Retrat pictòric: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Creada per traducció de la pàgina «Retrato pictórico» |
Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors |
||
Línia 22:
De vegades també té rellevància la grandària del quadre. Els enormes retrats de [[Chuck Close]] que tenen com a objectiu mostrar-se en un museu difereixen molt de la majoria dels retrats, creats per col·locar-se en una casa particular o portar-se amb facilitat d'un lloc a un altre.<ref>Aymar, p. 280</ref>
Crear un retrat pot portar un temps considerable, i requereix generalment diverses sessions. [[Paul Cézanne|Cézanne]], per exemple, insistia en més de 100 sessions dels seus retratats.<ref>Aymar, p. 51</ref> [[Francisco de Goya y Lucientes|Goya]] preferia una llarga sessió d'un dia.<ref>Aymar, p. 72</ref> La mitjana n'és de quatre.<ref>Robin Simon, ''The Portrait in Britain and America'', G. K. Hall & Co., Boston, 1987, p. 131, ISBN 0-8161-8795-9</ref>
Quant a la fidelitat del retrat respecte a l'aparença del model, els artistes solen tenir un enfocament coherent. Els clients que buscaven Joshua Reynolds sabien que el resultat seria afalagador, mentre que els models de [[Thomas Eakins]] esperaven un retrat realista. És famós [[Oliver Cromwell]] per haver exigit que el seu retrat mostrés «totes aquestes asprors, grans i berrugues i tot el que veieu en mi, d'una altra manera mai pagaré un penic per ell».<ref name="ref_duplicada_1">Aymar, p. 262</ref>
Línia 64:
Moltes innovacions en les diverses formes del retrat es desenvoluparen durant aquest fèrtil període. En aquesta època van circular petits retrats miniats o pintats, que difonien les imatges en les corts, sovint amb interessos matrimonials. Aquesta tradició del [[Retrato en miniatura|retrat en miniatura]] continuà sent popular fins a l'època de la [[fotografia]]. Els retrats de perfil sobre medalles o [[Medalla|medallons]] es van fer populars, recuperant models antics des de principis del [[Segle XIV|s. XIV]], com els de [[Pisanello]]; i sobretot a Itàlia entre [[1450]] i [[1500|1500.]] Les medalles, amb les imatges en ambdues cares, també inspiraren una breu moda de quadres de dues cares a principis del Renaixement.<ref>John Hope-Hennessy, p. 209</ref> L'escultura clàssica, com l'Apol·lo de Belvedere, també influí en l'elecció de postures utilitzada pels retratistes renaixentistes, poses que s'utilitzaren al llarg dels segles.<ref>Simon, p. 80</ref>
En la [[Itàlia]] d'aquesta època, es feu popular el retrat de compromís, una especialitat de [[Lorenzo Lotto|Lorenzo Lotto.]]<ref>John Hope-Hennessy, p. 227</ref>
[[Fitxer:Hans_Holbein_d._J._065.jpg|esquerra|miniatura|[[Hans Holbein el Jove]]: ''Retrat de Thomas More'', [[1527]], [[Tremp d'ou|tremp]] sobre [[Pintura sobre taula|taula]], 74,2 × 59 cm, [[Frick Collection|Col·lecció Frick]], [[Nova York]]]]
Entre els retratistes [[Alemanya|alemanys]] cal destacar [[Lucas Cranach el Vell]], [[Albrecht Dürer]] i [[Hans Holbein el Jove|Hans Holbein el Jove,]] que feren [[Pintura a l'oli|pintura a l'oli.]] Cranach dels primers a pintar de cos sencer a grandària natural, una tradició popular de llavors ençà.<ref>Piper, p. 363</ref> Retratà [[Martí Luter|Luter]] i [[Philipp Melanchthon|Melanchton.]] En aquella època, Anglaterra mancava de pintors de primera categoria, per la qual cosa els patrons anglesos contractaven artistes com Holbein.<ref>Aymar, p. 29</ref> La seua pintura de sant [[Thomas More]] (1527), el seu primer mecenes important a Anglaterra, té gairebé el realisme d'una fotografia.<ref>Piper, p. 365</ref> Holbein tingué gran èxit pintant la família reial, inclòs [[Enric VIII d'Anglaterra|Enric VIII.]] Creà un tipus de retrat de cort molt imitat en l'Anglaterra [[Elisabet I d'Anglaterra|isabelina.]] Dürer retratà els seus models amb gran profunditat psicològica, i és un dels primers grans artistes que feu una sèrie d'autoretrats, incloent una pintura totalment frontal. També situà el seu autoretrat (com un espectador) en diverses pintures religioses seues.<ref name="ref_duplicada_6">Bonafoux, p. 35</ref> Dürer començà a fer autoretrats a l'edat de tretze anys.<ref>John Hope-Hennessy, pàg. 124-126</ref> Més tard, Rembrandt ampliaria aquesta tradició.
