Història del papat: diferència entre les revisions

</timeline>

</center>

[[File:196-John XXII.jpg|thumb|150px|dreta|El [[Papa Joan XXII]].]]

El [[Conclave de 1304–05]] va ser un dels conclaves més llargs de la història. Després de l'interregne d'11 mesos ocasionat per les disputes entre els cardenals francesos i italians,<ref>Finke, p. 282-285; Mollat, p. 3-4.</ref><ref>Finke, p. 281; [http://www.csun.edu/~hcfll004/SV1304.html Sede Vacante 1304-1305]</ref> va acabar amb l'elecció de l'[[arquebisbat de Bordeus|arquebisbe de Bordeus]] Raymond Bertrand de Got com el [[Papa Climent V]], tot i que no era cardenal. Per complaure el [[Felip IV de França|rei francès]], acceptà ser [[coronació papal|coronat]] a Lió, i restà a França degut a la caòtica situació de la Itàlia central, instal·lant-se a [[Avinyó]]. La seva major dificultat va ser resistir-se al domini de la corona francesa, arribant a dissoldre els [[orde del Temple|cavallers templers]] davant la insistència reial.<ref>Duffy 1998, p. 123</ref><ref group="n."> Els templers havien assolit una gran riquesa i poder, la qual cosa els havia fet tenir nombrosos enemics. [[Felip IV de França|Felip ''el Bell'']] els acusà d'heretgia, nigromància i perversions sexuals. Els templers van ser condemnats al [[Concili de Viena]], i tot i que Climent V va fer el que va poder per alleujar les mesures contra els templers, molts d'aquests van ser cremats a la foguera basant-se en falses acusacions; la qual cosa dóna una idea de la feblesa del papat davant les pressions reials – Duffy 1998, p. 123.</ref>

[[Pius VII]] (1800-1823) va ser escollit en un [[conclave de 1799–1800|conclave]] celebrat a Venècia que s'estengué durant sis mesos.<ref group="n."> Les despeses del conclave van ser assumides per l'emperador [[Francesc II del Sacre Imperi Romanogermànic|Francesc II]], que esperava que en sortís un papa capaç de posar el seu pes moral al costar de les forces contrarevolucionàries; així com que li cedís les legacions i els territoris papals ocupats per Àustria; Nàpols, per contra, esperava que es restauressin els Estats Pontificis i s'expulsés Àustria de la península. – Duffy 1998, p. 204.</ref>

Napoleó, ja Primer Cònsol, s'adonà del paper que podia jugar la religió en la seva lluita contra les potències europees, i afirmà que «''el Papa és un mitjà de crear opinió, i té una autoritat mortal equivalent a la d'un exèrcit de 200.000 homes''», així com que desitjava «''regalar al Papa 30 milions de francesos''».<ref>Duffy 1998, p. 206</ref> Finalment, el 15 de juliol de 1801 se signaria un [[concordat de 1801|concordat]] que regiria les relacions entre França i la Santa Seu durant un segle i proporcionaria un model per a les relacions del papat amb el nou ordre internacional del [[segle XIX]]<ref>Duffy 1998, p. 207</ref><ref group="n."> Un dels problemes en la negociació era l'existència dels bisbes nomenats abans de la revolució pels reis, la majoria dels quals es trobaven fugits a l'estranger, i els nomenats sota la constitució civil del clergat. En total, calia desfer-se d'uns cent bisbes, quelcom que el secretari d'estat, [[Ercole Consalvi|cardenal Consalvi]], considerava impossible de realitzar. Però succeí i només mitjançant l'autoritat papal. En demanar-ho, 48 van dimitir; 37 es negaren, afirmant que havien estat nomenats per la corona i que renunciar seria acceptar la revolució, però davant la negativa, el papa declara les seus vacants i la majoria acceptaren tàcitament la seva pròpia deposició. Uns quants no ho van fer, i continuarien amb la ''[[Petite Église]]'' cismàtica durant la resta del segle. De cop i volta s'havia extingit el [[gal·licanisme]] i s'havia desmuntat l'arrelada resistència de l'església francesa a l'autoritat papal; i s'havia reconstruït tota la jerarquia mitjançant un exercici sense precedents del poder papal. – Duffy 1998, p. 207-208.</ref>

El maig de 1804, el senat francès declarà Napoleó [[emperador dels francesos]], convidant-se al Papa a que ungís el nou [[emperador]].<ref name="Duffy 208"/> La reacció a totes les corts europees va ser de rebuig, i tant Pius VII com el [[Ercole Consalvi|cardenal Consalvi]] sabien que no podrien acontentar a tothom, de manera que el Papa decidí viatjar a París per tractar d'assegurar qualsevol avantatge per a l'Església que pogués arrencar a l'emperador.<ref name="Duffy 208">Duffy 1998, p. 208</ref> El viatge papal va ser un triomf, doncs multituds rebien la comitiva papal, davant el disgust de Napoleó. Un cop a París, Napoleó infligí una sèrie d'humiliacions mesquines, que el Papa hagué d'acceptar.<ref name="Duffy 208"/> El 2 de desembre se celebrà la [[coronació de Napoleó I|coronació]] a la catedral de [[Notre-Dame de París|Notre Dame]], en la que Napoleó no acceptà que el Papa li posés la [[corona de Napoleó|corona]] sobre el cap.<ref name="Duffy 211">Duffy 1998, p. 211</ref>

