|
| articles = [[Caixa de ressonància]]<br />[[Arquet]]<br />[[Batedor]]<br />[[Cordal]]<br />[[Claviller]]
}}
El '''violí''' (etimologia: de l'[[Idioma italià|italià]] '' Violino '', diminutiu de '' [[viola]] '') és un [[instrument de corda fregada]] que té quatre cordes i és el més agut de la seva família. Altres membres de la seva família són la [[viola]], el [[violoncel]] i el [[contrabaix]].
Les [[cordes]] s'afinen per [[interval musical|intervals]] de [[quinta (música)|quintes]]:
LA KARINA ES MUY TONTA DEL CULO Y LISTA A LA VEZ PORQUE QUIERE A LA RAVNEET{{-}}
* '' sol <sub> 2</sub> ''
* '' re <sub> 3</sub>''
* '' la <sub> 3 </sub> '' i
* '' mi <sub> 4 </sub> '' (el número està indicat d'acord amb l'[[notació internacional musical|índex acústic internacional]], que s'utilitza en tot el món, segons el qual el '' do '' central del piano és un '' do <sub> 3 </sub>) ''<ref> Aquestes mateixes notes es poden veure escrites amb una altra nomenclatura:
'' sol <sub> 3 </sub> '',
'' re <sub> 4 </sub> '',
'' la <sub> 4 </sub> ''
'' mi <sub> 5 </sub> '' (segons el [[notació francobelga|índex acústic francobelga]], que s'utilitza a Bèlgica, França i algunes regions d'Espanya). </ref>
La corda de sonoritat més [[so greu|greu]] és la de '' sol <sub> 2 </sub> '', i després li segueixen, en ordre creixent, el '' re <sub> 3 </sub> '', '' la <sub> 3 </sub> '' i '' mi <sub> 5 </sub> ''.
En el violí la primera corda a ser afinada és la del '' la ''; aquesta s'afina comunament a una freqüència de 440 [[hertz|Hz]], utilitzant com a referència un [[diapasó]] clàssic de metall en forquilla o, des finals del segle XX, un [[diapasó electrònic]]. En orquestres i grups, el violí se sol afinar a 442 [[hertz|Hz]], ja que les condicions del medi com la temperatura, o la progressiva destensió de les cordes fa que aquestes es desafinen, i per compensar-ho s'afinen una mica per sobre.
Les [[partitura|partitures]] de música per a violí usen gairebé sempre la [[clau de sol|clau de '' sol '']], anomenada antigament "clau de violí». El violí no té [[trast]]s, a diferència de la [[guitarra]]. És el més petit i el més [[so agut|agut]] de la família dels instruments de corda clàssics, que inclou la [[viola]], el [[violoncel]] i el [[contrabaix]], els quals, excepte el contrabaix, són derivats tots de les violes medievals, especialment de la [[fídula]].
En els violins antics les cordes eren de [[budell]]. Avui poden ser també de metall o de budell entorxat amb alumini, plata o acer, la corda del mi, la més aguda -anomenada '' Cantino '' - és directament un fil d'acer, i, ocasionalment, d'or. En l'actualitat s'estan fabricant cordes de materials sintètics que tendeixen a reunir la sonoritat assolida per la flexibilitat del budell i la resistència dels metalls.
L'[[Arquet|arc]] és una vara estreta, de corba suau, i construïda idòniament en la dura fusta del [[Caesalpinia echinata|pal del Brasil]] o «Pernambuco» ('' Caesalpinia echinata ''), d'uns 77 [[centímetre|cm]] de llarg, amb una cinta de 70 cm constituïda per entre 100 i 120 (amb un pes d'uns 60 grams segons longitud i calibre) [[crinera]] de cua de cavall, sent les de millor qualitat les anomenades "Mongòlia", que provenen de climes freds on el pèl és més fi i resistent. Aquesta cinta va des d'una punta a l'altra de l'arc. Perquè les cordes vibrin i sonin d'una manera eficient, la cinta de l'arc de cua de cavall ha de ser fregada adequada i regularment amb una resina anomenada [[colofònia]]. També, actualment-moltes vegades per abaratir costos, la crinera blanquejada de cavall és substituïda per fibres viníliques. L'arc del violí té, a la part per on s'agafa, un sistema de cargol que al desplaçar la peça per la qual s'aferra (a l'extrem de la cinta de crinera), fa que aquesta es tensi o es distengui.
