Diferència entre revisions de la pàgina «Església Ortodoxa Romanesa»

m
Majúscules
m (Terminologia)
m (Majúscules)
L'any [[1853]] el [[sultà]] [[otomà]] [[Abdülmecit]] va cedir a les pressions franceses per donar el control de l'[[església de la Nativitat]] a [[Jerusalem]] als catòlics. Això va provocar grans protestes per part dels ortodoxos. El tsar [[Nicolau I de Rússia]] que es declarà "guàrdia de l'Església ortodoxa" va enviar emissaris per establir un tractat amb el sultà otomà pel qual [[Rússia]] podria intervenir en aquells llocs on l'ortodòxia estigués amenaçada. Això podia alterar l'equilibri continental preconitzat pel [[Regne Unit]], fet que va fer que els britànics pressionessin els otomans per rebutjar el pacte. Quan el tsar va saber de les maniobres britàniques va decidir declarar la guerra als otomans i va envair Valàquia i Moldàvia amb l'objectiu de salvaguardar l'ortodòxia dels romanesos, però amb l'objectiu amagat de prendre el control dels dos principats. Aquesta acció va provocar l'esclat de la [[Guerra de Crimea]], on els romanesos van haver de lluitar al costat dels russos. D'altra banda tant els [[Regne Unit|britànics]] com els [[França|francesos]] i els otomans van formar una coalició per fer front als russos.
 
[[Àustria-Hongria]], que en principi va romandre neutral, va veure com els seus interessos a la regió estaven amenaçats i sense declarar la guerra formalment a Rússia sí que va ajudar els aliats. A petició d'Àustria, que estava fent conjuntament amb [[Prússia]] de mediadora, va demanar als russos la retirada dels dos principats, demanda a la qual va accedir Nicolau I. Finalment l'any [[1855]] Rússia es va rendir. L'any següent es van signar els [[Tractat de París (1856)|Tractats de Paris]] ([[1856]]) entre els russos, els otomans, els britànics i els francesos. Amb aquests tractats el principat de Moldàvia i el de Valàquia van assolir llur independència política respecte a l'[[imperiImperi Otomà]].
 
Aquesta era una independència tutelada per [[França]], [[Prússia]] i els Imperis austrohongarès, rus i otomà. La independència es va concedir pels turcs otomans a canvi de mantenir la seva influència a la regió i de rebre la garantia de les altres potències europees que no es toleraria una unificació dels dos principats en un de sol. Aquesta promesa es va mantenir només tres anys, ja que l'any [[1859]] es va triar com a príncep de Moldàvia (el 5 de gener de 1859) i príncep de Valàquia (el 25 de gener) [[Alexandru Ioan Cuza]], que tenia el suport de Prússia, de França i de Rússia, de manera que es va produir la unificació de fet dels principats romanesos en el [[Principat de Romania]]. El nou principat no gaudia d'una independència plena, ja que es trobava sota la influència dels otomans, que contínuament amenaçaven d'intervenir a la regió. Una de les primeres coses que va fer el nou príncep romanès va ser secularitzar els [[bé eclesiàstic|béns eclesiàstics]], que en la seva gran majoria pertanyien als [[monestir]]s ortodoxos (on la majoria de monjos eren d'origen grec), a canvi d'unes indemnitzacions. Les protestes formals tant del Patriarca de Constantinoble com dels monjos, no serviren de res. Com que els religiosos no van voler cobrar els diners de les indemnitzacions, l'Estat romanès va decidir quedar-se'ls.
 
Una vegada assolida la unió política dels principats es va fer la unificació religiosa de les dues Esglésies ortodoxes de Valàquia i Moldàvia. L'any 1864 es va crear un [[Sínode General]] i l'any següent es nomenava el primer primat romanès, [[Nifon]], que era el [[metropolità]] de [[Valàquia]]. L'any [[1865]] Cuza va fer que el parlament de Romania aprovés una llei per la qual el metropolità romanès fos nomenat [[Patriarca ortodox|Patriarca]] de l'Església Ortodoxa Romanesa i es declarava així la total independència de l'ortodòxia romanesa respecte al Patriarca de Constantinoble, ja que no es volia cap ingerència externa sobre Romania. L'any [[1866]] [[Alexandru Ioan Cuza]] va ser destituït pel Parlament i es va buscar un noble alemany, [[Carol de Hohenzollern-Sigmaringen]], que va ser nomenat [[príncep]] de [[Romania]] amb el nom de [[Carol I]]. El nou principat es va trobar enmig de la [[Guerra russoturca (1877-1878)|Guerra russoturca]], que va ser aprofitada pels romanesos per aconseguir llur independència de fet respecte als otomans. Amb el [[Tractat de Berlín, 1878|Tractat de Berlín]] ([[1878]]) es posava fi a aquest conflicte i Romania veia com es reconeixia la seva independència com a principat respecte a l'[[imperiImperi Otomà]], tot i que havia de cedir una part de [[Moldàvia]], [[Bessaràbia]] i [[Bucovina]], als russos, al mateix temps que rebia la [[Dobrudja]] meridional. L'any [[1881]] el príncep Carles I va ser proclamat Rei de Romania. Amb la independència de l'estat romanès ja consolidada només mancava la independència de l'Església Ortodoxa Romanesa. Aquest camí es va encetar l'any [[1865]] i va caldre que [[Carles I de Romania|Carles I]] anés a veure personalment el Patriarca de Constantinoble per veure reconeguda la seva independència. Així l'any [[1885]] el Patriarca de Constantinoble [[Joaquim IV]] reconeixia l'Església Ortodoxa Romanesa com a església autocèfala dins de l'ortodòxia. Abans ja el [[romanès]] havia substituït el grec o l'eslau com a llengua de culte i una llei de [[1872]] del Parlament romanès va organitzar la vida de l'Església ortodoxa. Segons la norma, només es podia designar com a bisbes i metropolitans els naturals de Romania. L'any [[1884]] es va crear una Facultat de [[Teologia]] dins de la [[Universitat de Bucarest]].
[[Fitxer:Austria-hungary.png|miniatura|[[Imperi austrohongarès]].]]
 
88.213

modificacions