Revolució de 1868: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Revertides les edicions de Arnaugir. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. Etiqueta: Reversió |
Cap resum de modificació |
||
Línia 30:
== Esclat de la revolució ==
[[Fitxer:JuanBatistaTopeteYCarballoPorRafaelMonleón.jpg|thumb|Almirall [[Juan Bautista Topete y Carballo|Juan Bautista Topete]] (1887) per [[Rafael Monleón|Rafael Monleón]] ([[Museu Naval de Madrid]])]]
A principis de setembre de 1868 tot estava preparat pel [[pronunciament militar]] que es va acordar que s'iniciaria a Cadis amb la revolta de la flota per part de l'almirall [[Unió Liberal|unionista]] [[Juan Bautista Topete]]. Allí arribà la nit del 16 de setembre des de Londres, via Gibraltar, el general Prim, acompanyat dels progressistes [[Práxedes Mateo Sagasta]] i [[Manuel Ruiz Zorrilla]], abans que arribessin des de Canàries en un vapor llogat amb diners del [[duc de Montpensier]] els generals unionistes que estaven allí desterrats, encapçalats pel general [[Francisco Serrano]].<ref>{{ref-llibre|cognom=Fontana |nom=Josep |títol=La época del liberalismo. Vol. 6 de la Historia de España|enllaçautor=Josep Fontana |any=2007 |pàgines=351|cita=Prim, que estaba tomando aguas en [[Vichy]], burló la vigilancia francesa y escapó a Londres, donde el 12 de septiembre embarcó para Gibraltar en un buque que hacía la travesía hacia la India, disfrazado de ayuda de cámara de unos aristócratas británicos y acompañado por Ruis Zorrilla y por Sagasta}}</ref> Prim i Topete decidiren no esperar i el 18 de setembre Topete es revoltava al capdavant de l'esquadra. L'endemà, després de l'arribada de Serrano i dels generals unionistes des de Canàries, Topete va llegir un manifest redactat per l'escriptor unionista [[Adelardo López de Ayala]] en el qual es justificava el pronunciament i que acabava amb un crit —«¡Viva España con honra!»— que es faria cèlebre. Segons Fontana, el manifest «era un autèntic prodigi d'ambigüitat política».<ref>{{ref-llibre|cognom=Fontana |nom=Josep |enllaçautor=Josep Fontana|títol=La época del liberalismo. Vol. 6 de la Historia de España|any=2007 |pàgines=351-352|cita=}}</ref>
<!--
{{citació|Españoles: la ciudad de Cádiz puesta en armas con toda su provincia (...) niega su obediencia al gobierno que reside en Madrid, segura de que es leal intérprete de los ciudadanos (...) y resuelta a no deponer las armas hasta que la Nación recobre su soberanía, manifieste su voluntad y se cumpla. (...) Hollada la ley fundamental (...), corrompido el sufragio por la amenaza y el soborno, (...) muerto el Municipio; pasto la Administración y la Hacienda de la inmoralidad; tiranizada la enseñanza; muda la prensa (...). Tal es la España de hoy. Españoles, ¿quién la aborrece tanto que no se atreva a exclamar: «Así ha de ser siempre»? (...) Queremos que una legalidad común por todos creada tenga implícito y constante el respeto de todos. (...) Queremos que un Gobierno provisional que represente todas las fuerzas vivas del país asegure el orden, en tanto que el sufragio universal echa los cimientos de nuestra regeneración social y política. Contamos para realizar nuestro inquebrantable propósito con el concurso de todos los liberales, unánimes y compactos ante el común peligro; con el apoyo de las clases acomodadas, que no querrán que el fruto de sus sudores siga enriqueciendo la interminable serie de agiotistas y favoritos; con los amantes del orden, si quieren ver lo establecido sobre las firmísimas bases de la moralidad y del derecho; con los ardientes partidarios de las libertades individuales, cuyas aspiraciones pondremos bajo el amparo de la ley; con el apoyo de los ministros del altar, interesados antes que nadie en cegar en su origen las fuentes del vicio y del ejemplo; con el pueblo todo y con la aprobación, en fin, de la Europa entera, pues no es posible que en el consejo de las naciones se haya decretado ni decrete que España ha de vivir envilecida. (...) Españoles: acudid todos a las armas, único medio de economizar la efusión de sangre (...), no con el impulso del encono, siempre funesto, no con la furia de la ira, sino con la solemne y poderosa serenidad con que la justicia empuña su espada. ¡Viva España con honra!