Steven Van Zandt: diferència entre les revisions

En aquells primers anys, Van Zandt feia bona part de la feina de guitarra principal del grup als concerts, com es pot veure al DVD del concert de 1975. El 1984, Van Zandt va plegar de l'E Street Band. S'hi havia apuntat per veure l'èxit de Bruce Springsteen, i quan el grup el va aconseguir, va plegar.<ref>Siegler, Bonnie. "Fame & Fortune: Steven Van Zandt (Page 1 of 2)." Fame & Fortune: Steven Van Zandt (Page 1 of 2). SATELLITE, n.d. Web. 15 Oct. 2014.</ref>

 

 

Més endavant, Van Zandt va tornar a l'E Street Band quan es va tornar a formar (breument el 1995, i de forma continuada des de 1999) i encara hi continua. Llavors, la seva aportació s'havia reduït a guitarra rítmica, degut a l'estatus de Nils Lofgren dins del grup i la seva traça com a guitarra solista. A més, Springsteen havia començat a agafar-se molts més solos durant l'absència de Van Zandt. Malgrat tot, sovint era el segon dels membres de l'E Street Band en protagonisme durant el concert, després de [[Clarence Clemons]], posant per a l'audiència, i de vegades cantant amb la seva veu poc polida i nasal, compartint el micròfon amb Springsteen. Les seves guitarra i veu se senten amb més claredat a les cançons "Glory Days", "Two Hearts", "Long Walk Home" (quan tenia un solo vocal al final de Van Zandt) "Land of Hope and Dreams", "Badlands", "Ramrod", i "Murder Incorporated", entre d'altres com les versions en directe de "Rosalita". Sovint s'intercanvia les veus amb Springsteen a les versions en directe de "Prove it All Night". És força protagonista al vídeo de "Glory Days", compartint el focus amb Springsteen durant els cors, intercanviant-se línies de veu amb ell, i a les versions en directe fa el mateix. Durant l'actuació de l'E Street Band a la [[Super Bowl]] de 2009, Van Zandt fou el membre amb més protagonisme del grup, tocant un solo de guitarra al número final, "Glory Days" (encara que a la mescla no se sentia el solo), i compartint la veu principal i fent broma amb Springsteen.