El febrer de 1806 Napoleó s'annexionà el [[regne de Nàpols]], posant com a rei el seu germà [[Josep Bonaparte|Josep]]. Això era un nou insult per al papa, car Nàpols era un feu papal.<ref name="Duffy 211"/> Napoleó ordenà a Pius VII que tanqués els seus ports a les naus aliades, però Pius es negà afirmant que «''Som el Vicari d'un Déu de pau, la qual cosa significa pau per a tots''».<ref name="Duffy 211"/> En opinió de Pius VII, Napoleó no tenia cap dret sobre els Estats Pontificis. A partir d'aquest moment, les relacions entre ambdós es deterioraren. El gener de 1808 les tropes franceses ocuparen Roma i el papa es convertí de fet en un presoner al [[palau del Quirinal]]. El 6 de juliol, un general francès l'exigí que abdiqués com a sobirà dels Estats Pontificis, però quen Pius es negà, fou obligat a pujat a un carruatge i fou conduït al nord.<ref name="Duffy 211"/> En aquesta situació, Pius VII tornà a ser el "pobre monjo Chiaramonte", i negant-se a ratificar cap bisbe nomenat per Napoleó.<ref name="Duffy 212">Duffy 1998, p. 212</ref><ref group="n."> A l'estiu de 1810 ja hi havia 27 seus sense bisbe. – Duffy 1998, p. 212.</ref>

 

Les negociacions per a la solució de la [[Qüestió romana]] començaren el [[1926]] entre el govern d'Itàlia i la Santa Seu, i el [[1929]] culminaren en els acords dels tres [[Tractat del Laterà|Tractats del Laterà]], signats en nom del rei [[Víctor Manuel III d'Itàlia]] pel [[Primer Ministre d'Itàlia|Primer Ministre]] [[Benito Mussolini]], i pel papa Pius XI pel [[Cardenal Secretari d'Estat]] [[Pietro Gasparri]] al [[Palau del Laterà]] (d'ací prové el nom amb el que són coneguts).

El Tractat del Laterà incloïa un tractat polític, que creava l'estat de la [[Ciutat del Vaticà]] i li garantia la sobirania i la independència plena per part de la [[Santa Seu]]. El Papa havia de romandre [[neutralitat|neutral]] en les [[relacions internacionals]] i abstenir-se de fer de mitjancer en una controvèrsia, a no ser que fos específicament reclamat per totes les parts. El concordat establia el catolicisme com la religió d'Itàlia. I l'acord financer va ser acceptat com a final de les reclamacions de la Santa Seu contra Itàlia, que provenien de la pèrdua del [[poder temporal]] el [[1870]].<ref group="n."> El nou estat vaticà aconseguí la seva pròpia oficina de [[correus]] i la seva pròpia emissora de ràdio, el reconeixement del dret canònic amb el dret d'Estat, el control dels matrimonis catòlics er part de l'Església, l'ensenyament de la doctrina catòlica a les escoles públiques (amb la col·locació de crucifixos a les aules) i una compensació de 1.750 milions de [[lira italiana|lires]], 1.000 milions en forma d'accions de l'Estat. – Duffy 1998, p. 258.</ref>

 

 

La insistència de les forces dins de l'Església favorables a la innovació teològica i a una reforma energètica esdevingueren evidents en el [[Concili Vaticà II]], convocat pel [[papa Joan XXIII]] quan tot just havien passat tres mesos d'ençà de la seva elecció,<ref name="Duffy 270"/> i trobà expressió especialment en els decrets sobre l'[[ecumenisme]], la [[llibertat religiosa]], la [[litúrgia cristiana|litúrgia]] i la naturalesa de l'Església. Segons Joan, havia arribat l'hora de l{{'}}''aggiornamento'', la posada al dia de l'Església.<ref>Duffy 1998, p. 271</ref> Gràcies a la seva insistència, el concili no va ser en contra del món modern: calia que fos un concili pastoral que obrís l'Església; tot i a que els funcionaris vaticans fessin tot el possible per obstruir els preparatius. L'ambivalència d'alguns d'aquests decrets, però, així com la confusió disciplinària i la dissensió doctrinal seguiren el final del concili, portant nous desafiaments per a l'autoritat papal.

L'11 d'octubre de 1962, Joan XXIII inaugurà el [[Concili Vaticà II|Segon Concili Ecumènic Vaticà]]. El 21è [[concili ecumènic]] de l'Església catòlica emfatitzava la [[crida universal a la santedat]] i portà molts canvis en pràctiques, incloent un incrementat èmfasi en l'ecumenisme, normes menys severes de penitència, dejunis i d'altres pràctiques devocionals, i iniciant una revisió dels serveis, que havien de ser simplificats i convertits en més accessibles en permetre l'ús de les llengües vernacles en comptes del [[llatí]]. L'oposició als canvis inspirats pel Concili donà ales al moviment del [[Tradicionalisme catòlic]], que es mostrava en desacord en el canvi de les antigues formes d'adoració.