}}
Línia 37:
«El manifest "España con honra" que redactà [[Adelardo López de Ayala]] i signaren el [[Francisco Serrano Domínguez|duc de la Torre]], [[Juan Prim]], [[Domingo Dulce]], [[Ramón Nouvilas]], [[Rafael Primo de Rivera]], [[Antonio Caballero y Fernández de Rodas]] i [[Juan Bautista Topete]] estava cridat a ser un dels emblemes bàsics de l'Espanya liberal i democràtica».<ref>{{ref-llibre|cognom=Suárez Cortina |nom=Manuel |enllaçautor= |any=2006 |pàgines=22 |cita=}}</ref>
[[Fitxer:Zaragoza.jpg|thumb|[[Zaragoza (1867)|Fragata blindada ''Zaragoza'']]]]
En els dies següents l'aixecament s'anà estenent per la resta del país, començant per [[Andalusia]]. El 20 de setembre es formava a Sevilla la primera [[Junta de govern|junta]], la qual va publicar un manifest en què exposava una sèrie de reivindicacions populars, com l'abolició de les [[quintes]] i els [[Impost de consums|consums]] o la [[llibertat religiosa]], que anaven molt més enllà que el postulat en el manifest de Topete.<ref name=fuentes235>{{ref-llibre|cognom=Fuentes |nom=Juan Francisco |any=2007 |pàgines=235 |cita=}}</ref> Prim, per la seva banda, a bord de la [[fragata blindada Zaragoza|fragata blindada ''Zaragoza'']], va recórrer la costa mediterrània aconseguint que se sumessin al moviment totes les ciutats riberenques des de Màlaga fins a Barcelona.<ref>{{ref-llibre|cognom=Fontana |nom=Josep |títol=La época del liberalismo. Vol. 6 de la Historia de España|enllaçautor=Josep Fontana |any=2007 |pàgines=352|cita= }}</ref>
El dia anterior, el 19 de setembre, González Bravo va dimitir i la reina Isabel II va nomenar per substituir-lo el general [[José Gutiérrez de la Concha]], qui va mantenir gairebé tots els ministres del govern anterior i va col·locar González Bravo al capdavant del ministeri de Governació. El general de la Concha va organitzar com va poder un exèrcit a Madrid, donada la falta de suport que es trobà entre els comandaments militars —ni un sol general «se'm va presentar llavors, ni tan sols després, per demanar-me un lloc per a combatre la revolució», afirmaria més tard— i el va enviar a Andalusia sota el comandament del general [[Manuel Pavía y Lacy]], marquès de Novaliches, perquè acabés amb la rebel·lió. Al mateix temps, aconsellà a la reina que tornés a Madrid des de Sant Sebastià, on estava estiuejant, igual que el [[pare Claret]], que li digué: «si sa majestat fos una nina, me la posaria a la butxaca i arrencaria a córrer cap a Madrid per salvar Espanya de la revolució». No obstant això, al poc temps d'iniciar el viatge amb tren en direcció a Madrid, el general de la Concha va enviar un telegrama a la reina demanant-li ara que restés a Sant Sebastià perquè la situació de les forces lleials havia empitjorat.<ref>{{ref-llibre|cognom=Fontana |nom=Josep |enllaçautor=Josep Fontana |títol=La época del liberalismo. Vol. 6 de la Historia de España |any=2007 |pàgines=352-353|cita=}}</ref>
[[Fitxer:La Puerta del Sol en la mañana del 29 de septiembre de 1868, de Urrabieta.jpg|miniatura|Madrid: la [[Puerta del Sol]] el matí del 29 de setembre de 1868, de [[Vicente Urrabieta]], a ''[[El Museo Universal]]''.]]
