Stemma codicum: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 5:
La [[filologia]] té per a objecte l'estudi de l'estructura i l'evolució d'una llengua mitjançant l'anàlisi i la interpretació de texts i manuscrits antics.<ref>{{Optimot|filologia|filologia}}</ref> La [[paleografia]] és la disciplina que permet desxifrar aquests manuscrits.<ref>{{Optimot|paleografia|paleografia}}</ref>
 
Quan un text tenen diverses fonts, provinents de diversos manuscrits que poden ser de diferents èpoques, el filòleg busca establir la filiació dels manuscrits entre ells: la seva genealogia. és el quadre genealògic d'una o diverses famílies de manuscrits fonts d'una mateixa obra.
 
Els manuscrits pertanyents a una mateixa família es poden identificar pels seus elements característics: errors de transcripció idèntics, els passatges que falten («&nbsp;llacunes&nbsp;»), per la inserció de passatges [[Llibres apòcrifs|apòcrifs]] o reconstruïts («&nbsp;interpolacions&nbsp;»), etc.. En superposar-se, de vegades es pot reconstituir el text comú, o «&nbsp;arquetip&nbsp;», podent determinar l'origen d'una família de manuscrits.
Línia 12:
 
== Procediment ==
''Un stemma codicum es dibuixa'' relacionant les diferents versions, per veure quina és l'original, en ell s'hi inclouen en lletres de l'[[alfabet llatí]] els còdexs o versions existents i en lletres gregues les reconstruïdes suposadament originals, de manera que es pugui traçar tota la història de la tranmissiótransmissió de l'obra. El principal estudiós dels arbres de transmissió textual va ser [[Karl Lachmann]] i el seu detractor més destacat [[Joseph Bédier]], qui considerava que era un mètode reduccionista que no tenia en consideració influències amb salts temporals o socials. Els arbres segueixen les convencions de la [[cladística]] per dividir-se en branques i sub-branques.
 
La selecció de variants per determinar l'arbre es pot dur a terme per evidència externa (la versió està datada, s'inclou en cites posteriors, usa unaun fonttipus determinadade lletra determinat...) o interna (segons el tipus de llengua emprat). La variant més complexa, per exemple, acostuma a ser la primera, simplificada per un copista que no la va entendre correctament. La versió amb arcaismes o amb repeticions sol correspondre's també amb l'original.<ref>Hartin, Patrick J., Petzer J. H., Manning, Bruce (1991). ''Text and Interpretation: New Approaches in the Criticism of the New Testament''.</ref>
 
En cada cas, l'editor escollirà la millor lliçó, sovint la més antiga o la més difícil. Un cop s'arriba a l'arquetip, que pot correspondre a una versió o estar reconstruït filològicament, s'usa per corregir les versions posteriors (''emmendatio'').