Viquipèdia

Història de l'antic Israel: diferència entre les revisions

Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
m Sense punts
m Espais durs
Línia 11:
Per això és difícil donar una visió que sigui recolzada per la totalitat dels historiadors. Les dates exactes i les precisions que poguessin donar estan en continu debat, no hi ha esdeveniments bíblics l'any exacte dels quals es pugui validar per fonts externes abans del [[segle IX aC]], (coronació de Omri, rei d'[[Israel]]): totes les dates anteriors són extrapolacions. A més, la Bíblia no es presta molt fàcilment a aquests càlculs, no indica més referències que la vida dels diferents personatges, i la línia històrica ha de ser reconstruïda agregant dades, un procés que introdueix errors per [[arrodoniment]]. Les dates més antigues utilitzen la Bíblia com a única font, una visió cridada ''maximalista''.
 
Els ''minimalistes'' discuteixen que alguns esdeveniments succeïssin, i afirmen que les dates són dubtoses: si la mateixa existència del [[Regne d'Israel]] està en dubte, és insubstancial afirmar que es va desintegrar en 922 aC. Philip Davies per exemple, explica com el Cànon bíblic pugues haver-se realitzat solament per a gent amb una llarga tradició en lectura i escriptura, que es troben solament en l'última època persa o primera hel·lenística, i afirma que els relats de períodes anteriors són en gran parteix reconstruccions basades en tradicions orals.<ref>{{ref-llibre|autor=Davies, Philip|títol=Escribes i Escoles: la canonització de les Escriptures hebrees. (en anglès)|any=1998|editorial=Knox Press|cognom=|nom=|url=|edició=|llengua=|data=|lloc=|pàgines=|isbn=}}</ref> Els minimalistes no discuteixen que alguns dels esdeveniments posteriors al segle IX&nbsp; aC tinguin corroboració, com l'[[estela de Moab]]; la discrepància sorgeix en el període anterior, on el relat bíblic sembla estar en desacord amb el descobert per l'arqueologia moderna.
 
Un altre problema és el causat per diferències sobre terminologia dels períodes històrics. Per exemple, el període en el final de l'[[Edat del bronze|edat antiga del bronze]] el principi de la [[Edat del bronze|mitjana]], és anomenat ''EB-MB'' per Kathleen Kenyon, ''MB I'' per Guillermo Foxwell Albright, ''cananita mitjà I'' per Yohanan Aharoni, i ''bronze primerenc IV'' per Guillermo Dever i Eliezer Orin.<ref>{{ref-llibre|autor=Kenyon, Kathleen M and Moorey, P.R.S.|títol=La Biblia y la reciente arqueología, pág. 19-26|any=1987}}</ref><ref>{{ref-llibre|autor=Aharoni, Yohanan.|títol=Arqueología del reino de Israel, pág. 80-89|any=1978|editorial=Philadelphia}}</ref>
Línia 23:
 
