Santa Eulàlia (barri de l'Hospitalet): diferència entre les revisions

L’actual carrer Sta. Eulàlia, és un dels principals protagonistes de la història del barri i la ciutat. És d’època romana i anava des de [[Bàrcino]] ([[Barcelona]]) fins a Cornelianum ([[Cornellà de Llobregat|Cornellà]]) i el [[Delta del Llobregat|Delta]], que era el port principal de la colònia romana, ja que molts vaixells fondejaven en els sorrals del Delta. El podem considerar el ramal costaner de la Via Augusta. Pels voltants de l’ermita estavahi lahavia señalel senyal de la milla 4 d’aquest camí romà. Per això, a la vall del Torrent Gornal se li va dir durant molts segles “Vall de Quart”.<ref>{{Ref-web|url=http://localmundial.blogspot.com/2015/07/una-petita-historia-de-santa-eulalia-de.html|títol=Una petita història de Santa Eulàlia de Provençana|consulta=|llengua=|editor=|data=}}</ref>

A finals del s. XVIII, alguns grans propietaris del Delta van plantejar la possibilitat de construir un canal de regadiu. El [[Canal de la Infanta]] s’inaugurà el 1819. Partia de [[Molins de Rei]] i travessava el terme municipal de l’Hospitalet unos metres per sobre del camí a Cornellà, en els primers contraforts del Samontà. Poc després de creuar la Riera Blanca girava cap el mar. El canal va permetre, amb una densa xarxa de séquies, que la Marina de l’Hospitalet esdevingués terra de regadiu. Els cereals tradicionals foren deixaren part del seu espai a l’arròs, elal blat de moro i finalment pera les hortalisses, al voltant del 1900.

L’hostal de La Bordeta fou creat en la segona meitat del segle XVII i es va mantenir, amb les transformacions arquitectòniques i jurídiques necessàries, fins a finals del segle XX. SeTreia n’aprofitavaprofit de la proximitat del camí amb Barcelona, i dels avantatges fiscals de ser a la banda hospitalenca de la frontera. Durant molt de temps dels segles XIX i XX, els productes que entraven a Barcelona havien de pagar uns impostos, “els consums” en uns punts de vigilancia, “els burots”. Fins i tot, a finals del XIX, el contraban era un negoci florent. En les darreres dècades fou conegut com Cal Ramonet.<ref>{{Ref-web|url=https://santaeulaliaelementsperaunacronica.wordpress.com/|títol=El barri de Santa Eulàlia. Elements per a una crònica|consulta=|llengua=|editor=|data=}}</ref>

A l’espai de l’actual barri de Sta. Eulàlia van aparèixer, a finals del s. XVIII, els “prats d’indianes”, extensions on es blanquejaven al sol peces de tela (les indianes) elaborades en les manufactures tèxtils de Barcelona. Signifiquen la primera manifestació deld'allò que transformarà profundament el barri : la industrialització. Tenim notícia que al barri hi erenhavia el Prat de la Manta i el Prat dels Maons.

Darrere dels prats d’indianes van arribar, en les dècades del 1840 i el 1850, les primeres indústries, que feien el mateix que els prats d’indianes però amb mètodes químics i mecànics. Vers el 1853-1854, s’instal·laren, dues indústries de blanqueig i aprest de tela,teles : la d’Antonio Pareto (on hi ha la televisió local) i “La Aprestadora Española, S.A.” (on hi ha el conjunt residencial Granvia Center). En aquesta última s’instal·là el primer generador d’energia de vapor de la ciutat.

L'any 1831 s'instal·là un molí fariner en el salt del Canal de la Infanta de la Riera Blanca i dedel 1856 és la primera notícia de la fàbrica de maons refractaris de Pau Cucurny, que creiem que era una mica més avall, al costat de l'hostal.

L'altra gran novetat de la modernitat, el ferrocarril, esdeveníesdevingué una de les fites que delimitaven el barri. EnEl 1854 s’inaugurà la línia de ferrocarril de Barcelona a Martorell, i enel 1881 la línia de Vilanova. Gràcies a una guia-cicerone del ferrocarril, tenim un relat, escrit per Victor Balaguer, de com era el lloc en aquells anys.