Línia 74:
Durant el Renaixement, la noblesa florentina i milanesa, en particular, volia representacions seues més realistes. El repte de crear cos sencer o tres quarts estimulà l'experimentació i la innovació. Quasi tots els grans mestres es dedicaren al retrat ([[Piero della Francesca]], [[Domenico Ghirlandaio]], [[Lorenzo di Credi]], Antonello da Messina, Botticelli, Leonardo, Ticià, Rafael...), i l'afegiren als temes tradicionals [[Pintura d'història|d'història]] clàssica. Leonardo i [[Pisanello]] foren dels primers artistes italians que afegiren símbols [[Al·legoria|al·legòrics]] als seus retrats laics.<ref name="ref_duplicada_8">John Hope-Hennessy, p. 20</ref> Els pintors italians de l'alt Renaixement representaven els models de mig cos, les poses eren solemnes, i els vestits sobris.<ref name="ref_duplicada_4">Laneyrie-Dagen, p. 34</ref>
[[Fitxer:Mona_Lisa,_by_Leonardo_da_Vinci,_from_C2RMF_retouched.jpg|miniatura|[[Leonardo da Vinci]]: ''[[La Gioconda]]'', 1503-06, [[Pintura a l'oli|oli]] sobre [[Pintura sobre taula|taula]], 77 × 53 cm, [[Museu del Louvre]], [[París]]]]
A [[Occident]] un dels retrats més famosos és [[La Gioconda|''La'' ''Gioconda'']] de Leonardo, anomenada també ''Mona Lisa'' per [[Lisa Gherardini|Lisa Gherardini.]]<ref name="subject">{{Ref-web|títol=Mona Lisa – Heidelberger Fund klärt Identität (Español: Mona Lisa – El hallazgo de Heidelberger clarifica la identidad)|url=http://www.ub.uni-heidelberg.de/news/monalisa.html|editor=[[Universidad de Heidelberg]]|consulta= 29
Els retrats que queden de Rafael són més nombrosos, i s'hi mostra una gran varietat de poses, il·luminació i tècnica. Més que produir innovacions revolucionàries, el gran assoliment de Rafael va ser l'enfortiment i refinament dels corrents desenvolupats amb l'art renaixentista.<ref>Piper, p. 345</ref> Fou particularment expert en el retrat de grup. La seua obra mestra ''[[L'escola d'Atenes]]'' és un dels més destacats frescs de grup: conté retrats de Leonardo, Miquel Àngel, [[Bramante]] i el mateix Rafael, disfressats de filòsofs antics.<ref>Pascal Bonafoux, Portraits of the Artist: The Self-Portrait in Painting, Skira/Rizzoli, Nova York, 1985, p. 31, ISBN 0-8478-0586-7</ref> No era el primer retrat de grup d'artistes. Dècades abans, [[Paolo Uccello]] havia pintat un retrat de grup incloent [[Giotto di Bondone|Giotto]], [[Donatello|Donatello,]] [[Antonio Manetti]] i [[Filippo Brunelleschi|Brunelleschi.]]<ref name="ref_duplicada_6">Bonafoux, p. 35</ref> Rafael es va convertir en el retratista favorit dels papes. El seu [[Retrat de Baltasar Castiglione|''Retrat de l'humanista Castiglione'']] repeteix deu anys més tard pràcticament la mateixa postura que ''La Gioconda'', amb tons igualment suaus, gairebé monocrom en marró i gris, i ambdues figures representen l'ideal renaixentista de moderació d'una discreta elegància.<ref name="ref_duplicada_4">Laneyrie-Dagen, p. 34</ref> Miquel Àngel va ser una notable excepció en el fet de reproduir efígies realistes de personatges, tret, potser, i amb intencions denigratòries, en el ''[[Judici Final de la capella Sixtina|Judici Final]]''.<ref name="ref_duplicada_8">John Hope-Hennessy, p. 20</ref>
Línia 99:
Rembrandt es beneficià molt d'aquests encàrrecs i de l'apreciació general que cap a l'art sentien els clients burgesos, que recolzaven el retrat, la natura morta i els paisatges. És considerat un dels grans retratistes d'aquest segle. Gràcies a la gran demanda, Rembrandt pogué experimentar amb la tècnica i la composició poc convencional, com el [[Clarobscur|clarobscur.]] Va demostrar aquestes innovacions, de les quals els mestres italians com [[Caravaggio]] foren pioners, sobretot en ''[[La ronda de nit]]'' (1642).<ref>Aymar, p. 218</ref> Un altre exemple de retrat de grup és ''[[Lliçó d'anatomia del Dr. Nicolaes Tulp|La lliçó d'anatomia del doctor Tulp]]'' (1632), en què banya el cadàver en llum brillant per atraure l'atenció cap al centre de la pintura mentre que la roba i el fons es fonen en negre, destacant els rostres del cirurgià i els estudiants. És el primer quadre que Rembrandt signà amb el seu nom complet.<ref>Piper, p. 424</ref> ''[[Els síndics dels drapers]]'' fou la seua última obra d'aquest gènere. En aquella època sorgiren a Holanda els primers mercats d'art i la figura del marxant.<ref>Piper, p. 421</ref>