== Prehistòria ==
Excavacions al sud del [[llac de Tiberíades]] i en altres parts de la vall del Jordà han permès treure a la llum rastres d'homínids que es remuntaven al [[paleolític inferior]], o sigui datades fa més d'un milió d'anys. Altres [[Fòssil|fòssils]] descoberts tenen una edat aproximada de 300&nbsp; 000 anys, i l'ús de coves per l'home sembla començar en l'[[Acheulià|Acheulià superior superior.]] El fòssil de l'home de Galilea té una antiguitat de prop de 140&nbsp; 000 anys.
* Entre l'onzè mil·lenni&nbsp; a.&nbsp; C. i el [[Mil·lenni IX aC|novè]] es desenvolupa en [[Canaan]] la ''civilització'' ''[[Natufià]]'', segurament [[nòmada]], de la qual es troben alguns vestigis. Aquesta civilització estaria composta per dos grups de poblacions lleugerament diferents, d'una banda els avantpassats de pobles del tipus euroafricà (els que serien Canaan, [[Mesopotàmia]], [[Iran]] i [[Anatòlia]] en temps històrics) i els ancestres de pobles protomediterranis, també nombrosos en Canaan.
* A partir del [[mil·lenni IX aC]] les [[Neolític|tribus neolítiques]] van domesticar plantes, animals, es sedentaritzaren i van practicar l'[[agricultura]] i la [[ramaderia]]. Entre els anys 10&nbsp; 000 i 8000&nbsp; aC, les eines d'os adquireixen importància i els [[Talla lítica|útils de pedra]] un desenvolupament característic. Durant aquest període les condicions climàtiques són favorables als assentaments humans, amb més precipitacions i temperatures suaus.
* A partir del [[Mil·lenni VII aC|setè mil·lenni]]&nbsp; aC la ciutat de ''Er Riha'' ([[Jericó]]) s'alça com una de les més antigues del món, és l'època en què es constitueixen les primeres ciutats. Durant l'última cambra d'aquest mil·lenni apareix la [[ceràmica]], així com altres formes d'artesania.
* Canaan del [[Mil·lenni VI aC|VI]] i de la primera meitat del [[Mil·lenni V aC|V mil·lenni]]&nbsp; a.&nbsp; C. es coneix malament, se suposen desplaçaments de població que poden ser deguts a variacions climàtiques. Tant les muntanyes com la regió costanera estan ocupades per una civilització de caràcter forestal, com dóna prova el predomini d'instruments destinats al treball de la [[fusta]].
** A mitjan [[Mil·lenni V aC|cinquè mil·lenni]]&nbsp; aC els antics assentaments de la vall del [[Riu Jordà|Jordà]], com Jericó, van ser ocupats de nou a causa de la millora de les condicions climàtiques.
** Al final del V mil·lenni Canaan va aconseguir un nivell de desenvolupament econòmic i cultural que li apropava al de les civilitzacions del nord de [[República Àrab Siriana|Síria]] que s'havien beneficiat abans d'influències [[Mesopotàmia|mesopotàmiques.]]
* [[Mil·lenni IV aC|IV mil·lenni]]&nbsp; aC: La civilització cananea es va organitzar amb un sistema de ciutats-Estat, fruit de la fusió entre agricultors sedentaris i pastors seminòmades.
** En la primera part del mil·lenni van arribar des del nord les tècniques [[Metal·lúrgia|metal·lúrgiques]] i el treball de l'ivori. Van aparèixer estructures tècniques i econòmiques adaptades a les regions seques: allí es van instal·lar petites col·lectivitats que vivien del cultiu de [[Cereal|cereals]] i de la cria de bestiar major i menor.
** En la segona meitat del IV mil·lenni comença la influència egípcia sobre la regió.
** Cap al final, la civilització dels agricultors i ramaders desapareix sense que sigui possible establir vincles amb la formació de la civilització cananea del III mil·lenni&nbsp; aC. Fins a 2400&nbsp; aC el clima va ser una mica més humit que avui dia.
: El començament d'intercanvis entre Canaan i [[Egipte]] gràcies a la [[Ruta dels Reis]] que creuava el desert de Sinaí, cap al final del IV mil·lenni aC, és un esdeveniment de primera importància ja que fins llavors Canaan havia estat un "atzucac" subjecte solament a influències asiàtiques. Aquestes relacions van prendre una amplitud considerable, gràcies a la utilització de bous com a animals de tir, capaços de creuar els aproximadament 200 quilòmetres de gairebé desert que separen el sud cananeu del delta del Nil. Per tant, el Llevant comença a exercir el paper de zona de pas, on es creuaven les influències, i sovint les armes, dels grans imperis d'Egipte i l'Orient Pròxim.
* El [[III mil·lenni aC]] és el de la civilització cananea que s'estén fins a temps històrics. Encara que l'escriptura no aparegui a la regió abans de la segona meitat del [[Mil·lenni II aC|segon mil·lenni]], tenint en compte de l'estat de superproducció, centralització i redistribució dels excedents alimentaris, els historiadors consideren que aquest nou ordre econòmic, social i polític assenyala l'entrada en la història en el transcurs del III mil·lenni. A causa dels intercanvis amb Egipte, la regió es desenvolupa i s'enriqueix, especialitzant-se en el comerç de ceràmica, mentre nombroses ciutats es desenvolupen i consoliden.
 
== Període cananeu: del III mil·lenni al segle XVI&nbsp; aC ==
Els historiadors consideren generalment que el període cananeu s'estén des del principi del III mil·lenni&nbsp; a.&nbsp; C. fins al final del [[segle XVI aC]].
 
