Art de Catalunya: diferència entre les revisions

L{{'}}'''art de Catalunya''' ha tingut una evolució paral·lela a la de la resta de l'[[art]] [[Europa|europeu]], seguint de manera diversa les múltiples tendències que s'han anat produint en el context de la [[història de l'art]] [[Història de l'art a occident|occidental]]. L'art ha estat, des de sempre, un dels principals mitjans d'expressió de l'[[ésser humà]], mitjançant el qual expressa les seves idees i sentiments, la forma com es relaciona amb el món. La seva funció pot variar des de la més pràctica fins a la més ornamental; pot tenir un contingut religiós o simplement estètic, pot ser durador o efímer.

 

 

== Prehistòria ==

{{AP|Prehistòria a Catalunya|Prehistòria als Països Catalans}}

Les primeres manifestacions artístiques es produeixen a Catalunya al voltant de 30000 aC, època de l'aparició del denominat [[home de Cromanyó|''humà de Cromanyó'']]. Els primers habitants del territori eren petits grups de [[Societat caçadora-recol·lectora|caçadors-recol·lectors]], que vivien generalment en coves i aixoplucs del terreny. Aquests pobladors desenvoluparen el denominat ''[[art rupestre]]'', pintures realitzades en roques i en les parets de les coves, que suposen el primer mitjà d'expressió utilitzat per l'ésser humà abans de la invenció de l'escriptura. Aquestes pintures estan generalment lligades a ritus religiosos i representen la plasmació en un llenguatge simbòlic del pensament dels primers éssers humans.<ref>Ramon Viñas i Vallverdú i Josep Castells i Camp: ''Art prehistòric''. A ''Art de Catalunya. Pintura antiga i medieval'', pàg. 12-13.</ref>

 

=== Art esquemàtic ===

{{AP|Art esquemàtic}}

L'altre gran estil artístic prehistòric és l'anomenat ''[[art esquemàtic]]'', l'expressió dels grups productors [[neolític]]s (6500-1000 anys abans del present), els primers que comencen a dominar l'[[agricultura]] i a viure en poblats. És un art que es fonamenta en l'[[Art abstracte|abstracció]], monocrom (colors vermell, negre, molt rarament el blanc) i presenta tres grans grups de motius: els [[Geometria|geomètrics]] (punts, ratlles, triangles, anellats, etc.), les màcules i, finalment, els que mostren llunyanes referències a la figuració (antropomorfs i zoomorfs). La seva tècnica es basa en l'acte gestual, mantenint una factura d'una actualitat sorprenent i, malgrat això, se'ns presenta extraordinàriament enigmàtic.<ref>Ramon Viñas i Vallverdú i Josep Castells i Camp: ''Art prehistòric''. A ''Art de Catalunya. Pintura antiga i medieval'', pàg. 15-16.</ref> Els jaciments més significatius se'n troben a Lleida: Cogul, vall de la Coma i balma dels Punts (Albi), Aixoplucs del Francès i del barranc de Vila-seca (Os de Balaguer); i a Tarragona: cova del Pi (Tivissa), mas del Gran i Portell de les Lletres (Montblanc), i l'estació prop de cova Pintada ([[Alfara de Carles]]).

== Antiguitat ==

=== Art ibèric ===

{{AP|Art ibèric}}

{{VT|Ibers|Període iber a Catalunya}}

 

=== Art paleocristià ===

{{AP|Art paleocristià}}

Amb la instauració del [[cristianisme]] com a religió oficial al segle IV, la producció artística es desenvolupa al voltant de la temàtica religiosa, en el que s'ha definit com a [[art paleocristià]]. Aquest art parteix de les formes i tipologies romanes, però amb un nou contingut basat en la iconografia cristiana. En l'arquitectura destaca l'església, hereva de la basílica romana, incorporant noves formes com la planta en forma de creu llatina, símbol de [[Jesús]], i tipologies com el [[baptisteri]]. Així, hi ha el conjunt paleocristià i altmedieval de [[Conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere de Terrassa|Santa Maria de Terrassa]] (segles V-VII), l'[[Església de Sant Feliu de Girona|església de Sant Feliu]] a [[Girona]], la de Santa Jerusalem a Tarragona i la de la Santa Creu a Barcelona.<ref>Xavier Barral i Altet: ''L'Arquitectura religiosa d'època preromànica i romànica''. A ''Art de Catalunya. Arquitectura religiosa antiga i medieval'', pàg. 63-64.</ref>

 

=== Gòtic ===

[[Fitxer:Santa Maria del Mar 4.jpg|thumb|dreta|240px|Arquitectura religiosa: [[Santa Maria del Mar]]]]

{{AP|Gòtic català}}

== Edat moderna ==

=== Renaixement ===

{{AP|Renaixement}}

Catalunya pateix profundes transformacions, començant per la seva vinculació a Espanya amb la unió de [[Castella]] i [[Aragó]] feta pels [[reis Catòlics]]. Artísticament, encara que se sol parlar de decadència, és una època bastant productiva, si bé no hi ha una creació veritablement autòctona, ja que tant les formes com els estils artístics, i sovint els mateixos artistes, vénen de fora. De tota manera, les innovacions del [[Renaixement]] italià arriben tard, cap a finals del [[segle XVI]], pervivint mentrestant les formes gòtiques.<ref>Rafael Cornudella i Carré: ''Renaixement i Barroc''. A ''El llibre d'or de l'art català'', pàg. 83.</ref>