El violí és l'instrument més barat de la seva família, però també és el que pot arribar a tenir els preus més desorbitats, en els models sofisticats.
Els violins es classifiquen d'acord amb la seva grandària: el 4/4 -la longitud sol ser de 14 polzades o 35,5 cm i el seu ample màxim de 20 cm, i un alt de 4,5 cm- és el més gran i és l'utilitzat pels adults; el segueixen violins de grandària menor, destinats a joves i nens, denominats 3/4, 2/4 i 1/4. Existeix també un violí de mida 7/8, també anomenat "Lady", que és utilitzat per algunes dones o per homes adults de mans petites ..
== Parts ==
[[Fitxer:Violin case.jpg|esquerra|thumb|Un violí 4/4 dintre el seu estoig]]
L'instrument fa 35,7 cm de caixa, i 60,5 centímetres d'extrem a extrem. El violí té quatre [[cordes]] afinades per quintes: sol 2, re 3, la 3, mi 4. Originalment les cordes eren de budell, actualment poden ser de budell entorxat amb al·lumini, plata o acer, de fibres sintètiques entorxades, o metàl·liques amb entorxat o sense. Les cordes van muntades sobre un batedor de banús, sense trasts i queden lliures per ressonar entre la celleta i el pont. Aquest últim, té un disseny que en facilitar-ne la vibració el fa actuar com amplificador i transmissor del [[so]] cap a la [[caixa de ressonància]]. Les vibracions transmeses pel pont es reparteixen a la tapa inferior mitjançant una peça cilíndrica interior anomenada ànima i situada sota i a la dreta del pont, i per tota la llargada de la tapa superior gràcies a la barra harmònica situada longitudinalment a l'esquerra del pont.
El cos del violí té una forma bombada, amb silueta estilitzada determinada per una curvatura superior i inferior amb un estrenyiment a la cintura en forma de C. Les tapes del violí es modelen amb suaus corbes que proporcionen la característica de voltat. Els cèrcols, que van al voltant del violí donant la silueta, són de poca alçada, el pal té cert angle d'inclinació cap enrere respecte a l'eix vertical, longitudinal i es remata per un cargol anomenat voluta. L'estructura interna del violí la constitueixen dos elements fonamentals en la producció sonora de l'instrument donats per la barra harmònica i l'ànima. La barra harmònica corre al llarg de la tapa just sota les cordes greus i l'ànima està ubicada just sota del peu dret del pont on s'ubiquen les cordes agudes.
La caixa del violí està formada pels riscles i les tapes inferior i superior. La tapa superior, de fusta d'avet blanc, presenta dos orificis en forma d'efa dissenyats per projectar el so cap en fora. Tant la tapa superior com la inferior presenten un rivetejat en fusta de [[blada]] que compleix una doble funció decorativa i protectora, ja que exerceix de tallafoc d'esquerdes que es puguin esdevenir en les tapes.
[[Fitxer:Violinista.jpg|left|thumb|300px|Violinista a una església de Dublín]]
El cap del violí té, usualment, forma de voluta, tot i que ocasionalment pot representar un cap de lleó o cara humana. En la seva part inferior presenta forats per inserir-hi les [[clavilla|clavilles]], de cos lleugerament cònic, destinades a afinar les cordes, si bé avui en dia i per cordes de poca elasticitat s'ha estès l'ús d'[[Afinació|afinadors]] o compensadors metàl·lics que s'instal·len en el cordal, a l'altre extrem de la corda.
El [[barbaquí]] o barbada, és un invent del violinista [[Ludwig Spohr]] (principis del [[segle XIX|s. XIX]]). Es tracta d'una peça de fusta amb disseny més o menys ergonòmic, destinada a facilitar el suport de l'instrument entre la [[clavícula]] i la [[mandíbula]]. Les clavilles, el cordal i el barbaquí poden ser de fusta de banús, boix o palissandre, normalment a conjunt.