Al final del III les poblacions seminòmades van creuar el Jordà i van penetrar en Canaan, causant l'enfonsament de les estructures socioeconòmiques existents: es van destruir i van abandonar les ciutats, i l'economia va tornar a la ramaderia. A partir del [[Segle XIX aC|segle XIX]] aC va començar un augment dels assentaments permanents i una disminució del nombre de tribus, però romanent encara molt prop de l'organització tribal. Aquest període durant el qual els desplaçaments entre Àsia, des de Mesopotàmia, i Egipte eren intensos, correspon a un moment d'agitació intern que va servir de preludi a la invasió d'Egipte pels [[hikses]] (Prínceps dels països estrangers). Durant aquest mateix període, les ciutats cananees van començar a envoltar-se amb [[Muralla|muralles.]] L'existència de la ciutat cananea de ''Ourousalim'' ([[Jerusalem]]) se certifica en escrits que daten del [[segle XXI aC]].
 
Els atacs i infiltracions repetits van obrir als hikses el camí cap a la part oriental del delta del [[Nil]], on es van instal·lar i van fer d'[[Avaris]] la seva capital al [[segle XVI aC]]. En aquesta època, Canaan, part d'un imperi col·locat sota l'autoritat de Avaris, va aconseguir un nivell de civilització notable: potents fortificacions envoltaven les residències dels reietons cananeus, en guerra permanent uns contra uns altres i que recorrien als carros de guerra arrossegats per cavalls. Les desigualtats socials es mostren clarament: Es construïen espaioses residències que contrastaven amb les cofurnes que els seus contemporanis ocupaven. Les tombes, cavades en la roca, eren sepultures generalment familiars; armes i joies de bona qualitat acompanyaven les restes dels difunts afortunats. En l'àmbit de la ceràmica, les formes imiten al metall. Es veu estendre's per la regió una [[Terrissa|terrisseria]] hiksa: negra, polida i incrustada de pasta de calcària blanca, així com treballs sobre ivori de gran qualitat; també són prestigiosos els cananeus del nord (protofenicis) pel tint en porpra.
* Cap a 1850&nbsp; aC la ciutat de [[Ascaló]] es va convertir en capital d'un regne i en port molt actiu sobre el [[Mar Mediterrània|Mar Mediterrani]], des d'on s'exportaven els productes de l'interior. Envoltada d'una muralla de 2&nbsp; km de circumferència, la ciutat havia de comptar amb prop de 15&nbsp; 000 habitants.
* En aquesta època comença la migració de les [[tribus d'Israel]] cap a [[Canaan]], possiblement des del sud de la regió caucàsica. No existeix documentació històrica verificable. Segons l'Antic Testament, és el període corresponent a [[Abraham]], [[Isaac]] i [[Jacob]], que abastaria fins a [[Segle XVII aC|1650]] aC aproximadament.
* Completant l'alliberament nacional emprès pels faraons de la dissetena dinastia, [[Amosis I]] es va apoderar d'Avaris i va expulsar els hikses fins a l'Àsia. Ai<nowiki/>xí, doncs, cap a mitjan [[segle XVI aC]] Egipte va conquistar Canaan, i el protectorat egipci s'hi va mantenir durant tres segles i mig, durant els quals la situació internacional sofreix nombroses modificacions: els conflictes amb els [[hittites]] i les freqüents rebel·lions dels [[Beduí|beduïns]] acampats al Negev i al Sinaí van implicar destruccions, saquejos i deportacions.
 