També aquellsd'aquelles anysèpoques (1853-54) foren els desón les primeres vagues obreres en aquestes fàbriques. Les reivindicacions eren la reducció de la jornada a 11 hores diàries, pujada de sou i llibertat d'associació. Els primers obrers ja tenien clar que l'única possibilitat que tenien de lluitar contra el capital era unint-se i negociant col·lectivament. Aquest primer moviment obrereraobrer era, de fet, el de Sants.

La industrialització és un fenomen que va acompanyat d’un procès de migracions del camp a la ciutat, de persones que passen de treballar de l’agricultura a la indústria. Sants fou un dels principals escenaris de la industrialització barcelonina (“Güell, Ramis y Cia”, el “Vapor vell”, de 1840, “La España Industrial, S.A.”, de 1847, etc.) i passà d’uns 2.000 habitants en 1835 a tenir-ne 8.000 enel 1860. La majoria d’aquestes persones vivien al llarg de la carretera de Madrid i del camí vers l’Hospitalet. El petit barri sorgit al voltant d’aquest últim camí era conegut com la Bordeta. Doncs bé, la Bordeta va créixer, i, en algun moment de la dècada del 1840, travessà la invisible frontera municipal i van aparèixer els primers edificis i habitants de lod'allò que, amb el temps, serà Sta. Eulàlia.

No tots els edificis s’instal·laren al llarg del camí de Cornellà. Alguns ho van fer als costats d’un altre camí que partia de la Riera Blanca i travessava la Marina per sota de l’anterior, i que era conegut en aquells temps com “carretera del mitj”. EnFou en aquest camí fou onque s’ubicaren les indústries abans esmentades (Aprestadora i Pareto).

La relació entre el nou barri i Sants era tan intensa i evident que, enel 1872, un grapat (majoritari) de veïns de Sta. Eulàlia (i de Collblanc, on passava el mateix) van demanarddemanar d'integrar-se en el municipi contigu.

En 1873, les buides naus de La Aprestadora van ser parcialment ocupades per Marquès,Caralt i Cia, conegut popularment com "el cànem", perquè es tractava d'una fàbrica que treballava amb aquesta matèria primera. Aquesta i d'altres noves indústries impulsaren la construcció d'habitatges pelsper als treballadors immigrants del camp, i el desenvolupament urbanístic del nou barri. En 1877 es crearen nous carrers, els que coneixem com Salvadors, Maluquer i Cavall Bernat. EnEl 1886 s’obrí el carrer Comerç i el 1890 el carrer Agricultura (actual Gral. Prim). Foren els primers que van unir els dos eixos transversals del barri. En el mateix 1890 es creà el carrer Muns, que unia Agricultura i Comerç. Des d’aquest nucli el barri es va fer gran, però de mica en mica.

ElEncara que el creixement de Sta. Eulàlia, durant la dècada del 1920, fou important, però no fou explossiuexplosiu com el de Collblanc- La Torrassa,. encaraMalgrat quetot, l’onada inmigratòria de la dècada del 1920immigratòria també ess'hi va notar en el barri. A més, a diferència de Collblanc- La Torrassa, Sta. Eulàlia sempre conservà el caràcter mixtemixt residencial/industrial. Alguns exemples : “Catalana de Gas y Electricidad” el 1882,  “Can Trias”, coneguda como “les sangoneres”, el 1903, “Can Trinxet” enel 1905, que no va parar de créixer fins al 1916, o la Fundició Escorsa, de 1917. Can Trinxet i Can Trias, del sector tèxtil, foren les indústries més importants de la ciutat durant la 1ªprimera meitat del s. XX, i Escorsa fou la metal·lúrgica més gran de l’Hospitalet.<ref>{{Ref-publicació|cognom=BARNÉS i MARTÍN|nom=Judith|article=L'univers Trinxet|publicació=Quaderns d'Estudi|url=https://www.raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/263206/364238|data=2012|pàgines=13-37}}</ref>

A més d’aquestes activitats industrials, des de finals del s. XIX es van localitzarinstal·lar en diversos barris de l’Hospitalet, pero sobretot ena la part sud de Sta. Eulàlia, els escombriaires. Aquests homes recollien escombreriesescombraries de Barcelona i les portaven als seus patis, on les classificaven per vendre-les o per engreixar porcs. En aquella època (1881), també s’hi va instal·lar una indústria química, la matèria primera de la qual eren els cadàvers d’animals (era coneguda com "el Canyet").

