Jansenisme: diferència entre les revisions

 

== Condemna de l'Agustinus ==

La causa jansenista tenia decidits fautors en el si de la Comissió, els quals, malgrat la seva habilitat, no pogueren evitar la solemne condemnació de l'''Agustinus'' per mitjà de la butlla ''Cum ocassione'' ([[31 de maig]] de [[1653]]), en la que es condemnaven com herètiques les cinc proposicions que deien: 1r Hi ha manaments de Déu que són impossibles per l'home que vol guardar-los, i en això s'obliga segons les forces que té actualment; també li mancala gràcia que el faria possible el complir-los. 2n en l'estat de la caiguda naturalesa, no es resisteix mai a la gràcia interior. 3r en l'estat de la caiguda naturalesa, per merèixer o desmerèixer, no fa falta en l'home restar mancat de necessitat, sinó que n'hi ha prou amb estar mancat de coacció. 4a. Els semi-pelagians admetien la necessitat d'una gràcia interior previnent per a cadascun dels actes, fins i tot per el principi de la fe; i caigueren en l'heretgia en pretendre demostrar que la gràcia és tal, que la voluntat humana pot, o resistir, o sotmetre's a aquesta. «5a Dir que Crist morí o vessà la seva sang per a tots els homes sense excepció, és [[semi-pelagianisme]]». Aquestes proposicions foren censurades per [[Innocenci X]] en la seva butlla de 1653, declarant que la primera era temerària, impiu, blasfema, condemnada amb anatema i herètica; que la segona era herètica, i com a tal la condemnava; que la tercera era així mateix herètica i també se la condemnava com a tal; que la quarta se la condemnava com a falsa, temerària i escandalosa i que entesa en el sentit que Crist hagués mort només per la salvació dels predestinats, era impiu, blasfema, contumeliosa, atemptatòria contra la pietat divina i herètica.

 

El [[22 de maig]] d'aquell any morí [[Alexandre VII]]. El seu successor [[Climent IX]], continuà el procés, confirmant els poders als nou jutges. Malgrat això, el rei, que fins llavors havia secundat eficaçment la [[Santa Seu]], semblà haver-l'en desdit de la seva primera actitud, i, en efecte, així havia succeït, en virtut de certes exigències en la formació del tribunal eclesiàstic, a les que el Papa no havia volgut cedir. La situació, amb aquest motiu, prengué un biaix difícil que aconsellà una transacció, amb el fi d'evitar mals pitjors. Altres 19 bisbes intercediren pels quatre refractaris, aconseguint que aquest escrivissin al Papa, sotmetent-lo a la fórmula d'Alexandre VII, pel qual Climent IX menà suspendre el procés l'any [[1669]], fet que s'anomenà ''pau Clementina'', malgrat que no fou de llarga durada, dient els jansenistes que la Santa Seu aprovava el silenci respectuós i la distinció entre el ''dret'' i el ''fet''.

 

== Període d'abstenció ==

A aquest succeí un període d'abstenció en la qüestió jansenista i en la que l'església tingué d'atendre assumptes més importants, com la re cruesa del gal·licanisme, la propagació d'El [[quietisme]] i altres que ocuparen l'activitat dels pontífexs [[Innocenci XI]], [[Alexandre VIII]], [[Innocenci XII]] i [[Benet XIV]]. Però com que el jansenisme no havia estat derrotat i restava un fort caliu que procuraven avivar especialment els solitaris de Port-Royal, en pujar al soli pontifici [[Climent XI]], volgué tallar de soca-rel els sofismes que propalaven els defensors de l'”Augustinus”, i publicà el [[1705]] la Constitució ''Vineam Domini'', confirmació i corroboració de tots els anatemes llençats pels seus antecessors contra les doctrines de Jansen; però abans de la publicació d'aquest document, el [[1702]], sorgí el famós ''cas de consciència'', que vingué a ressuscitar i enconar les primitives controvèrsies. Era un cas imaginat pels jansenistes i que fou proposat per un sacerdot als doctors de la Sorbona; se suposava el cas d'un eclesiàstic que condemnava les cinc proposicions de l'''Augustinus'' sense cap restricció, en tots els sentits en que l'Església les havia anatemitzat i què, malgrat això, se li havia negat l'absolució pel confessor, perquè respecte de la qüestió de ''fet'' creia que no havia prou amb un silenci respectuós. Se li demanà aparèixer a la Sorbona vers de la recusació d'absolució d'aquell penitent, i l'endemà aquell organisme publicà un dictamen signat per 40 doctors, en el que es deia que en un cas semblant no s'havia de negar l'absolució. Aquest dictamen, com és natural, donà alè als jansenistes, mentre que l'element ortodox va veure en aquest una tendència contrària a la doctrina de l'Església, i molts prelats, creient-se en el deure de prevenir contra aquesta doctrina els seus feligresos, publicaren pastorals condemnant el dictamen de la Sorbona.

