Catarisme: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m bot: -llegat papal +legat papal |
→La situació a Occitània i gran part del nord de Catalunya (antic Rosselló): Errada gramatical corregida Etiquetes: Edita des de mòbil edició a través de l'aplicació mòbil Android app edit |
||
Línia 45:
En primer lloc, la solidaritat entre els poders laics i l'Església no va donar-se a Occitània. L'aplicació radical de la reforma eclesiàstica duta a terme, a finals del [[segle XI]], pel [[papa]] [[Gregori VII]], tendint a separar l'Església del domini laic, va fer que a Occitània, al contrari de França, el nomenament de càrrecs eclesiàstics es realitzés sense cap mena d'intervenció dels laics; així, no havent-hi contactes entre els poders nobiliaris i els clericals, foren freqüents els conflictes entre les autoritats eclesiàstiques i els grans senyors: el [[comte]] [[Ramon VI de Tolosa]] ([[1194]]-[[1222]]) va estar en pugna permanent amb els bisbes de [[Carpentras]], [[Vaisson]] i [[Agen]], com també amb els abats de [[Moissac]], [[Montalban]] i [[Sant Gil]]; [[Ramon Roger Trencavell]] s'enfrontà repetidament amb l'abat de [[La Grassa]], a les [[Corberes]], igual com el [[comte de Foix]] entrà en conflicte amb l'abat de [[Pàmies]]; per altra banda, els petits clans aristocràtics –els [[Regne de Castella|castellans]] de la regió de la [[Muntanya Negra]], o del massís de les [[Corberes]], al límit amb Catalunya- disputaren a l'Església el control dels delmes de les parròquies dels seus dominis.
En segon lloc, seguint Labal, l'Església catòlica no va disposar a Occitània d'una organització eficaç; així, la diòcesi de Tolosa era un territori immens, on hauria calgut l'actuació d'equips actius de clergues, que el bisbe no va poder estructurar a conseqüència de la manca de mitjans, provocada perquè nobles laics havien acaparat els delmes de les parròquies. Per altra banda, l'atractiu, a Occitània, de l'Església càtara entre les dones fou, en gran part, per l'absència de monestirs
En tercer lloc, va produir-se la disgregació del poder tolosà, assenyalada per Paul Labal, iniciada arran de la partida cap a [[Terra Santa]] del comte [[Ramon IV de Tolosa|Ramon IV]] el [[1096]]; el [[1177]], el comte [[Ramon V de Tolosa|Ramon V]], del tot fidel al catolicisme, escrigué al capítol del [[Cister]], demanant ajuda per combatre l'heretgia als seus dominis, cosa que ell es veia incapaç de fer. Aquesta impotència del comte resulta comprensible: a finals del [[segle XII]] i principis del [[segle XIII|XIII]], al comtat de Tolosa, hi havia vescomtats independents -[[Nimes]], [[Agde]], [[Montpeller]] o [[Narbona]]-, com també escapaven al poder del comte dominis de bisbes i abats; a més, algunes ciutats havien aconseguit constituir-se en règim comunal, ço és, en autogovern municipal al marge de qualsevol altre tipus d'autoritat, com fou el cas de Tolosa, [[Montalban]], [[Sant Antoní]], [[Gaillac]], [[Muret]], Carcassona, Montpeller, Narbona i Nimes, els governs municipals de les quals, per marcar la seva independència respecte dels senyors i de l'Església, protegien tots els seus habitants, encara que poguessin ser heretges.
| |||