Hector Berlioz: diferència entre les revisions

Berlioz va néixer a [[França]] a [[La Côte-Saint-André]],<ref name="oy">[http://home.earthlink.net/~oy/berlioz.htm Matthew B. Tepper]</ref> entre [[Lió]] i [[Grenoble]]. Va ser el segon dels sis fills -i el primer nen- del matrimoni format per un metge culte i respectable,<ref name="its">[http://www.its.caltech.edu/~tan/Berliozreq/ Caltech]</ref> i la filla d'un ric advocat i propietari rural. Després de completar els estudis a Grenoble per obtenir el batxillerat

de lletres i alternar-los amb una formació musical eminentment pràctica -va aprendre a tocar la [[flauta]], la [[guitarra]] i fins i tot el [[tambor]]<ref name="m3">[http://w3.rz-berlin.mpg.de/cmp/berlioz.html w3.rz-berlin.mpg.de]</ref>-, va marxar el [[1821]] a [[París]] amb la intenció primera d'estudiar [[medicina]],<ref name="nx">[http://www.naxos.com/composerinfo/99.htm Naxos Records]</ref> ciència per la qual no sentia la menor vocació. Berlioz va quedar horroritzat pel procés de dissecció i malgrat la desaprovació del seu pare, va abandonar la carrera per a estudiar música. Va assistir al [[Conservatori de París]], on va estudiar composició i [[òpera]].

Però hi va haver un altre fet que el va fer acabar de decidir a ser músic i només músic: l'audició d'''[[Iphigénie en Tauride (Gluck)|Iphigénie en Tauride]]'', de [[Gluck]]. Les relacions amb la seva família es van refredar per aquesta causa -el seu pare li va retirar la pensió diverses vegades per tornar a concedir-se-la d'altres tantes-, el que no li va impedir ampliar estudis musicals al Conservatori, amb [[Jean-François Lesueur]], i emprendre les primeres composicions: la [[cantata]] ''El cavall àrab'', l'òpera ''[[Estela]]'' i una escena sobre ''Beverley'', de Saurin. Així mateix, el 10 de juliol de [[1825]] va estrenar a l'església de San Roc una estrepitosa Missa que va obtenir èxit de públic i crítica.

 

El seu pare el va autoritzar a seguir la carrera musical a condició que es preparés i es presentés al [[Premi de Roma]], cobejat guardó acadèmic que assegurava una beca a [[Itàlia]]. Durant cinc anys consecutius, a partir de [[1826]], Berlioz va gastar les seves forces en aquest empenyorament del qual ha sobreviscut la bella [[cantata]] amb què va obtenir el segon lloc en el concurs de [[1829]], ''La mort de Cleopatra''. Es va anar presentant al premi fins que el va aconseguir a la fi el [[1830]] amb el drama líric ''Sardanápalo''.

Mentre, s'havien succeït fets importants en la seva vida: va treballar com a corista al teatre Novetats, va cremar el [[1827]] totes les seves composicions -a excepció del «Ressurrexít» de la Missa- i, l'11 de setembre d'aquell any, va presenciar l'actuació de l'actriu irlandesa [[Harriet Smithson]] en els personatges [[shakespearians]] d'Ofèlia i Julieta. Als 23 anys va començar el seu amor (no correspost) cap a aquesta [[actriu]] [[Irlanda|irlandesa]]. A Smithson les cartes de Berlioz li van semblar tan exageradament apassionades que el va rebutjar per complet. No obstant això va ser la [[Muses|musa]] inspiradora de la [[simfonia]] que Berlioz estava preparant en aquesta època. Era la ''[[Simfonia fantàstica]]'', estrenada el 5 de desembre de [[1830]] amb enorme èxit.

 

 

=== Tornada a París i primer matrimoni ===

La recepció que París va tributar a Berlioz no va poder ser més falaguera. El 9 de desembre de 1832 va obtenir un altre sensacional èxit amb la ''[[Simfonia fantàstica]]'' i ''Lelio''. Però si bé l'estrena de ''[[Harold a Itàlia]]'' havia sigut molt celebrada, el [[1838]] la representació de l'òpera ''[[Benvenuto Cellini (Berlioz)|Benvenuto Cellini]]'' al [[Théâtre de l'Opéra]] va sofrir un revés gairebé definitiu en passar desapercebuda. Berlioz acumulava deutes i enemics.

 

El Rèquiem li va comportar una aclamació immensa de part dels crítics així com de part del públic.

 

Després del fracàs de ''Benvenuto Cellini'', Berlioz es va refer amb una sèrie de concerts, als quals va assistir [[Paganini]]. El 18 de desembre de 1838 va rebre una carta d'aquest que començava així: «Mort Beethoven, només Berlioz el pot fer reviure.» La carta anava acompanyada, «en senyal d'homenatge», d'un xec per valor de vint mil francs. La generositat de Paganini ha estat posada en dubte, ja que es tractava d'un home amb fama d'avar. Però el cert és que amb aquesta important quantitat, provingués de Paganini o d'un ocult mecenes que utilitzés la mediació del famós violinista, Berlioz va poder consagrar-se a la composició de la seva simfonia dramàtica ''[[Roméo et Juliette (Berlioz)|Romeu i Julieta]]''.

