El convit: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m bot: -de aconseguir +d'aconseguir |
m Robot treu caràcters de control Unicode |
||
Línia 19:
L’elevació poètica de l’obra li ve donada, d’una banda, pel llenguatge, però, sobretot, per la seva estructura compositiva, semblant a una novel·la actual. És un tractat filosòfic en forma de narració dialogada, fet sorprenent en el gènere. Així doncs, comença amb Apol· lodor dirigint-se a uns amics per explicar-los els successos d’un banquet ocorregut anys enrere al qual ell no va assistir, però que coneixia gràcies al testimoni d’Aristodem, el qual sí hi va participar. A partir d’aquí, es narra tota la conversa esdevinguda durant la sobretaula del banquet celebrat a casa d’Agató, en la qual parlen diversos personatges, cadascú amb el llenguatge, tarannà, idees i personalitat pròpies. Aquests mateixos personatges són figures històriques recreades literàriament per Plató per transmetre les seves idees: els fa dir allò que ell vol explicar, no necessàriament allò que els personatges històrics pensàven realment. Constitueix una narració amb diversos nivells dialèctics: Apol· lodor explica als seus amics allò que li va explicar Aristodem, qui va sentir tot allò que deien Sòcrates i els altres comensals.
A més a més, té una estructura que pot, perfectament, adequar-se a la de la narració tradicional: té una presentació (en què l’interlocutor presenta la introducció al banquet d’Aristodem, els personatges i la situació), un nus o desenvolupament (en el qual es proposa el tema de l’Amor i un per un, els comensals van fent-ne l’elogi) i un desenllaç (amb la interrupció d’Alcibíades i la finalització del banquet). Malgrat el contingut filosòfic dels discursos, la forma de l’obra és completament novel· lística: amb diàlegs, interrupcions de la trama (com el singlot d’Aristòfanes), diversos nivells narratius (el discurs de Diotima explicat per Sòcrates), analepsis i figures.
== Personatges ==
Línia 31:
* Pausanies: El segon a parlar, el sofista, comença el seu discurs amb una correcció al discurs anterior, doncs considera que hi ha dos tipus d’Eros, igual que d’Afrodites: una Urània, en la creació de la qual només participa la part masculina (els genitals d’Urà tallats per Cronos), i la Pandemos (vulgar), engendrada per Zeus i Dione. D’aquesta forma exposa que cap acte és formós per si mateix, sinó que depèn de com es dugui a terme: es pot estimar de forma correcta quan és entre homes perquè s’enllaça amb l’intel· lecte i l’espiritualitat, que porten a l’assoliment de la virtut; però de forma incorrecta si es duu a terme entre un home i una dona (corrompuda i impura) o un noi massa jove (que encara no té la intel· ligència suficient) perquè el seu objecte és el cos i el plaer físic. Així doncs, per a Pausànies la virtut prové de l’amor exercit de forma correcta: entre homes i amb la intenció de l’elevació espiritual, no amb el del desig carnal
* Aristòfanes: Quart a parlar, el comediògraf, un cop s’ha recuperat del singlot, és el següent a parlar. Explica el mite de l’androgin, segons el qual els homes abans estaven units els uns als altres en parelles de dos. N’hi havia tres tipus: els que estaven formats per dos homes, els que estaven formats per dues dones i els que ho estaven per un home i una dona. Eren persones compostes i molt properes a la divinitat: tant que un dia es van rebel· lar i van començar a escalar al cel per enfrontar-se als déus. Per això, els van castigar partint-los per la meitat, i aquests éssers resultants, sentint-se incomplets, es veurien obligats a passar tota la vida buscant la seva altra meitat. En discordança amb la seva professió, la seva teoria sobre l’amor es basa en l’aconseguiment de la felicitat per mitjà de l’acompliment del tràgic anhel humà d’estimar, al qual només s’hi pot arribar actuant virtuosament en concordança amb la voluntat divina. Tot i així, utilitza llenguatge còmic per a descriure aquest amor que es satisfà en la unió sexual i que no transcendeix.
* Sòcrates
| |||