La composició de la població de Sta. Eulàlia en les primeres dècades del segle XX era majoritàriament de classe obrera industrial i jornalera agrícola. Les condicions de vida de la classe treballadora en aquella època eren molt dolentes i precàries. El raval industrial i obrer de la Bordeta-Sta. Eulàlia va estar implicat en totes les mobilitzacions populars de la naixent àrea metropolitana de Barcelona; per exemple el motí contra les quintes del 1870, les vagues obreres i camperoles de 1872-373, 1882, 1890-93…

EnEl 1890, fou un dels llocs on es va celebrar per primera vegada el 1er. de maig. Les mobilitzacions obreres tenien a Sta. Eulàlia un aspecte particular : hi havienhavia també atacs contra els “burots”, aquella mena de duana que obligava a pagar per passar certes mercaderies entre Sants (Barcelona, des del 1897) i l’Hospitalet. Aquesta situació fronterera, per cert, afavoria les activitats relacionades amb el contraban.<ref>{{Ref-publicació|cognom=DOMÍNGUEZ LÓPEZ|nom=MANUEL|article=El segle XIX|publicació=Història de l'Hospitalet|url=https://drive.google.com/file/d/0ByCY40IamMfgUGNXcDZwSVR3a00/view|data=1997|pàgines=82-134}}</ref>

Santa Eulàlia passà de 1.000 a 10.000 habitants entre 1900 i 1936, amb una extraordinària acceleració arran del desenvolupament industrial iniciat per la Gran Guerra de 1914-18. El Carrilet, inaugurat en 1912, millorà lales comunicaciócomunicacions del barri, que no parava de créixer en direcció a ponent. El carrer Igualtat és de 1907, el de Buenos Aires de 1911, el d’Àngel Guimerà és de 1914, i enel 1924 Amadeu Torner demanà d’urbanitzar les seves terres a tocar de l’antiga església. La importància creixent de Santa Eulàlia i Collblanc- La Torrassa vanva fer que s’allargués el [[Línia 1 del metro de Barcelona|Metro Transversal]] fins al barri enl'any 1932. El metro sortia per primera vegada de Barcelona.

La perillositat de l’accés al metro des de la Torrassa impulsà la construcció del Pont d’en Jordà (dit així perquè va ser el republicà Josep Jordà fou el seu principal impulsor) enel 1935. També d’aquell any i del mateix autor, l’arquitecte municipal [[Ramon Puig i Gairalt]], és el mercat.

Les primeres entitats del barri que coneixem foren fundades en març de 1898. Potser formaven part d’un mateix projecte societari. Es tractaventractava de ''La Benéfica'', de caràcter mutualista i recreatiu, i la ''Sociedad de ahorros cooperativos'', una cooperativa de consum. El que no diuen els documents oficials és que també solien ser entitats amb un fort contingut polític i sindical. No existia res semblant a la Seguretat Social ni a l’Estat del Benestar, per tant, les classes populars s’autoorganitzaven i creaven tota mena d’entitats que anaven des de l’oci fins a l’assistència mèdica, passant pel cooperativisme de producció i consum, el sindicalisme i l’acció política.

Cada entitat o grup d’entitats tenia un biaix ideològic determinat. El [[Partit Republicà Radical]], va tenir molta penetració en la ''Sociedad Unión La Hortensia'', creada enel 1904, amb seu al Gran Café-Bar Carbó, conegut popularment com “Can Martiró”. El republicanisme catalanista tenia més predicament en la cooperativa ''El Respeto Mutuo'', fundada enel 1910. Això no vol dir que totes les persones associades tinguessin les mateixes idees o militància, només que tenien aquestes tendències.

