Diferència entre revisions de la pàgina «Jacint Verdaguer i Santaló»

m (Revertides les edicions de 79.157.71.88. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió.)
Etiqueta: Reversió
:::::''també els puny, ai!, l'espina.''<ref name="Curadors: Joaquim Molas, Isidor Cònsul">{{ref-llibre|cognom=Verdaguer|nom=Jacint|títol=''La fira de Vic'', VI, a ''Jovenívoles'', ed. crítica de N. Garolera, pp. 49-50.|pàgines=710|lloc=Barcelona|editorial=Proa|any=2006}}</ref>
 
=== tica ===
=== Inicis de la carrera literària i eclesiàstica ===
El 1864 va concursar per primera vegada als [[Jocs Florals]],<ref>{{ref-llibre|cognom=Domingo|nom=Josep M.|títol=Barcelona i els jocs florals, 1859 : modernització i romanticisme|pàgines=22|lloc=Barcelona|editorial=Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura|any=2009}}, </ref><ref name="Per una altra visió dels Jocs Florals">{{ref-llibre|cognom=Marfany|nom=Joan-Lluís|títol=''En pro d'una revisió radical de la Renaixença'', dins ''Professor Joaquim Molas: memòria, escriptura, història''.|pàgines=635-656|lloc=Barcelona|editorial=PUB|any=2003}}</ref> restaurats per l'impuls patriòtic i literari del moviment de la Renaixença el 1859 a Barcelona, però va passar totalment desapercebut. La carrera d'èxits literaris comença l'any següent, quan Verdaguer va presentar als Jocs Florals de Barcelona cinc composicions i el jurat li'n va premiar dues: premi especial per ''Els minyons d'en Veciana'' i un accèssit a l'Englantina per ''A la mort d'en Rafel de Casanova''. Va assistir a la festa, al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, vestit de pagès mudat: gec de vellut, barretina musca, espardenyes i bastó de tortellatge. Després d'aquest èxit, el setmanari vigatà ''Eco de la Montaña'' li publicà el poema ''Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià'', el seu primer poema llarg. Gràcies als Jocs Florals, també, va entrar en relació amb els catedràtics [[Manuel Milà i Fontanals]] i Xavier Llorens i Barba, i amb el bibliotecari [[Marià Aguiló]], que l'orientarien en els seus inicis literaris.
 
L'any 1867, l'Esbart de Vic (branca juvenil del ''Círcol Literari'') va iniciar les ''Esbartades'' o ''Acadèmies literàries''. Era un grup d'estudiants, entre els quals destacava Verdaguer, a qui consideraven el seu "mestre", seguidors dels ideals romàntics i del model dels poetes occitans, els ''[[felibres]]'', que es reunien a l'aire lliure en el marc de paisatges pintorescos.<ref name=":0">{{ref-llibre|cognom=Torrents|nom=Ricard|títol=Verdaguer: un poeta per a un poble|pàgines=285|lloc=Vic|editorial=Eumo. Universitat de Vic|any=2002}}</ref> El 19 de juny de 1867, convocats per Verdaguer a la Font del Desmai, propera a Folgueroles, el jove poeta va pronunciar-hi el parlament inaugural de la primera ''esbartada'', programàtic del romanticisme català. L'any següent, Verdaguer va presentar al certamen dels Jocs Florals ''L'Espanya naixent'', poema èpic que no va tenir el reconeixement del jurat. Els Jocs de 1868 van ser presidits per [[Víctor Balaguer]], que va convidar-hi el cap dels felibres provençals, Frederic[[Frederic Mistral| Mistral]], màxim exponent del renaixement de la literatura occitana. Mistral va saludar Verdaguer, i li recomanà que treballés amb exigència: "''Verdaguer, il faut être fier''...". Més endavant li escriurà una carta, en resposta a la tramesa de la primera edició de ''L'Atlàntida'', en la qual fa un vaticini, servint-se d'un tòpic virgilià -''Tu Marcellus eris, '''Tu seràs l'elegit' (''Eneida'', VI, 883)-, que Verdaguer complirà amb escreix.
 
El 24 de setembre de 1870, Jacint Verdaguer va ser ordenat sacerdot a Vic, i el 2 d'octubre va cantar la seva primera missa a l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, indret de caràcter simbòlic per al capellà poeta, ja que al costat de l'ermita hi ha un dolmen dels antics ausetans. Puigseslloses esdevindrà la síntesi (o la dualitat) de la vocació religiosa i poètica de Verdaguer. L'any següent és nomenat vicari de Vinyoles d'Orís, on viu un dur episodi relacionat amb la [[Tercera Guerra Carlina|Tercera Guerra carlina]]: el rector, mossèn Galceran, va abandonar la parròquia per unir-se a una partida carlina, comandada pel seu germà. Durant el seu curt vicariat (1871-73), Verdaguer va patir fortes cefalàlgies, que li van fer deixar la parròquia. Després d'un any passat a Barcelona, visitant metges en cerca de guariment, a l'hivern de 1874 va entrar, com a capellà de vaixell, als vapors de la Companyia Transatlàntica, la naviliera d'Antonio López y López, futur marquès de Comillas. Durant vint mesos va fer nou viatges per la ruta de les Antilles. La vida marinera li va suposar el restabliment de la salut i l'esperó necessari per acomplir el somni de viatjar, i de fer-ho per l'oceà escenari del seu poema ''L'Atlàntida''. Nou travessies en el curs de les quals el poeta va perfilar i enllestir l'obra, i va compondre diverses poesies marcades per l'enyor (sentiment propi verdaguerià, i romàntic per excel·lència), com ara ''L'emigrant'' o ''La Plana de Vic'':
 
:::::''Niuada de calàndries, poetes de ma terra;''
Usuari anònim