Fedó: diferència entre les revisions

'''''Fedó''''' (''Phaedon'') o '''''Quant a l'ànima''''' ([[grec clàssic]]: {{polytonic|Φαίδων ἢ περὶ ψυχῆς}}) és un [[diàleg]] [[Plató|platònic]] que parla de la immortalitat de [[ànima|l'ànima]], ambientat en les darreres hores de vida de [[Sòcrates]], en què apareixen bastants dels seus amics reunits a la presó [[Atenes|d'Atenes]] (i en què, com conta el diàleg, no va assistir [[Plató]]), a l'espera de la seva execució mitjançant la ingesta de [[cicuta]]. En aquest diàleg, per primer cop Plató dóna a conèixer la [[teoria de les idees]] intel·ligibles, la [[teoria de la reminiscència]], la [[immortalitat de l']]ànima, la [[teoria de la reencarnació de l'ànima]], el menyspreu vers allòel que és corporal i sensible, i el [[metempsicosi|viatge de l'ànima]], entre altres temes.

[[Fedó d'Elis]], deixeble de [[Sòcrates]], es troba amb el pitagòric [[Equècrates (filòsof)|Equècrates]]. Allà li explica allòel que havia passat en les últimes hores de vida de Sòcrates i el que s'hi parlà. Això permet a Plató disposar d'un narrador que pugui presentar al lector no només el propi diàleg, sinó també l'escena i les accions dels protagonistes.

L'accés al que de debò és, les Formes, és només racional i no es pot captar allòel Bellbell en si, o allòel Grangran en si amb els sentits. Qui s'aparti el més possible del cos és qui captarà millor allòel real. El cos és una contaminació, omple de distraccions i indueix a la feina quotidiana de la seva cura. La plenitud de la saviesa arribarà solament en morir. Les virtuts i la filosofia són com ritus purificadors que preparen l'home per a la mort.

Tanmateix, per donar suport a la creença presenta un argument d'abast general, que s'aplica a tot el que es genera —i no només a l'home— i a tot el que té contrari: segons el qual, tot neix del seu contrari. Així doncs, es veu que allòel bell prové d'allòdel lleig, el que arriba a ser just era abans injust, el que esdevé gran abans era petit, i allòel feble i lent només poden arribar a ser a partir d'allòdel fort i ràpid.

Sòcrates intenta una altra manera de donar suport a la doctrina: sabem que recordem coses oblidades a partir de coses diferents, com quan veiem Símmies i recordem Cebes, i també a partir de coses semblants, com si veiem Símmies dibuixat i recordem el propi Símmies. Sigui com sigui, sabem que les semblances són imperfectes perquè coneixem l'original i el recordem. De la mateixa manera, si acceptem l'existència del "igual en si" (αὐτὸ τὸ ἴσον) i el coneixem, no és per veure'l directament en les semblances que veiem entre coses semblants, perquè aquesta semblança no es compleix perfectament mai, mentre que l'"igual en si" és semblant en grau summe. Si podem captar la diferència de grau entre les semblances que es donen en les coses semblants i l'"igual en si", ha de ser perquè posseíem aquesta idea abans d'emprar els sentits, abans de néixer. La percepció només és l'ocasió per "recuperar" aquell coneixement. I així succeeix amb totes els idees, la d'allòdel Bobo, la d'allòdel Bellbell, etc. És necessari, que si existeixen aquestes idees, l'ànima preexisteixi i les hagi conegudes en aquesta existència prèvia al naixement. En néixer aquest coneixement es perd, però no pas del tot, i el recuperem en percebre les coses.

Sòcrates desenvolupa aquest argument a partir d'una contraposició entre allò ala quequè li és possible aquest esvair-se que es tem que pateixi l'ànima: allòel que és compost; i davant d'això, allòel que és simple. Caldrà decidir a quina d'aquestes dues categories pertany l'ànima.

AllòEl simple es comporta sempre de la mateixa manera, mentre que allòel compost sempre canvia. AllòEl que és, la realitat (οὐσία, 'ousia'), l'objecte de la dialèctica, ço és, allòel Bobo en si i allòel Bellbell en si, es comporta sempre igual. La multitud de coses que són bones i belles, en canvi, són canviants. Mentre que les primeres són invisibles, les segones són visibles. En l'home, el cos és visible, mentre que l'ànima és invisible; a més a més, quan coneixem amb el cos, amb els sentits, captem les coses canviants, mentre que amb l'ànima captem aquelles realitats estables, que existeixen sempre i són immortals. D'altra banda, en l'associació del cos i l'ànima, el que compleix una funció rectora és l'ànima, per tant s'assembla més a allòel diví que no pas el cos, que és el que ha d'obeir i és mortal.