En aquestes dècades la Unió Hortensia i el Foment Eulalienc rivalitzaven en oferir uns envelats i activitats més lluïdes en les festes majors, carnestoltes, etc. Els primers erenatreien més aviat les classes treballadores, i els segons els més rics del barri, escombriaires, botiguers, etc.  

Al cicle festiu, en el segle XX es van afegir dues noves activitats d’oci : el cinema i l’esport. La Unió Esportiva Eularienca, un club de futbol, ja existia enel 1921. En els següents anys apareixeran més clubs de futbol, frontó, billar, etc. El Cine Victòria s’instal·là al Carrer Santa Eulàlia enel 1923. El Cine Imperio (després es dirà Guimerà, pel carrer on era, cantonada amb Aprestadora) és dedel 1929, i també era un teatre.

Podem afirmar que Santa Eulàlia-Sants va ser un dels escenaris en els que a l’hivern de 1917-1918 va gestar-se el pistolerisme, al voltant d’unes vagues del tèxtil (amb protagonisme de Can Trinxet). Els carrers i les fàbriques del barri van assistir a diferents episodis de tiroteigs amb ferits i morts. Alguns patrons (Pareto, Trinxet, Caralt…) va ser víctimes d’atacs. Molts obrers i obreres patiren agressions de tota mena, tant per part de les bandes afins a la CNT com de grups de l’altre bàndol : la policia, escamots parapolicials i sindicats afins a la patronal.<ref>{{Ref-publicació|cognom=DOMÍNGUEZ LÓPEZ|nom=Manuel|article=El pistolerisme a l'Hospitalet|publicació=Quaderns d'Estudi|url=https://www.raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/250000/357497|data=2011|pàgines=88-120}}</ref>

Un altre episodi d’aquesta extraordinària tensió social i política fou la revolta armada del desembre del 1933, l’epicentre de la qual va ser a Collblanc- La Torrassa i Sta. Eulàlia. En el marc de les revoltes anarquistes que mostraven la decepció per la lenta política social dels governs d’esquerres, la victòria de les dretes en novembre de 1933 va precipitar un seguit d’aixecaments armats, el més important dels quals va ser a l’Hospitalet. La revolta començà el 8 de desembre, i finalment la ciutat va haver de ser ocupada el dia 14 per més de 500 agents de diferents cossos policials.

En el marc d’una política de control social i polític de l’àrea metropolitana de Barcelona, el govern i l’exèrcit van endegar una política de construcció de casernes als afores de Barcelona. A Santa Eulàlia li'n va tocar una d’elles: la Caserna de Lepant, construïda a partir de 1929.

Durant la II República, les eleccions a Santa Eulàlia les guanyava Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), i el Front Popular enl'any 1936. Al barri hi havia una seu d’ERC i una altra del Partit Radical, a més del ''Foment,'' que feia de local de la dretana Lliga de Catalunya. Un altre dels elements bàsics de les eleccions d’aquesta etapa era l’abstenció, preconitzada per la CNT. Malauradament no tenim totes les dades de participació per barris. Quan la consigna de l’abstenció fou més seguida, el novembre de 1933, la participació local fou del 37% i al barri de ben segur que fou inferior. A les eleccions del febrer de 1936, potser les que van tenir més participació, a Santa Eulàlia va ser del 54%.<ref>{{Ref-publicació|cognom=CAMÓS I CABECERAN|nom=Joan|article=|publicació=L'Hospitalet: la història de tots nosaltres|url=|data=1986|pàgines=}}</ref>

La República va endegar una important política de foment de l’educació i es van crear una gran quantitat d’escoles. A l’Hospitalet esse'n van obrir quatre, una de les quals era a Santa Eulàlia. Fou inaugurada en 1934 i va rebre el nom del recentment traspassat president de la Generalitat Francesc Macià. L’edifici era un notable exemple del racionalisme que portava a terme Ramon Puig i Gairalt en els seus darrers anys. Després de la Guerra fou rebatejada com Calvo- Sotelo.