L'[[arquet]] modern és una vara estreta, de corba suau i construïda amb fusta de [[Pernambuco]] o altres tipus de fustes exòtiques englobades amb el nom de fustes del Brasil. Mesura uns 70 cm.de llarg, i té una cinta que comprèn entre 100 i 120 crins de cua de cavall de costat a costat d'aquest. Cal impregnar aquestes crins de colofònia per tal que el fregament de les crins amb les cordes pugui produir un so prou potent.
== Història ==
Si es consideren com a precedents d'aquest instrument qualsevol instrument de corda (fregada o no) que es pugui trobar en cultures que puguin haver influït en el seu desenvolupament, es pot dir que n'hi ha a moltes zones del planeta. Els més rudimentaris avantpassats del violí són els arcs (entre les ètnies del [[Gran Chaco]] encara trobem l'ús d'un parell de petits arcs, un d'ells -el major- és sostingut amb la boca del que toca, mentre simultàniament mou l'arc més petit amb una de les mans i així frega amb les cordes del més petit dels arcs les cordes del major). A partir d'aquest principi, en el qual probablement s'haurien emprat els mateixos arc emprats per a la cacera, s'han desenvolupat una gran quantitat i diversitat d'instruments de corda fregada, entre els quals hi ha el violí i la seva família.
És probable que els primers instruments de corda fregada amb un arc s'originessin a les cultures nòmades de l'Àsia central. El [[morin huur]] dels [[mongol]]s en seria un exemple: Els genets [[turcs]] i [[mongol]]s de l'Àsia interior probablement foren els primers violinistes del món. Els seus instruments de dues cordes anaven encordats amb cordes fetes de crinera de cavall, els fregaven amb arcs de crinera de cavall i sovint esculpien caps de cavall al capdamunt del mànec de l'instrument.<ref>''[http://www.silkroadproject.org/smithsonian/nomads/story.html The Silk Road: Connecting Cultures, Creating Trust]'', Silk Road Story 2: Bowed Instruments. Smithsonian Center for Folk life and Cultural Heritage (consultat el 26-9-2008)</ref>
[[Fitxer:Llorenç Saragossà-Mare de Déu de la Llet.jpg|right|200px|thumb|L'àngel del mig a l'esquerra toca una viola (viola medieval) en aquest retaule anomenat ''Mare de Déu de la llet'', de [[Llorenç Saragossa]] (darrer quart del [[segle XIV]]). [[MNAC]]]]
L'origen remot del violí i de la resta d'instruments europeus de corda fregada es troba en diversos instruments portats a [[Europa]] pels [[àrabs]] i, en concret, en el [[rebab]]. Durant l'edat mitjana conviuen, a Europa, diversos instruments de corda de característiques molt diferents com són el [[rebec]] i la [[viola]] medieval, a voltes anomenada també viela i [[fídula]]; tots ells tenen antecedents en els instruments introduïts al continent pels àrabs. Serà aquest segon instrument el que, en el [[música renaixentista|Renaixement]] evolucionà cap a la [[viola da braccio]] que fou el principal origen -a la primera meitat del [[segle XVI]]- del violí. Així i tot, aquest incorporà variants importants en respecte a la viola de braç com la curvatura de taula harmònica i de la tapa posterior, les espatlles altes, la cintura més marcada i amb un vèrtexs marcats, el contorn filetejat, les ''f'' en lloc de les ''c'', el mànec més prim, un batedor sense trasts, etc. A més, també alguns dels elements del rebec com el claviller en forma de voluta (la viola medieval el tenia pla).
