Diferència entre revisions de la pàgina «John Churchill (1r duc de Marlborough)»

m
|miniatura|left -> |miniatura|esquerra
m (|250px|thumb -> |miniatura)
m (|miniatura|left -> |miniatura|esquerra)
Sota el [[Thomas Osborne|comte de Danby]] el govern va prendre una política de realineament i preparar-se per entrar en guerra contra França. La nova aliança amb els neerlandesos, juntament amb l'expansió de l'exèrcit anglès, obrí importants projectes per a Churchill a les esferes militar i diplomàtica. A l'abril de 1678 Churchill, acompanyat del seu amic i polític en ascens [[Sidney Godolphin]], marxà cap a [[La Haia]] per negociar una convenció sobre el desplegament de l'exèrcit anglès a Flandes. L'assaig del jove diplomàtic sobre habilitat política va tenir èxit, fent que pogués trobar-se amb [[Guillem III d'Anglaterra i II d'Escòcia|Guillem, Príncep d'Orange]], qui quedà molt impressionat per la perspicàcia i la cortesia de la capacitat negociadora de Churchill.<ref name=barnett43>Barnett: ''Marlborough'', 43</ref> El nomenament ajudà a Churchill a desenvolupar una experiència que altres mers soldats no aconseguien,<ref name=barnett43/> car els múltiples tractes de les negociacions secretes de Carles II amb Lluís XIV (Carles no tenia intenció de declarar la guerra a França), la missió finalment s'avortà. Al maig Churchill va ser nomenat [[Brigadier General]] de Peu temporal, però les esperances d'acció al continent es demostraren il·lusòries quan les faccions oposades signaren el [[Tractat de Nimega (1678)|Tractat de Nimega]].{{sfn|Chandler|2003|p=10}}
 
[[Fitxer:The Marlborough Family.jpeg|miniatura|leftesquerra|Els Marlborough, cap a 1694, per [[John Closterman]]. A l'esquerra del Duc estan Elizabeth, Mary, la Duquessa, Henrietta, Anne i John.]]
 
Quan Churchill tornà a Anglaterra al final de 1678 es trobà dolorosos canvis a la societat anglesa. Les iniquitats del [[Complot Papista]] ([[Titus Oates]] va teixir una trama dirigida a excloure el [[catolicisme|catòlic]] Duc de York de la línia de successió) significà l'arraconament temporal de Jaume i un exili de gairebé tres anys. Jaume obligà a Churchill a seguir-lo, primer a La Haia i després a [[Brussel·les]] abans que se li permetés anar a [[Edimburg]]. Però no va ser fins al 1682, després de la victòria completa de Carles II sobre els exclusionistes, que el Duc de York va poder tornar a Londres.{{sfn|Holmes|2008|p=92 |«Mentrestant Churchill va ser encarregat amb diverses importants missions diplomàtics, incloent viatjar a París per negociar un subsidi de Lluís XIV, que podria ajudar a Carles II a sobreviure sense convocar un altre parlament, i així reduiria el risc d'un Acta d'Exclusió abans que passés.»}} Pels seus serveis durant la crisi Churchill va ser nomenat Lord Churchill d'[[Eyemouth]] a la [[noblesa d'Escòcia]] el 21 de desembre de 1682, i l'any següent, el 19 de novembre, nomenat coronel del [[1r Els Dragons Reials|King's Own Royal Regiment of Dragoons]].<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 164</ref>
Una combinació de diversió estratègica i administració brillant van permetre que Marlborough aconseguís el seu propòsit.{{sfn|Chandler|2003|p=128}} Després de marxar 400km des dels Països Baixos, els aliats van lluitar contra les forces franco-bavareses al Danubi. El primer gran encontre va tenir lloc el 2 de juliol de 1704 quan Marlborough i el Príncep [[Lluís Guillem de Baden-Baden]] [[Batalla de Schellenberg|s'enfrontaren als turons de Schellenberg]], a [[Donauwörth]]. Però l'esforç principal va tenir lloc el 13 d'agost quan Marlborough, assistit pel comandant imperial, l'hàbil príncep [[Eugeni de Savoia]], aconseguiren derrotar l'exèrcit del [[Camille d'Hostun de La Baume|Mariscal Tallard]] i de l'[[Maximilià II Manuel de Baviera|Elector de Baviera]] a la [[batalla de Blenheim]]. Tota la campanya, que l'historiador John Lynn descriu com un dels majors exemples de marxar i combatre anterior a [[Napoleó Bonaparte|Napoleó]], ha estat un model de planificació, logística, tàctica i habilitat operativa, l'èxit de la qual alterà el curs de la guerra ([[Electorat de Baviera|Baviera]] va haver de sortir de la guerra i les esperances de Lluís XIV d'una victòria primerenca van quedar destruïdes.<ref>Lynn: ''The Wars of Louis&nbsp;XIV, 1667–1714'', 294</ref> Amb la subseqüent caiguda de [[Landau]] del [[Rin]], i de [[Trier]] i [[Trarbach]] al Mosel·la, Marlborough era el soldat més destacat de l'època. Fins i tot els Tories, que havien declarat que si fracassava el ''destrossarien com els gossos a una llebre'', no van poder negar la seva admiració patriòtica.<ref>Churchill: ''A History of the English-Speaking Peoples: Age of Revolution'', 44</ref>
 
[[Fitxer:John Churchill, 1st Duke of Marlborough by Sir Godfrey Kneller, Bt (2).jpg|miniatura|leftesquerra|John Churchill, 1r Duc de Marlborough, per Godfrey Kneller. L'oli mostra a Marlborough, guanyador a Blenheim i a Ramillies, en triomf.]]
La Reina lliurà al seu favorit la mansió reial de [[Woodstock, Oxfordshire|Woodstock]] i la promesa d'un [[Palau de Blenheim|palau]] commemoratiu de la seva gran victòria a Blenheim; però des del seu ascens al tron la seva relació amb Sarah s'havia distanciat progressivament.<ref>Barnett: ''Marlborough'', 192</ref> Els Ducs havien ascendit a la grandesa gràcies a la seva intimitat amb Anna, però la recent campanya de la Duquessa contra els Tories (Sarah era Whig convençuda), l'aïllaren de la Reina i de les seves inclinacions naturals cap als Tories, suport principal de l'[[Església d'Anglaterra]]. Per la seva part, Anna, ara ja Reina i no aquella adolescent tímida fàcilment dominada per la seva amiga, s'havia cansat de la falta de tacte polític de Sarah que a poc a poc destruiria la seva amistat i soscavaria la posició del seu marit.{{sfn|Gregg|2001|p= 181}}
 
1.809.212

modificacions