La Guerra va significar un drama humà, com a tot arreu. Va començar amb la mobilització dels homes i dones militants de les organitzacions republicanes i anarquistes, que van aturar el cop d’Estat als carrers de Barcelona. De seguida va començar un procés revolucionari que implicà la col·lectivització de les terres i les fàbriques. Malauradament també vanhi va haver unes setmanes de violència incontrolada, endurant lales quequals van morir assassinades persones de dretes o religioses, i l’església fou cremada.

La tensió entre republicans i anarquistes, que esclataria a Barcelona enel maig de 1937, va teniruntenir un enfrontament previ a Santa Eulàlia arran de la col·lectivització forçada d’''El Respeto Mutuo'', enel desembre de 1936, un fet que va provocar una crisi política local. La situació global va empitjorar progressivament, amb l’arribada de refugiats, els bombardeigs i la carestia creixent d’alimentsdels aliments. En concret, foren bombardejades les fàbriques de Can Trinxet, ATASA (Can Pareto) i Can Trias, i la zona dels escombriaires i el Canyet.

LaAmb l'entrada dels Nacionals, la repressió va caure sobre la població del barri, majoritàriament obrera i de tendència republicana i anarquista. Una dotzena d’homes del barri foren assassinats per motius polítics només enel 1939. El tribunal militar repressor fou traslladat a Santa Eulàlia des del Centre, per ser més a prop del seu teatre d’operacions principal.

La vida quotidiana es va reprendre lentament, amb les limitacions pròpies de la misèria dominant i els estrictes límits culturals, socials i polítics impostosimposats pel nou règimRègim polític i l’Església. De l’antigala vida associativa passada, només es va permetre que es mantingués l’antic ''Foment'', ara amb el nom de ''Casino de Santa Eulalia''. El ''Casino'' era l’associació de l’elit social del barri, afí al franquisme i, de la quequal van sortir alguns regidors. Va tenir algunes seccions esportives i va organitzar algunes festes majors del barri. A partir de la segona meitat dels 40’sanys 40 van revifar algunes entitats esportives. Al Cine Victoria es va sumar, entre 1950 i 1970, el Constelación, que, a més de pel·lícules, oferia espectacles de varietats (en aquella època, perse'n deia "varietés") ; pel seu onescenari van passar primeres figures de la cançó espanyola, quadrescòmics, escènicscompanyies teatrals de tota mena...

La presència de l’Església al barri es va veure reforçada amb la creació de la parròquia de Sant Isidre Llaurador enel 1946. ElEn aquest temple, es construíconstruït entre 1947 i 1951, en el que l’arquitecte municipal Manuel Puig i Janer va tenir la pretensió d'imitar, ni més ni menys, que a... Brunelleschi. ! Tot seguit s’iniciaren les obres de les dependències annexes dels diferents grups socials i litúrgics que s’havien creat. El rector durant els seus primers 30 anys, Joan Bonet, va dirigir una expansió espectacular, creant un esbart, un agrupament escolta i diverses escoles, com ara el Casal dels Àngels enel 1958.

Les indústries van refer-se de mica en mica de les destrosses dels bombardeigs i van intentar recuperar l’activitat anterior a la Guerra. L’any 1943 s’afegí una òptica, la INDO, a les moltes fàbriques del barri. La política econòmica del franquisme, l’autarquia, provocava que en algunes ocasionss’haguessinocasions s’haguessin d’aturar per manca d’energia o matèries primeres. La pobresa i les esperances que generava la victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial vavan permetre una revifalla, l’última, de l’anarcosindicalisme enel 1945, i es produïren vagues a Can Trinxet. La misèria també feia dels voltants del pont de la Torrassa una de les zones més importants de “descàrrega” de productes d’estraperlo. Els trens alentien la seva marxa i es llençaven els paquets, que eren convenientment recollits.