 

 

Van tornar a París, però aviat van reprendre els viatges entre novembre de 1845 i abril de 1846 a [[Àustria]], [[Bohèmia]] i [[Hongria]]. Durant el viatge triomfal, Berlioz va compondre ''[[La damnation de Faust]]''. Tanmateix, quan aquesta esplèndida llegenda dramàtica es va estrenar el 6 de desembre de [[1846]], París va tornar a amargar el compositor. Als seus quaranta-tres anys, Berlioz estava seriosament endeutat.

Potser fugint dels seus creditors va emprendre una llarga gira per [[Rússia]], seguida per una estada a [[Londres]]. Els èxits musicals i financers no el van ajudar a superar la crisi moral que passava. A l'estiu de [[1848]] va morir el seu pare. Amb el pensament posat en aquest esdeveniment, va escriure l'enigmàtica ''Marxa fúnebre'' per a l'última escena de ''Hamlet'', que quatre anys més tard va publicar conjuntament amb ''La mort d'Ofèlia'' i ''Meditació religiosa'', tríptic que va denominar ''[[Tristia]]''.

 

[[Fitxer:Berlioz in1868.jpg|miniatura|Última fotografia feta a Hector Berlioz el [[1868]]]]

El [[1854]] es casa amb Marie Recio després de conèixer la mort de Harriet. Entretant havia conclòs la trilogia sacra ''[[La infantesa de Crist]]'', la seva producció més delicada, que li va proporcionar un altre triomf. Nous viatges a [[Baden-Baden]] i a [[Weimar]] van revifar la seva amistat amb [[Liszt]] i li van fer concebre la idea d'una vasta epopeia sobre ''[[L'Eneida]]'' -[[Virgili]] era un dels seus autors favorits- que pogués ser una resposta al repte dramàtic de les primeres obres mestres del seu rival [[Richard Wagner]]. Berlioz havia posat la primera pedra del més ambiciós projecte de la seva vida, ''[[Les Troyens]]''.

Berlioz va retornar a les seves fonts d'inspiració, Virgili i Shakespeare, va escriure un bonic llibret i va compondre una de les partitures més complexes de la història lírica. La va concloure el 7 d'abril de [[1858]] i va iniciar un llarg calvari per estrenar-la. No va ser fins al 4 de novembre de [[1863]] quan s'estrenà un esborrany de l'enorme producció, que agrupava els tres últims actes molt mutilats. Per a aquestes representacions va escriure les seves dues últimes partitures, un «Preludi» i la «Marxa troiana». Malalt, no va poder assistir a cap de les vint-i-una funcions. El comiat anava a ser definitiu i amarg. La versió de ''Les Troyens'' no va constituir un fracàs, però va quedar clar que la seva carrera operística havia conclòs.

 

 

=== La solitud de Berlioz ===

A partir d'aquí comença el calvari fins a la seva mort -Marie Recio va morir el 1862. A l'any següent, Berlioz no va aconseguir el nomenament de director del [[Conservatori de París]] al qual aspirava. El 1864 va intentar casar-se amb Estelle Ouboeuf, el seu primer amor d'adolescent. El 15 de juny de 1867 va morir el seu fill Louis a [[l'Havana]]. Malalt i esgotat, encara va donar concerts a [[Àustria]], [[Alemanya]] i [[Rússia]]. Però feia temps que havia deixat de lluitar i, en conseqüència, de compondre. Va morir el [[8 de març]] de [[1869]], cinc dies després de la presentació del ''[[Faust (Gounod)|Faust]]'' de [[Gounod]] a l'Òpera de París, el teatre que va viure el fracàs de ''[[Benvenuto Cellini]]'' i es va negar a acceptar ''[[Les Troyens]]''. Va ser enterrat tres dies més tard, a Montmartre, amb les seves dues esposes, Harriet Smithson i Marie Recio.

 

 

== Obra ==

Berlioz, que no va destacar tocant cap instrument, va fer de l'orquestra el seu. Evitava la popularitat de les obres de cambra i els solos, i expressava la seva personalitat en les formes orquestrals, òperes i corals dramàtiques i èpiques. Les seves obres difuminaven els límits del formal amb la incorporació d'elements programàtics, com en la simfonia coral per a òpera ''[[Roméo et Juliette (Berlioz)|Roméo et Juliette]]'' i el concert simfònic ''[[Harold a Itàlia]]''.

 

 

=== Una obra menyspreada a França ===

Per a Berlioz, [[París]] va ser una tomba en vida. Les glòries napoleòniques van degenerar en la mascarada del [[Segon Imperi]] i el desastre de [[Batalla de Sedan|Sedan]]. França es dirigia a la crisi de 1870 i Berlioz navegava contra corrent. Per la seva formació i mitjans es va consagrar gairebé exclusivament a la música orquestral; res no va deixar en els dominis de la música instrumental i de cambra. El cant apareix repetidament a la seva obra, però no amb la primacia de l'italianisme imperant en el seu temps, sinó amb el significat humanista i instrumental de la

[[Simfonia núm. 9 (Beethoven)|Novena Simfonia]] de [[Beethoven]].

 

=== Obres ===

El conjunt de la producció de Berlioz no és fàcilment classificable. Certament, es reconeixen les òperes i ja no amb tanta precisió les cançons. Però si es vol parlar de música orquestral, cal

destacar de seguida que la veu humana hi participa molt freqüentment. Si es pretén delimitar un apartat dedicat a la música vocal i coral, la importància de les parts instrumentals dilueix de vegades els contorns de l'epígraf. El catàleg complet fou establert per D. Kern Holoman.