Cal remarcar el gran retratista [[Diego Velázquez|Velázquez.]] El seu èxit només arribar de Sevilla a la cort, va raure en l'admiració suscitada pels seus retrats, per la seua superior qualitat en aquest gènere, fins i tot quan retratava sense importància social.<ref>Calvo Serraller, ''Els gèneres de la pintura'', p. 149.</ref> En els seus retrats, des del d'''[[Retrato de Inocencio X|Innocenci X]]'', que realitzà en el seu viatge a Itàlia de [[1649]], com en el de ''[[Retrat de Juan de Pareja|Juan de Pareja]]'', el seu pinzell pren la influència veneciana i es fa més lleuger, gairebé [[Impressionisme|impressionista]]. Va pintar ''[[Las Meninas|Les Menines]]'' ([[1656]]), un dels més famosos i enigmàtics retrats de grup de tots els temps: aparentment els models són la parella reial que només es veu com un reflex a l'espill.<ref>Bonafoux, p. 62</ref>
[[Fitxer:Jean-Baptiste_Siméon_Chardin_023.jpg|miniatura|Autoretrat de caràcter «íntim»: [[Jean Siméon Chardin]], ''Autoretrat amb visera'', [[1775]], [[Pintura al pastel|pastel]], 46 × 38 cm, Museu del Louvre, París]]
Els artistes [[Pintura rococó|rococó]], que s'interessaren sobretot en l'ornamentació rica i intricada, foren mestres del retrat refinat. Feren dels retrats eficaços transmissors de la vida mundana, com ocorre en els famosos retrats que va fer [[François Boucher]] de [[Madame de Pompadour]], vestida amb inflats vestits de seda. [[Jean-Honoré Fragonard|Fragonard]], al [[1770|1770,]] representà «figures de fantasia», generalment models desconeguts encara que a voltes personatges notables, en què s'expressa la vitalitat de persones apassionades en busts gairebé en torsió, com es veu en el ''[[Retrato del Abbé de Saint-Non|Retrat de l'abat de Saint-Senar]]''.<ref name="ref_duplicada_3">Laneyrie-Dagen, p. 36</ref>
Hereus de Van Dyck foren els primers grans retratistes de l'escola britànica: [[Thomas Gainsborough|Gainsborough]] i [[Joshua Reynolds|Reynolds]]. ''El noi de blau'', de Gainsborough és un dels retrats més famosos i reconeguts de tots els temps, amb pinzellades molt llargues i fi color a l'oli per aconseguir l'efecte brillant del vestit blau.<ref>Piper, p. 460</ref> Gainsborough també destacà per l'elaborat escenari en què situava els models.<ref>Simon, p. 13, 97</ref>
[[Fitxer:Thomas_Gainsborough_008.jpg|esquerra|miniatura|[[Thomas Gainsborough]]: ''El noi de blau'', [[1770]], [[Pintura a l'oli|oli]] sobre [[llenç]], 178 × 122 cm, Huntington Art Gallery, San Marino (Califòrnia)]]
A diferència de l'exactitud demostrada pels mestres flamencs, Reynolds va resumir el seu enfocament en el retrat afirmant que «la gràcia i, podríem afegir, la semblança, consisteix més a captar l'aire general que a observar la similitud exacta de cada tret».<ref>Aymar, p. 62</ref> Més jove, [[George Romney]], retratà [[Emma Hamilton|Lady Hamilton]] amb un aire [[Preromanticisme|preromàntic.]] També va destacar a Anglaterra [[William Hogarth]], que es resistí als mètodes convencionals i introduí tocs d'humor en els seus retrats. El seu ''[[Autorretrato (Hogarth)|Autoretrat amb Pug]]'' és clarament més una imatge humorística de la seua mascota que una pintura autoindulgent.<ref>Simon, p. 92</ref>
| |||