Referències ==
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/wiki/Imperi_Romà_d%27Orient»