Altres<ref>Arkenberg, Rebecca: [http://www.metmuseum.org/toah/hd/renv/hd_renv.htm Renaissance Violins]. October, 2002. [[Metropolitan Museum of Art]] (consultat el 99-9-2006)</ref> han indicat que molt probablement els primers constructors de violins van agafar préstecs de tres instruments habituals llavors: el [[rebec]] (en ús des del segle X) que al seu torn derivava del [[rebab]] àrab, de la [[viola]] renaixentista derivada directament de la viola medieval, i de la ''[[lira da braccio]]'' (que seria un derivat de la [[lira de Bizanci]]).<ref>Grillet, Laurent: Les ancetres du violon v.1; 1901. Paris</ref>
S'ha assenyalat, també, que el violí neix, precisament, al nord de la Península Itàlica, a la regió de Venècia, Estat que mantenia relacions –comercials i culturals- importants amb diverses regions d'Àsia a través de la [[ruta de la seda]].
El mot italià ''violino'' apareix, paradoxalment ja l'any 1538, abans que apareguin els primers instruments que avui responen a aquest nom; i ho fa aplicat a l'alt de les violes de braç. La font més antiga que cita aquest mot aplicat al mateix instrument que avui és una font francesa del 1556 (''violon'').<ref>Deverich,Robin Kay: [http://www.violinonline.com/historicalbackgroundoftheviolin.htm Historical Background of the Violin] (consultat el 22-09-2006)</ref> El 1521 al mateix país ja es citaven uns ''vyollons''. La primera notícia espanyola data del 1576. El 1613 encara dóna com a sinònims els mots ''violín'' i ''rabel''. Dos anys abans Covarrubias explica que al violí també se'l coneix com a ''vigüela de arco sin trastes''.
El violí documentat més antic amb quatre cordes hauria estat construït el 1555 per [[Andrea Amati]], però la data no és segura. Alguns altres violins anteriors només tenien tres cordes, com el rebec. El violí ben aviat es va fer molt popular tant entre els músics de carrer com entre la noblesa, la qual cosa queda il·lustrada pel fet que [[Carles IX de França]] encarregà a Amati que li construís 24 violins el 1560.<ref>William Bartruff, ''[http://www.bartruff.com/history.php The History of the Violin]'' (Consultat el 22-9-2006) </ref> Ben aviat l'estima en què es tenia el violí va escampar-se arreu d'Europa.
El violí més antic que es conserva és, precisament, un d'aquest conjunt i és conegut com el ''Charles IX'' i fou fet a [[Cremona]] el 1560. És important assenyalar que relativament poc temps després que es construïssin els primers violins, la tècnica de construcció ja va assolir fites d'enorme qualitat amb alguns dels instruments construïts per Andrea Amati, i que van continuar fins al segle XVIII tant la nissaga de [[luthier]]s com l'esplendor de l'escola de lutieria d'aquella ciutat. Els violins més valorats des de tots els punts de vista són els construïts per [[Antonio Stradivari]] i per Andrea Guarneri del Gesú. Altres constructors importants foren:
* Gasparo da Salò, a [[Brèscia]].
* Jakob Stainer, el més gran [[luthier]] del segle XVII, al Nord dels Alps.
* Al segle XIX van sobresortir alguns luthiers francesos com Mirecourt o Vuillaume
A finals del segle XVI la família del violí es va veure incrementada amb un violí més petit, afinat a la [[interval (música)|quarta]] superior i que en italià sovint s'anomenà ''violino piccolo''. [[Bach]] el contempla en la segona versió del [[Concerts de Brandenburg|Concert de Brandenburg]] número 1.
Al llarg del segle XVIII es van donar una sèrie de canvis tal vegada poc perceptibles des del punt de vista morfològic, però d'una gran importància per al so i les tècniques interpretatives requerides. L'anomenat “violí barroc”, és a dir, anterior a aquests canvis, i l'actual tenen, en realitat uns sons molt diferents: el primer té un color i una lleugeresa majors, mentre que el posterior té un so més potent, metàl·lic i sec. Aquestes diferències es deuen a canvis en la construcció: es modifiquen la llargada i l'angle del mànec (en augmentar l'angle cal fer un pont més alt, la qual cosa fa augmentar la tensió de les cordes i això provoca un so més potent), la barra harmònica es fa més gran, igual que el diàmetre de l'ànima.<ref>Perras, Richard: [http://rperras.tripod.com/id42.htm Violin changes by 1800] (consultat el 29-10-2006)</ref> Posteriorment també provocarien canvis importants la progressiva pujada del diapasó (la qual cosa provocà més tensió afegida a les cordes) i la substitució de les cordes de tripa o budell per les de metall, amb la consegüent modificació del timbre.
