Numeració romana: diferència entre les revisions

A partir del segle {{romanes|IV}}, l'[[Uncial|escriptura uncial]], fàcil de traçar amb la [[Ploma d'ànec|ploma]], redueix gradualment l'ús de l'[[escriptura quadrada]] o en ''[[quadrata]]''; els números s'escriuen en minúscules com la resta del text, i les lletres majúscules són rares (ni tan sols al començament de la frase) i més aviat reservades per als títols decoratius. En el text, els nombres estan emmarcats per [[Punt volat|punts volats]] per distingir-los més fàcilment de les paraules (per exemple, · xxvıı · representa el número 27). Al principi, {{romanes|i}} no es ficava entre dos punts, apareixent molt més tard en l'[[Gòtica (tipografia)|escriptura gòtica]] per facilitar la distinció entre «ı», «m», «n» i «u»).

 

 

Més tard, quan la lletra [[J]] difereix de la lletra [[I]], els documents oficials comencen a marcar el final d'un número romà amb una {{romanes|j}} en comptes d'una {{romanes|i}}. Atès que l'escriptura uncial encara no distingia les majúscules de les minúscules, s'escrivia vııȷ (o fins i tot · vııȷ ·) en comptes de vııı (la lletra j s'escrivia sense un punt subscrit, que apareixerà molt més tard per similitud amb la i). L'ús d'una «{{romanes|j}}» final encara s'utilitza en [[Prescripció (medicina)|prescripcions mèdiques]] per evitar la manipulació o la mala interpretació d'un número després d'haver estat escrit.<ref>{{ref-llibre |cognom=Sturmer |nom=Julius W. |títol=Course in Pharmaceutical and Chemical Arithmetic |edició= 3 |lloc=LaFayette, IN |editorial=Burt-Terry-Wilson |any=1906 |pàgina=25 |llengua=anglès}}</ref><ref>{{ref-llibre|cognom=Bastedo |nom=Walter A |títol=Materia Medica: Pharmacology, Therapeutics and Prescription Writing for Students and Practitioners |edició=2 |lloc=Philadelphia, PA |editorial=W.B. Saunders |any=1919 |pàgina=582 |llengua=anglès}}</ref> Aquesta modificació de la i final en j és també a l'origen del [[dígraf]] ij (que més tard es va convertir en una [[Lligadura (tipografia)|lligadura]] per a la majúscula [[IJ (lletra)|IJ]]) que s'utilitza en [[neerlandès]] per indicar el so [ɛɪ] o [eɪ] quan és [[Síl·laba tònica|tònica]] i [ə] quan és [[àtona]]; de fet, en l'escriptura [[cursiva]], el dígraf no es pot distingir fàcilment de ü. Tanmateix, l'escriptura cursiva del dígraf ij (en minúscules) és molt semblant a la de ÿ que de vegades es troba en els documents holandesos en lloc de la ligadura ij.