D'aquesta manera el cos és en l'home el que es corromp i dissol, mentre que l'ànima, després de la mort, es conserva i es dirigeix al regne d'allòde l'invisible, juntament amb allòel diví.

Sòcrates no es limita a postular una existència de l'ànima posterior a la mort, també assenyala que aquesta existència és diferent per a cadascú, i depèn de la manera en què s'ha viscut. Si l'ànima s'ha exercitat en vida en fugir d'allòdel que és relacionat amb el cos, se'n va pura al regne invisible i diví. Si ha estat constantment involucrada amb ell, es torna pesada i queda vagant com un espectre al voltant de monuments i tombes.

Símmies exposa la seva posició respecte de l'ànima, segons la qual és una proporció determinada d'allòdel que és fred, calent, sec i humit en el cos i que hi guarda una relació semblant a la de l'afinació (ἁρμονία, 'harmonia') d'una lira respecte de les cordes i la fusta d'aquest instrument: malgrat que aquest ajustament equilibrat pugui ser tingut com més diví i immortal que la part material de l'instrument, no el sobrevé. De fet, la fusta es podreix molt després que l'afinació hagi estat destruïda. Amb el cos ocorre el mateix, en la mesura en què la malaltia altera l'equilibri que constitueix l'ànima, la mort és el seu final, mentre que les restes corporals la sobreviuen un temps.

Des de jove, relata, s'interessà pel «per què» (διὰ τί, 'dià ti') del néixer, el morir i l'ésser de les coses. La seva primera indagació el portà a recórrer el camí de la investigació de la natura (φύσεος ἱστορία, 'phýseos historia') a la manera dels antics fisiòlegs. Però les respostes que trobà, tals com que l'origen de la vida és una certa putrefacció d'allòdel que és fred i calent, o la causa del pensament és la sang, o l'aire, o el foc; o la causa del coneixement és el cervell que reuneix les sensacions en la memòria, o la causa del creixement és el menjar i beure, no el van satisfer.

Només llavors entengué que era un error mirar directament els fenómens sense prèviament considerar els conceptes més segurs. Així és com arribà a un mètode pel qual es postula una hipòtesi, la que es consideri més segura, i afirmar des d'allà la resta de les respostes cercades. Ell postula la hipòtesi de l'existència d'«allòdel «bell en si», «allòel bo en si», «allòel gran en si», i coses semblants. I no d'altres que puguin ser les causes de les coses belles, o bones, o grans.

Donada per bona la teoria de les formes, Sòcrates pren les formes de grandesa i petitesa per a mostrar que, en sentit estricte, «el que vertaderament és» no admet en si el seu contrari. Si en Sòcrates es dóna la forma de petitesa —si se'l compara amb Símmies— i la de grandesa —comparat amb Fedó—, la grandesa en si no admet la petitesa en si. Un interlocutor planteja l'objecció que s'havia acceptat que tot sorgeix del seu contrari. Sòcrates diferencia allòel que s'ha dit: llavors es parlava d'un objecte particular que, essent contrari a un altre, sorgeix d'aquest altre. Ara es parla del contrari en si mateix (103c).

Tot allò a què s'acosta un contrari té dos destins: o retirar-se'n o morir. Si allòel no-calent fos indestructible, en apropar-s'hi allòel calent a la neu, aquesta no cesaria, sinó que se'n retiraria. Però «el que no admet la mort» és efectivament indestructible, per la qual cosa en apropar-se la mort a l'home, només allòel mortal en ell es corromp, mentre que allò l'immortal se'n retira intacte (107a).

Sòcrates es retira per banyar-se, i després té una última reunió amb els seus tres fills i alguns parents. Ja prop de la posta del sol, hora en què ha de ser executat, demana que la seva família se'n vagi, i es queda en companyia dels seus amics, però en silenci. Arriba un assistent dels funcionaris encarregats de vetllar per les execucions, i l'indica, apesarat, que ja és l'hora. Abans l'assistent li diu que és el millor home de quants han acabat allà, i que sap que no estarà contrariat amb ell, com els altres condemnats, i que per això sap que no necessitarà insistir-hi. Se'n retira plorant, i Sòcrates després de notar-ho, té paraules d'encomi amb ell. Demana a Critó que no trigui més a obeir i que porti la copa de cicuta, però Critó li assenyala que molts condemnats allarguen el compliment de la condemna molt temps després de rebre l'ordre oficial, mengen i beuen o àdhuc s'alliten amb els seus amants abans de morir. Sòcrates li diu que tot això li sembla natural en els altres, però que allòel natural en ell és no fer-ho, car no creu guanyar-hi res, i fins i tot li sembla quelcom digne de burla el fet d'aferrar-se a la vida de tal manera i situació.