== Domini egipci ==
Al Gènesi es relata com alguns dels descendents d'Israel es van convertir en esclaus egipcis. S'han donat diverses explicacions per relatar les circumstàncies sota les quals això va ocórrer, alguns historiadors creuen que va poder haver estat a causa del canvi de les condicions polítiques a Egipte: el 1650&nbsp; aC el nord d'Egipte va ser conquistat per tribus d'un poble anomenat ''hiks'' pels egipcis, pel que sembla una mescla de [[semites]] i d'[[hurrites]]. Els hikses van ser expulsats per [[Amosis I]] (1550-1525&nbsp; aC), el primer [[faraó]] de la [[Dinastia XVIII d'Egipte|divuitena dinastia]] amb la qual comença l'Imperi Nou. Amosis va destruir la capital dels hikses en [[Avaris]] i els seus successors van conquistar la ciutat de Saruhen (prop de Gaza), i van destruir confederacions canaanites en [[Meguidó]], [[Hassor]] i [[Cadeix (Síria)|Cadeix.]]<ref>{{ref-llibre|autor=Mayani, Zacharie|títol=Los hicsos y el mundo bíblico}}</ref>
[[Tuthmosis III]] (1504&nbsp; al 1450&nbsp; aC) va establir l'imperi d'Egipte sobre l'occident del Pròxim Orient, derrotant a la confederació cananea en Meguidó i prenent la ciutat de Joppa, traslladant la frontera des del [[Península del Sinaí|Sinaí]] a la corba d'Eufrates, aconseguint la màxima extensió territorial a la zona. (No són pocs els erudits que ho esmenten com l'emperador de l'Èxode).
 