Les innovacions renaixentistes van penetrant lentament, donant com a resultat edificis híbrids entre el gòtic i el Renaixement com el convent dels Àngels i del Peu de la Creu, la [[casa de l'Ardiaca]] i la casa Gralla, a Barcelona, o les esglésies de Santa Eulàlia d'[[Esparreguera]] i Sant Martí de [[Teià]].<ref>Joan Ramon Triadó: ''Segle XVI: del Gòtic a l'esclat del classicisme''. A ''Art de Catalunya. Arquitectura religiosa moderna i contemporània'', pàg. 29.</ref> Malgrat aquestes solucions eclèctiques, les innovacions renaixentistes van cobrant importància, com podem veure a la nova façana del [[Palau de la Generalitat de Catalunya|palau de la Generalitat]] ([[1596]]-[[1619]]), de [[Pere Blai]], o la capella del Santíssim de la [[catedral de Tarragona]] ([[1582]]-[[1590]]), de [[Jaume Amigó]]. Blai i Amigó, ambdós tarragonins, formen la denominada ''escola del Camp'', que suposà un important esforç de renovació de l'arquitectura catalana inspirat en el classicisme provinent d'Itàlia; una obra conjunta seva fou l'església de Sant Andreu de [[la Selva del Camp]] ([[1582]]-[[1640]]).<ref>Joan Ramon Triadó: ''Segle XVI: del Gòtic a l'esclat del classicisme''. A ''Art de Catalunya. Arquitectura religiosa moderna i contemporània'', pàg. 32.</ref>

L'escultura i la pintura també mostren aquesta barreja tipològica en les obres realitzades en aquest període, fent una síntesi de l'estil gòtic amb les noves influències italiana, flamenca i francesa. La majoria d'artistes que treballen a Catalunya són estrangers, com el [[Ducat de Brabant|brabant]]í [[Aine Bru]], autor del retaule de Sant Cugat del Vallès ([[1504]]-[[1507]]); el [[Portugal|portuguès]] [[Pere Nunyes]] (''[[retaule de Sant Eloi dels argenters]]'' de la [[basílica de la Mercè]] de Barcelona, [[1526]]-[[1529]]); o [[Joan de Borgonya]], d'[[Estrasburg]], que féu les pintures del retaule de l'antiga [[Església de Sant Feliu de Girona|col·legiata de Sant Feliu de Girona]] ([[1518]]). Com a nom autòcton en pintura destaca [[Pere Mates]], autor del retaule de Santa Magdalena de la catedral de Girona ([[1526]]).<ref>Joan Ramon Triadó y Rosa M. Subirana: ''La lenta assimilació de la modernitat''. A ''Art de Catalunya. Pintura moderna i contemporània'', pàg. 33-47.</ref>

 

 

== Segle XIX ==

El [[segle XIX]] va ser una època de prosperitat econòmica, gràcies a la [[Revolució Industrial]], que a Catalunya va tenir ràpida implantació, i fou capdavantera a l'estat espanyol de la industrialització de l'economia. El progrés econòmic i social va suposar una revitalització cultural que va culminar en el moviment de la [[Renaixença catalana|Renaixença]], que comportà una nova reivindicació de la cultura catalana en l'àmbit literari, artístic, filològic –reforma del català de [[Pompeu Fabra]]–, etc.<ref>Jordi Galofré: ''Historia de Catalunya'', pàg. 225-253.</ref>

 

 

=== Romanticisme ===

{{AP|Romanticisme}}

Moviment de gran llibertat creativa; l'art s'obre al món de la fantasia i la imaginació, a la interpretació subjectiva que l'artista fa de la realitat que l'envolta. Els [[Romanticisme|romàntics]] s'enfronten als conceptes acadèmics de l'art, reivindicant la figura de l'artista com a geni creador. Es reivindica l'art medieval, del qual els romàntics seran grans admiradors i que esdevindrà una de les seves fonts d'inspiració.<ref>Pilar Vélez: ''Del neoclassicisme a l'Exposició Universal del 1888''. A ''El llibre d'or de l'art català'', pàg. 123.</ref>

 

=== Informalisme ===

{{AP|Informalisme}}

Moviment de postguerra, suposà el rebuig de la forma per una millor llibertat conceptual i una nova connexió amb l'espectador, segons el concepte d'"obra oberta" formulat per [[Umberto Eco]]. Són obres generalment abstractes, en què destaca el color i el substrat material de l'obra. Destacà Antoni Tàpies, pintor de renom internacional i el primer gran renovador de l'art espanyol de postguerra, principal representant de la "pintura matèrica", autor d'una obra introspectiva i amb certa espiritualitat, amb petites figuracions simbòliques (''Zoom'', [[1946]]; ''Collage de creus'', [[1947]]; ''Oval blanc'', [[1957]]).<ref>Lourdes Cirlot, ''Las últimas tendencias pictóricas'', pàg. 7.</ref> Modest Cuixart combinà la pintura matèrica amb la gestual, fent quadres en què barreja l'[[Pintura a l'oli|oli]] amb llimadures metàl·liques per donar lluentor a l'obra (''Omorka'', [[1958]]). [[Josep Guinovart]] fa quadres de gran format, amb barreja de materials, de vegades transformats pel foc (''Àvila'', [[1963]]; ''Crist de les glòries'', [[1968]]). [[Albert Ràfols Casamada]] s'adscriu al [[taquisme]], amb quadres de grans superfícies llises, austeres, sense gairebé color (''Homenatge a Schönberg'', [[1963]]). [[Joan Hernàndez Pijuan]] té un estil expressionista postcubista, amb forta càrrega social (''Pintura'', [[1959]]).<ref>Xavier Barral i Altet: ''Pintura i pintors del segle XX''. A ''Art de Catalunya. Pintura moderna i contemporània'', pàg. 313-261.</ref>