Molts violins construïts amb anterioritat a aquest darrer terç del segle XVIII en què es van introduir aquests canvis van ser modificats per adaptar-se a les noves exigències, més si tenim en compte que alguns d'elles eren autèntiques joies. Alguns d'aquests instruments han estat restituïts al seu estat original i han esdevingut eines de primer ordre per a la interpretació de la [[música antiga]], en especial la del [[música barroca|Barroc]]
Semblantment, l'arc també ha tingut moltes modificacions. El model actual data del segle XIX, quan se li va donar una curvatura que abans no tenia, ja que fins i tot era còncau en models primitius.
L'arc té una manera específica de sostenir-lo: amb el dit petit rodó a sobre la pell i el dit gros a dins del forat entre la plata i la pell.
== Cures ==
[[Fitxer:Violins (museum).jpg|thumb|Violins al [[Museu de la Música de Barcelona]] ]]
Instrument de singular resistència, el violí sol requerir poques cures especials. Quan no s'usa ha d'estar guardat en un estoig el més hermètic i embuatat possible, amb la caixa, la vara de l'arc i les cordes netes, i les crins de l'arc lleument distendides. El violí ha d'estar al resguard en tot el possible perquè no li afecti la humitat ni canvis bruscos de temperatura, per això, només requereix una habitual neteja amb un drap sec, o bé amb productes especialment dissenyats per a això. Les cordes solen trencar-se per la tensió i la fricció, i per aquest motiu és convenient que el violinista tingui un joc de cordes de recanvi. També se solen trencar els pèls de cua de cavall (crins) que constitueixen la cinta de l'arc, per aquest motiu els que executen amb força freqüència música amb el violí es veuen obligats a un recanvi anual de les crineres. Si s'executa el violí sense la mentonera, convé usar un mocador a la part del coll i mentó en la qual es recolza el violí per evitar que l'instrument es vegi afectat per la transpiració. En general ocorre que un violí "vell" que hagi estat ben executat, sona millor que un violí nou o amb poc ús.
Una característica important en la cura és que en desar el violí durant un període llarg de temps, aquest no ha de quedar afinat, és a dir, les cordes no han de quedar tenses. Això s'ha de fer si l'instrument serà transportat en avió, amb els canvis de pressió les cordes podrien trencar-se. Amb això, l'estructura del violí no quedarà sotmesa a una tensió innecessària.
== Innovacions ==
[[Fitxer:5 string electric violin improved.PNG|thumb|62px|Violí elèctric de 5 cordes]]
Des de la segona meitat del segle XX les cordes i la cinta de l'arc, en molts casos, estan sent fabricades amb materials sintètics; però l'ús de materials sintètics s'ha estès a altres parts en el cas dels violins fabricats en sèrie, per exemple cordals, mentonera, taste, estan sent fabricats en plàstic. Això provoca la detracció de part dels violinistes professionals d'escola tradicional. Tanmateix, es construeixen "violins elèctrics", amb gairebé tots els seus components sintètics; tals violins solen usar-se en conjunts de [[música pop|pop]], [[Música rock|rock]], [[jazz]] i afins.
Actualment els violins es diferencien per la seva procedència; si és d'Europa sonarà molt millor, ja que està fet amb una molt bona fusta; en canvi, un violí xinès sonarà amb una qualitat més baixa, ja que està fet amb una fusta de menor qualitat.