El domini egipci es va mantenir a la regió de Canaan (zona en la qual havien d'emergir Israel i Judà) fins al regnat de [[Ramsès VI]], qui va regnar a prop 1150 aC.
Cronologia aproximada:
* 1440&nbsp; aC: regnat de [[Amenofis II]] (circa 1450-1424 aC), durant el qual es troba en els textos egipcis el primer esment del poble [[Habiru]] (possiblement hebreus).<ref>Es menciona als habiru a les [[cartes d'Amarna]], que n'inclouen moltes de governants cananeus vassalls, escrites en [[accadi]] (la llengua diplomàtica de l'època) als faranes egipcis en el [[Segle XIV aC|segle XIV&nbsp; aC.&nbsp; ]]</ref> L'evidència recentment descoberta sembla indicar que molts habirus parlaven hurrita; possiblement era una casta social més que un [[Ètnia|grup ètnic]], i fins i tot poden haver estat incorporats en els grups tribals dels primers israelites.<ref>(Se ha encontrado el llamado ''prisma de Tikunani'', un artefacto de arcilla con una inscripción cuneiforme en acadio, que enumera los nombres de los soldados ''Habiru'' del rey Tunip-Teššup de Tikunani (un reino pequeño del norte mesopotámico). </ref><ref>{{ref-llibre|autor=Finkelstein, Israel y Silberman, Neil Asher|títol=The Bible Unearthed: Archaeology's New Vision of Ancient Israel and the Origin of its Sacred Texts|any=2001|id=ISBN {{ISBN|0-684-86912-8}}}}</ref><ref>{{ref-llibre|autor=Mieroop, Marc van|títol=Historia del Oriente Próximo, 3.000-323&nbsp; a.&nbsp; C.|any=2003|id={{ISBN|0-631-22552-8}}}}</ref><ref name="autogenerated2">{{ref-llibre|autor=Redford, Donald|títol=Egipto, Canaan e Israel en los tiempos antiguos|any=1992|editorial=Princeton University Press}}</ref>
* Circa 1400&nbsp; aC: primer esment als [[shasu]] en expedients egipcis oposats en el sud del [[Mar Morta|Mar Mort.]] Shasu és un nom que conté un grup yavista, encara que la inscripció egípcia d'[[Amenofis III|Amenhotep III]], en el temple de Soleb, "Yhw a la terra del Shasu", no utilitza el determinatiu per a un déu ni per a la gent, sinó per al nom d'un lloc.
* 1350-1330&nbsp; aC: la correspondència d'[[Al-Amārna|Amarna]] adona detallada de les [[Cartes d'Amarna|cartes]] intercanviades durant el període de dominació egípcia en Canaan durant el regnat d'[[Akhenaton]]. Els alcaldes locals, com Abdi Khepa de Jerusalem i Labaya de Siquem, eren delegats del faraó, i actuaven a favor seu. Akhenaton els informa d'haver enviat a la regió a un regiment de Medjay ([[Núbia]]) per mantenir ordre. En aquest període comença l'expansió hittita al nord de Síria, i es coneix la propagació d'una epidèmia a la regió.
* 1300&nbsp; aC: alguns comentaristes de la Bíblia calculen el naixement de [[Moisès]] al voltant d'aquesta data, però d'altres la situen abans del 1500 aC.
[[Fitxer:Hititas_1300_adC.svg|thumb|193x193px|Imperi hittita entre 1560 i 1300&nbsp; a.&nbsp; C.]]
* 1292&nbsp; aC: comença la [[Dinastia XIX d'Egipte|dinastia XIX]] amb el regnat de [[Ramsès I]]. [[Ramsès II]] (1279-1213 aC) va signar un [[Tractat de Cadeix|tractat]] amb els hittites després de cedir-los el nord del Llevant. Va conduir una campanya a través del territori que més tard seria Israel, després de la rebel·lió dels shasu que va seguir a la [[batalla de Cadeix]], establint una guarnició egípcia en [[Regne de Moab|Moab]].
* Circa 1200&nbsp; aC: l'imperi hitita d'[[Anatòlia]] va ser conquistat per tribus arribades de l'oest. Els cananeus de la costa nord, (anomenats posteriorment "[[Fenícia|fenicis]]" pels [[Grècia|grecs]]) van poder haver estat desplaçats temporalment, però van tornar després de la marxa dels invasors que no es van assentar en el lloc.<ref>{{ref-web|autor=Abdelnour, Farras|any=|url=http://leb.net/~farras/ugarit.htm|títol=Ugarit|llengua=anglès}}</ref>
* 1187&nbsp; aC: invasió d'Egipte pels [[Pobles de la mar|Pobles de la Mar]]. Entre ells estava un grup anomenat ''P-r-s-t'' (primer registrat pels egipcis com a P-r/l-s-t) identificat generalment amb els [[Filisteu|filisteus.]] Apareixen en una inscripció del temple construït per [[Ramsès III]] en [[Medinet Habu]], on descriu la seva victòria contra els pobles del mar. Els estudiosos de la Bíblia del [[segle XIX]] van identificar la terra dels filisteus (Filistea o ''Plesheth'', amb el significat hebreu de "invasors") amb ''Palastu'' i ''Pilista'' de les inscripcions [[Assíria|assíries]], segons el ''diccionari de la Bíblia'' de Easton (1897).<ref>Plesheth (pel-eh'-sheth) - Palabra #6429 del Strong’s Hebrew Bible Dictionary -</ref> Altres grups a més dels filisteos eren els tjekker, dananeus i xardana. El contraatac de Ramsès III va destruir la majoria dels llocs cananeus. El mateix faraó va permetre més endavant als filisteus i tjekker, i possiblement també als dananeus, reconstruir les ciutats del camí costaner, anomenades en l'Èxode el ''Camí dels Filisteus'', nom que s'utilitza per denotar la regió costanera habitada per aquest poble. Les cinc ciutats filistees principals eren [[Gaza]], [[Asdod]], [[Ecron]], [[Gat (Israel)|Gat]], i [[Ascaló]]. L'arqueologia moderna suggereix intercanvis culturals amb [[Civilització micènica|Micenes.]] Encara que els filisteus van adoptar la cultura i la llengua local cananea abans de deixar qualsevol text escrit, s'atribueix un origen indoeuropeu per a les poques paraules filistees conegudes.
* 1150&nbsp; aC: problemes interns d'Egipte condueixen a la retirada de les guarnicions egípcies assentades en [[Bet-Xean|Bet Xean]], a la vall del Jordà, Meguidó i Gaza, durant el regnat del [[Ramsès VI]].
[[Fitxer:Exodus_Map.jpg|thumb|180x180px|Possibles rutes de l'Èxode, segons el relat bíblic.]]
El període entre el final de la desè vuitena i principis de la vintena dinastia va ser particularment confús. La [[Bíblia]] especifica que els israelites van sortir d'Egipte 480 anys abans que el rei [[Salomó d'Israel|Salomó]] construís el Temple (1ª Re 6:1). Aquesta construcció data aproximadament de l'any 970 aC pel que la data aproximada per a l'Èxode resulta ser 1450 aC, suggerint que Tutmosis III va poder haver estat el faraó relacionat amb l'[[Èxode]].
Línia 70:
 
== Dificultats amb la cronologia bíblica ==
El total dels regnats dels reis de Judà entre el quart any del regnat de Salomó, quan se suposa que va construir el [[Temple de Jerusalem|Temple]], i la destrucció de Jerusalem en 586&nbsp; aC, dóna 430 anys.
 