La primera aportació del franquisme al barri foren, enel 1954, les escoles de la Plaça Pius XII, ena les quequals Manuel Puig i Janer continuavava continuar imitant les formes renaixentistes. EnEl 1958, aquest edifici fou ampliat i acollí el primer institut d’ensenyament secundari de la ciutat, quanmoment en què l’Ajuntament va haver d’acollir-se a una llei que permetia a diferents institucions crear un ''Centro Oficial dedel Patronato de Enseñanza Media'' (COPEM). L’última gran obra de Puig i Janer al barri fou la nova església de Santa Eulàlia de Provençana, enel 1957. El ''revival'' en aquesta ocasió va ser neoromànic, en consonància amb el temple antic.

Després de la liquidació de l’autarquia, el desenvolupament econòmic del país va fer un gran salt endavant. El primer símbol del canvi al barri va ser el nou i racionalista edifici del Cine Victòria, del 1960, dissenyat per Francisco Barba Corsini. Aquell mateix any, la pesta porcina va acabar amb elsmilers porcsde dels sitialsporcs. Això, amb les noves normatives de recollida d’escombraries, vanva significar la fi d’aquesta lucrativa activitat ena la zona d’Aprestadorade l’Aprestadora i Can Pi. Els darrers escombriaires van tancar vers 1980 al Carrer Rosell. Les fàbriques van viure el seu darrer moment d’esplendor. Tanmateix, la creació dels polígons industrials de la Carretera del Mig (1960) i Pedrosa (1975) van provocar que Santa Eulàlia deixés de ser el gran barri industrial de la ciutat.

Les fàbriques existents van veure com el barri esdevenia un nucli d’acollida del segon episodi immigratori de Catalunya dels darrers cent anys. Entre 1950 i 1975 la població es duplicà, passant de 14 a 28 mil habitants. El rectangle format per Amadeu Torner, Granvia, Riera Blanca i vies del ferrocarril es va omplir gairebé totalment de blocs. Tot plegat, en un barri d’1,3 km², feia que la densitat de població començavacomencés a ser excessivament alta.

A Santa Eulàlia, a més, es donà una evolució diferent a la resta de la ciutat. Mentre que al conjunt de barris de l’Hospitalet el creixement demogràfic s’aturà enel 1975, al barriaquí es pujà dels 28 als 36 mil habitants enentre 1975 i 1980. I és que es començava a donar un fenomen : la substitució de fàbriques per grans operacions immobiliàries, amb una edificabilitat molt alta. Al lloc del “Cànem”, Granvia Center; al lloc de l’Escorsa, Santa Eulalia-2...

És sabut que el franquisme significà l’afavoriment de les classes altes, raó per la qual l’Hospitalet fou poc afortunat en aquesta etapa : creixement urbanístic amb poc control, i pocs serveis i equipaments per a la població. L’Estat i l’ajuntamentl’Ajuntament franquistes reprimien molt i donaven poc. El segon gran equipament pelper al barri va haver d’esperar a 1974 : el poliesportiu. La situació escolar era especialment greu i el Govern va haver de fer uns “plans d’urgència” en els que laquals a Santa Eulàlia li van tocar tres escoles : Milagros Consarnau, Bisbe Berenguer i Pompeu Fabra.

En la dècada dels 60’sanys 1960 es produeixen dos fenòmens paral·lels. Per una banda augmentà el nivell de vida i el gruix de la població sortí de la pobresa. S’imposaren noves formes de consum i d’oci. Alhora, una part significativa del jovent s’incorporà als moviments socials i polítics que les persones que militaven clandestinament en els grups antifranquistes havien mantingut amb moltes dificultats. En aquests moments tenia molta importància l’Església, i les dues parròquies del barri foren motor i suport d’aquests corrents renovadors. Dos fets de 1968 són prou il·lustratius : a Sant Isidre es féu una reunió general de Dones Democràtiques i en sortir de Santa Eulàlia de Provençana es produí una de les detencions massives de militants de CC.OOCCOO.