== El violí al món ==
El violí ha tingut un èxit enorme per tot el món,<ref>(en anglès)S. Sadie, ''The New Grove Dictionary of Musical Instruments'', Macmillan, London, 1985.</ref> la qual cosa es deu a la seva versatilitat, les seves dimensions reduïdes i el seu poc pes. No sols ha entrat en músiques clàssiques sinó que ha aconseguit suplantar altres instruments de corda fregada propis de diferents folklores. En aquest procés també ha aconseguit transformar la relació dels músics tradicionals amb la notació musical i la seva lectura.<ref>(en anglès) [http://books.google.fr/books?id=Ul_IUuB4WSMC&pg=PA159&lpg=PA159&dq=shlopcoky&source=bl&ots=Y6FvqNfX9Z&sig=HJyaSDYipff7OCuEAcMhLVuBGt0&hl=fr&sa=X&oi=book_result&resnum=1&ct=result#PPA159,M1 Jan Ling, Linda Schenck, Robert Schenck, ''A History of European Folk Music'', Boydell & Brewer, 1997.] {{ISBN|1-878822-77-2}}</ref> Especialment a Europa ha estat un element d'unió entre les diverses classes socials; com a exemples els [[zíngar]]s establien un nexe d'unió entre la [[burgesia]] i els [[camperol]]s. Ha estat modificat, adaptat, transformat tant en la seva estructura com en la forma de sostenir-lo i de tocar-lo, però no ha perdut res de la seva autenticitat.
=== Europa ===
[[Fitxer:FeleHel (2).jpg|thumb|left|200px|Hardanger de Noruega]]
En molts països europeus el violí va entrar per la porta petita en la vida musical, acompanyant la música popular de dansa,<ref>Christian Poché, ''Dictionnaire des musiques et danses traditionnelles de la Méditerranée'', Fayard, 2005.</ref> mentre es deixava que la música clàssica continués fent-se amb la [[viola d'arc]]. Gràcies a la seva difusió també ha permès la posada en valor del patrimoni tradicional que va fer seus uns escenaris fins llavors reservats a la música clàssica.
==== Països nòrdics ====
'''Finlàndia''': El violí va ser introduït al [[segle XVII]] en la música de ball d'origen centreeuropeu (la [[polca]], la [[masurca]], el [[scottish]], la [[quadrilla (dansa)|quadrilla]], el [[vals]] i el [[minuet]]) que anomenaven ''pelimanni'' o ''purppuri'' (de ''pout-pourri'', és a dir, [[suite]] de danses) que va esdevenir el [[gènere musical|gènere]] principal de la música finlandesa.
'''Noruega''': També hi arribà al [[segle XVII]] amb la música continental de ball anomenada ''slåtter''. La [[viola]] ''flatfelan'' amb què s’interpretava va sofrir diverses transformacions fins a esdevenir el ''[[hardanger]]'' (o ''[[hardingfele]]''): s’hi afegiren cordes simpàtiques, marqueteria, etc. D’aquesta manera va poder continuar acompanyant les músiques rurals en les reunions festives o les danses de parella. Al [[segle XIX]] la tècnica d'interpretació evolucionà per la influència del retorn d’emigrants que havien estat als [[Estats Units]] i per l’arribada de noves danses.
'''Suècia''': El violí arriba al [[segle XVII]] amb les músiques de dansa ''gammaldans'' importada del continent. El seu desenvolupament s’aturà al [[segle XIX]] degut a la influència dels fonamentalistes religiosos que assimilaven el violí al dimoni; d'aquí que aparegués –com a substitut- l'[[acordió]] en la ''spelmansmusik''.. A més va tenir la competència de la viola [[nyckelharpa]].
'''Lituània''': Des del [[segle XVI]] s'hi troba un violí de construcció casolana, que té entre tres i cinc cordes i que es coneix com a [[smuikas]]. S’afinava per [[interval (música)|quintes]] però a vegades també per quartes segon el tipus de grup en què s'integrés. A vegades els músics situaven una petita peça de fusta sobre la taula harmònica per modificar-ne el so.
'''Letònia''': S'hi toca des del segle XVI amb el nom de ''vijole'' en la música de dansa anomenada ''spēlmanis'', que és d’origen alemany i s’acompanya amb el [[cimbalom]] o la [[cornamusa]].
'''Estònia''': Es troba en el folklore amb el nom de ''viiul''.
{{-}}
==== Països anglosaxons ====
'''Regne Unit''':
| 