El 28 de setembre tingué lloc la decisiva [[Batalla del pont d'Alcolea|batalla d'Alcolea]] (a la [[província de Còrdova]]) en la qual la victòria va ser per a les forces revoltades al comandament del [[general Serrano]], que van comptar amb el suport de milers de voluntaris armats. L'endemà l'aixecament triomfava a Madrid i el dia 30 Isabel II abandonava Espanya des de Sant Sebastià.<ref>{{ref-llibre|cognom=Fontana |nom=Josep |enllaçautor=Josep Fontana|títol=La época del liberalismo. Vol. 6 de la Historia de España |any=2007 |pàgines=354|cita=El 30 de septiembre, a las once de la mañana, salió para la frontera francesa, en medio de la indiferencia general, el tren que llevaba al exilio a la reina, acompañada de su familia (el rey consorte la abandonaría muy pronto, para irse a vivir con Meneses) y de toda su [[corte de los milagros]]. }}</ref> En el missatge que dirigí la reina a la nació «en trepitjar terra estrangera» advertia que no renunciava a
{{citació|la integritat dels meus drets ni podran afectar-me de cap manera els actes del govern revolucionari; i encara menys els acords de les assemblees que hauran de formar-se necessàriament a l'impuls dels furors [[demagògia|demagògics]], amb manifesta coacció de les consciències i de les voluntats.|col2=la integridad de mis derechos ni podrán afectarle en modo alguno los actos del gobierno revolucionario; y menos aún los acuerdas de las asambleas que habrán de formarse necesariamente al impulso de los furores [[demagogia|demagógicos]], con manifiesta coacción de las conciencias y de las voluntades.|llengua1={{ca}}|llengua2={{es}}}}
Línia 63:
En l'estudi de De la Fuente també es criticava la tesi de la causalitat econòmica i social de la revolució de 1868 elaborada en els anys 1970. De la Fuente assenyalava que la [[crisi financera de 1866]] havia afectat tota l'elit política isabelina per igual, per la qual cosa no explicava que un sector seu es mantingués al costat d'Isabel II i un altre al costat revolucionari; per tant, calia descartar la crisi financera com una de les principals causes de la revolució. De fet, es podia constatar que la majoria dels homes de negocis, banquers, grans comerciants i empresaris ni van col·laborar ni es van sumar al pronunciament. Pel que fa a la crisi de subsistències de 1867-1868, De la Fuente també la descartava com a causa directa de la revolució, perquè la mobilització popular es va produir ''després'' de la revolució i com a conseqüència del major marge de llibertat que va portar, i no pas ''abans''.
<ref>{{ref-llibre|cognom=De la Fuente |nom=Gregorio |enllaçautor= |any=2002 |pàgines=53-57|cita=}}</ref> No obstant això, Josep Fontana, en un llibre publicat el 2007, reafirmava la importància de les causes econòmiques de la revolució de 1868: «La Revolució de 1868 va ser un moviment organitzat des de dalt per polítics i militars que tenien uns objectius limitats: acabar amb el bloqueig del sistema parlamentari que impedia l'accés al poder dels [[Partit Progressista (Espanya)|progressistes]] i implantar unes mesures d'urgència per resoldre la mala situació econòmica, en particular la de les empreses ferroviàries».<ref>{{ref-llibre|cognom=Fontana |nom=Josep |títol=La época del liberalismo. Vol. 6 de la Historia de España|enllaçautor=Josep Fontana |any=2007 |pàgines=354-355|cita=}}</ref>
Una síntesi del relatiu consens que s'ha aconseguit en l'actualitat respecte al debat sobre les causes de la revolució de 1868 es pot trobar en dos llibres publicats en 2006 i 2007.<ref>{{ref-llibre|cognom=Suárez Cortina |nom=Manuel |enllaçautor= |any=2006 |pàgines= |cita=De todos modos esta situación [de crisis] política no el del todo comprensible sin la existencia de una fuerte crisis económica y de subsistencias que se dejó sentir con fuerza en el país desde 1864. Ambas crisis dan sentido tanto a la intervención de la elite económica como a la participación de las masas populares en el proceso revolucionario}}</ref><ref>{{ref-llibre|cognom=Fuentes |nom=Juan Francisco |enllaçautor= |any=2007 |pàgines= |cita=}}</ref> En el segon d'ells, Juan Francisco Fuentes resumeix així l'estat de la qüestió:<ref>{{ref-llibre|cognom=Fuentes |nom=Juan Francisco |enllaçautor= |any=2007 |pàgines=233 |cita=}}</ref>
| |||