 

== Mort de Climent XI ==

Mort Climent XI, els jansenistes acudiren a [[Innocenci XIII]], però de nou foren condemnats per aquest Pontífex en una enèrgica carta que escriví al regent i a [[Lluís XV de França|Lluís XV]]. El seu successor [[Papa Benet XIII |Benet XIII]] reuní un [[concili del Laterà]] ([[1725]]), en el que es menà de nou rebre la butlla ''Unigenitus'' coma regla de fe, decretant-ne a més, que els bisbes castiguessin a tothom que parlés o escrivís contra ella. Un dels jansenistes més obstinats que protestaren contra la butlla ''Unigenitus'' fou [[Francisco París]]. Era un home auster, que presumia de penitent, i els jansenistes el consideraren com el més genuí representant i el màrtir de la causa. En morir ([[1727]]), en l'acte mateix de rebre el [[Viàtic]], renovà la seva protesta contra la butlla. Els seus partidaris el tingueren per sant, havent la brama, després de la seva mort, rumors de prodigis i guariments miraculoses ocorregudes en la seva tomba de [[Saint Médard]], motiu pel qual molta gent acudia a ella a demanar favors. El fanatisme dels seus devots arribà a tal extrem, que la policia tingué d'intervenir, tancar el cementiri i prohibir-hi les reunions dintre seu, doncs s'havia convertit en un centre de guariments supersticioses, on els malalts experimentaven estranyes agitacions i commocions nervioses, reals o simulades; patien atacs violents, durant els quals esclafien en invectives contra el Papa i els bisbes. A aquests se'ls hi donà el nom de ''convulsionaris''. Entre ells, els que patien majors excitacions eren les dones, que prenien postures i actituds sorprenents i indecents. Per justificar tan grans extravagàncies, es recorregué a la teoria del ''figurisme''; com que, segons els jansenistes, l'acceptació general de la butlla ''Unigenitus'' era l'apostasia profetitzada en l'[[Apocalipsi]], les ridícules escenes representades pels ''convulsionaris'', els seus col·legues, simbolitzaven l'estat de trastorn precursor del cataclisme final, en què, segons ells, s'hi trobava l'Església. El [[1729]] es fundà el diari ''Nouvelles Ecclésiastiques'', en les quals columnes es defensava i propagaven aquestes idees. En tancar-se el cementiri de Sant Medard, l'anomenada ''Oeuvre des convulsions'' no s'abandonà ni de bon tros, doncs aquest fenòmens reaparegueren en les cases particulars, però llavors quasi exclusivament en noies joves, les quals, segons es deia, posseïen la virtut de guarir. El que causava major sorpresa era que els seus cossos, sotmesos durant la crisi a tota classe d'experiments dolorosos, semblaven insensibles i invulnerables. D'una convulsionària, per àlies ''la Salamandra'', se'n sap que va romandre més de nou minuts en un braser encès, embolicada amb un llençol que també resultà intacte en mig de les flames. Les proves d'aquest gènere tenien, en el llenguatge de la secta, el nom de ''secours'', i els ''secouristes'' o partidaris dels ''secours'' distingien entre ''petits secours'' i ''grandes secours'', suposant que únicament els segons requerien forces sobrenaturals. En extremar-se aquesta tendència, sorgí la desconfiança i l'oposició entre els mateixos jansenistes: 30 doctors ''apel·lants'' es declararen contra les convulsions i els ''secours'', havent-hi, per aquest motiu, entaulat una violenta controvèrsia entre ''secouriste'' i ''antisecouristes''; els primers es dividiren a la vegada en ''discernants'' i ''mélangistes'', dels quals els primers distingien entre l'obra mateixa i els seus grotescs caràcters que atribuïen al dimoni o a la debilitat humana, ensems que els segons tenien convulsions i els ''secours'' per obra de Déu.