Atès que Salomó va regnar aproximadament des de l'any 970 aC, l'edificació del Temple queda fixada al voltant d'aquesta data. Això suggeriria que l'edificació del Temple va ocórrer prop de l'any 967 o 966 aC.
 
Segons la Bíblia (Reis 6:1), entre aquesta construcció i l'èxode havien transcorregut un total de 480 anys, la qual cosa dóna la data de 1447&nbsp; aC aproximadament per a l'èxode, apropant-ho suggestivament al final del regnat de [[Tuthmosis III]].<ref name="autogenerated2">{{ref-llibre|autor=Redford, Donald|títol=Egipto, Canaan e Israel en los tiempos antiguos|any=1992|editorial=Princeton University Press}}</ref> Segons Èxode 12:40, el desterrament a Egipte havia durat 430 anys, amb el resultat que l'arribada dels israelites al Nil hauria d'haver ocorregut en el regnat de [[Senusret I]], que va començar cap a 1920 aC. Agregant les llargues vides d'Abraham, [[Isaac]] i [[Jacob]], caldria datar l'arribada d'Abraham a Canaan en el 2141&nbsp; aC, i l'arribada a Egipte en 2116&nbsp; aC, durant la [[Dinastia X d'Egipte|desena dinastia]] la capital de la qual estava en [[Heracleòpolis Magna]]. La "servitud" a Egipte hauria ocupat el període entre les [[Dinastia XII d'Egipte|dinasties XII]] a la [[Dinastia XVIII d'Egipte|XVIII]].
 
Com en Nombres 32:13 s'assignen 40 anys a vagar pel Sinaí, ''les'' conquestes de [[Josuè]] han d'haver ocorregut durant el regnat de [[Amenofis II]], quan tot Canaan estava en poder d'Egipte però els egipcis ''“havien conegut el poder del Déu hebreu Jahvè”'' “Tan bon punt em cobreixi de glòria a costa del faraó i els seus guerrers, els egipcis sabran que sóc el Senyor” (Éx 14:18) (pel que des del desastre de l'exèrcit egipci ja no els haurien tornat a perseguir, perquè les proeses del Déu d'Israel es van difondre profusament, fins i tot entre els filisteus (1ª Sam 4:8; 6:6).
 
Després de la caiguda de Jericó [que va ocórrer, tal com ho van revelar els treballs de l'arqueòleg britànic John Garstang, prop del 1410 aC], el període dels [[Llibre dels Jutges|Jutges]] s'estendria fins a circa del 1010&nbsp; aC, sent després reemplaçats pel període monàrquic del rei [[Saül]]. Desafortunadament les fonts egípcies no diuen gens sobre Israel, Josuè o els seus successors, i la Bíblia no diu gens sobre els Amenofis, Tuthmosis o Ramsès d'aquest període.<ref>Ibid pág. 257-259</ref>
 
== La conquesta de Canaan ==
Línia 87:
Genèticament, els jueus demostren tenir connexions amb el poble [[Kurds|kurd]] i altres grups del nord de [[Iraq|l'Iraq]], suggerint aquesta com l'àrea de la qual la majoria dels seus avantpassats van venir originalment, un fet confirmat arqueològicament a partir del període Khirbet Kerak, període mitjà de l'Edat del Bronze, amb l'expansió dels [[hurrites]] (horreus en el [[Tanakh]]), i amb la dels shasu (= egipci) i de ahlamu (= en accadi assiri, arameus) al principi de l'[[Edat del Ferro]].<ref>{{ref-llibre|autor=Dever, William G.|títol=What Did the Biblical Writers Know and When Did They Know It?|any=2001|id={{ISBN|0-8028-4794-3}}}}</ref><ref>{{ref-llibre||autor=Dever, William G.|títol=Who Were the Early Israelites and Where Did They Come from?|any=2003|id={{ISBN|0-8028-0975-8}}}}</ref><ref>{{ref-llibre|autor=Mazar, Amihai|títol=Arqueología de las tierras bíblicas, 10.000 - 586 adC.|any=1990|id={{ISBN|0-385-42590-2}}}}</ref>
 