Com en la majoria dels barris, aquests activistes van crear una associació de veïns. La de Santa Eulàlia fou legalitzada l’octubre de 1972, la quarta de la ciutat. Les lluites foren abundants i constants, amb un suport important del conjunt de la població en alguns moments puntuals. Es demanava una urbanització correcta, escoles, assistència mèdica, etc…etc. Algunes lluites foren força singulars, com la del soterrament del Carrilet o la de la prohibició del bingo que el Casino volia posar al seu nou local del Carrercarrer Jacint Verdaguer.

També el moviment obrer revifà, encara que no al sector tèxtil, que amb la crisi dels 70’s70 va veure com es tancaven totes les grans fàbriques (Trinxet, Caralt, Rifà, ATASA, etc.). El lloc on més importància va tenir va ser a la INDO, i no només per la seva plantilla. Les sentències favorables a la igualació dels salaris d’homes i dones aconseguides en aquest conjunt empresarial enel 1977 van tenir influència en tot el país.

En l’etapa democràtica actual, el barri ha continuat les transformacions. Ha estat l’únic barri que no ha perdut població des del 1981. Actualment té uns 42 mil habitants. Les velles fàbriques han permès construir habitatges i és el que explica aquest lleuger augment de la població en les darreres dècades. Al lloc de la FEMSA s’ha construït la Plaça Milagros Consarnau ; al lloc d’ATASA, la Plaça Francesc Macià ; al lloc de Trinxet, diversos vials i blocs encara en construcció… El creixement ha estat gradual, ja que les construccions no s’han concentrat en el temps i el barri ha restat poc afectat per la tercera onada immigratòria.

En la dècada del 80’s va disminuir la mobilització reivindicativa. L’Associació de Veïns va desaparèixer vers 1984. El gruix de la població va interpretar que la gestió dels afers públics per part de les institucions democràtiques era correcta, i hi va haver un cert retraïment en la participació política. Les millores s’anaven succeint lentament, però arribaven, com l’eliminacióel soterrament del Carrilet enel 1987. L’associacionisme esportiu ha assolit des d’aleshores una extensió extraordinària.Tanmateix, quan apareixen els problemes, també torna la mobilització popular. Els conflictes al voltant del “sector Bacovín” impulsaren la creació de l’Associació de Veïns 5 Carrers en 1989, que fa d’AV del barri des d’aleshores. També va existir una AV de Santa Eulàlia-2 entre 1993 i 2007. I el jovent, al quequal de vegades s’acusa de poc interès social i polític, ha protagonitzat dos episodis d’ocupació molt interessants : “L’Hortet”, vers 2004, i l’Ateneu La Pua, enel 2015.

Una gran transformació geogràfica ha estat la incorporació del barri a la centralitat metropolitana. La inauguració enel 2009 de la Ciutat de la Justícia ha situat ala barri un gran servei central, a pocs metres de distancia d'on, 50 anys enrere, hi havia algunes de les activitats periurbanes o suburbials més molestes i desagradables. Les transformacions urbanístiques de la zona de Granvia han afectat profundament alel barri. El soterrament del Carrilet i la Gran Via, la Pça. Europa, etc. han significat un canvi profundíssim.<ref>{{Ref-web|url=https://drive.google.com/file/d/0ByCY40IamMfgUGNXcDZwSVR3a00/view|títol=Una petita història de Santa Eulàlia II|consulta=27-06-2018|llengua=|editor=|data=}}</ref>

El barri té dues parades del [[Metro de Barcelona]] : [[estació de Santa Eulàlia|Santa Eulàlia]], de la [[Línia 1 del metro de Barcelona|Línia 1]] i Europa-Fira, de la [[Línia 9 del metro de Barcelona|Línia 9]]. També té dues parades dels [[FGC|ferrocarrils catalans]]: [[estació d'Ildefons Cerdà|Ildefons Cerdà]] i [[Estació d'Europa-Fira|Europa {{pipe}} Fira]]. A més, té diverses parades de la xarxa d'autobusos urbans i interurbans que circulen pels seus carrers.