Segons la Bíblia, després de sortir d'Egipte, els israelites van vagar pel desert durant una generació, per envair després la terra de Canaan destruint ciutats cananees, com Ai, Jericó i Hazor sota les ordres de [[Josuè]]. No obstant això, aquest fet també l'hi adjudica Ramsès II que assegura haver conquistat Canaan i destruït Jericó i altres ciutats c. 1200&nbsp; aC, malgrat el fet que Ai i Jericó semblen haver estat deshabitades en aquest temps, des que havien estat destruïdes prop del 1400&nbsp; aC.<ref>{{ref-llibre|autor=Kitchen, Kenneth A.|títol=On the Reliability of the Old Testament|any=2003|id={{ISBN|0-8028-4960-1}}|editorial=William B. Eerdmans Publishing Company}}</ref> Molts altres dels llocs esmentats en el [[Llibre de Josuè]] també semblen haver estat abandonats en el 1200 (data suggerida per Mattfield com la més probable per a l'Èxode), però estaven ocupats al [[segle VII aC]]. Altres grups podien haver exercit un paper protagonista en la destrucció de centres urbans durant l'última edat de bronze, com els pobles del mar, entre els quals estaven els filisteus i els mateixos egipcis, que van envair la zona moltes vegades. Les guerres entre les [[Ciutat estat|ciutats-estats]] veïnes han exercit probablement un paper important.
 
=== Període dels Jutges ===
Si els israelites van tornar a Canaan cap al 1400&nbsp; aC, aquesta era una època en què els grans poders de la regió estaven concentrats entre Egipte i els ascendents hittites. Posteriorment, cap a l'any 1200 aC va ser l'època dels "pobles del mar", en la qual filisteus, tjekkers i possiblement dananeus es van instal·lar al llarg de la costa des de [[Gaza]] en el sud a Joppa en el nord. L'Orient Mitjà semblava viure en una edat fosca, de la qual va trigar segles a sortir. La recuperació sembla que va començar a les ciutats comerciants de l'àrea filistea, seguint cap al nord, a les [[Fenícia|fenícies]] abans d'avançar cap a les zones interiors, els pujols de la Judea i Samaria (que rebrien els beneficis del comerç recentment a la fi del Segle X aC).
 
En els seus atacs inicials sota Josuè els hebreus van ocupar la majoria de Canaan, que van repartir segons les línies familiars tradicionals derivades dels fills de Jacob i de Josep (les [[tribus d'Israel]]). No hi havia cap govern formal, i el poble era guiat pels ''jutges''.
Línia 112:
El [[Regne d'Israel]] (en hebreu: מַלְכוּת יִשְׂרָאֵל, Malkhut Yisrael) abastava en l'època de màxima expansió una extensió molt superior a la de l'actual estat d'Israel, ja que s'estenia del sud del [[Líban]] a la península del [[Península del Sinaí|Sinaí]] i del [[Mar Mediterrània|mar Mediterrani]] al [[riu Jordà]], segons les descripcions de Samuel.
 
Les controvèrsies apareixen constantment: Segons [[Israel Finkelstein|Finkelstein]] i [[Neil asher silberman|Silberman]], en l'època dels regnats de David i Salomó Jerusalem sembla estar despoblada o amb només uns centenars d'habitants: insuficients per governar un imperi que abastés des de l'[[Eufrates]] a [[Elat]]. Asseguren que la primera referència independent per al Regne d'Israel és de 890&nbsp; aC, mentre que pel de Judà és aproximadament 750 aC. Suggereixen que, a causa dels prejudicis religiosos, els historiadors posteriors (és a dir, els autors bíblics) van suprimir els assoliments de la dinastia de [[Omrí]] (que la Bíblia descriu com a politeistes) atribuint-los a una suposada edat d'or dels governants monoteistes.<ref>{{ref-llibre|autor=Finkelstein, Israel; Silberman, Neil|títol=The Bible Unearthed|any=2001|id={{ISBN|0-7432-2338-1}}|editorial=Ed. Free Press}}</ref>
 
=== 1020&nbsp; aC: Israel durant el regnat de Saül ===
El regnat de Saül va ser curt, va governar relativament pocs anys i va ser acusat de corrupte, encara que alguns manuscrits antics donen la xifra de 40 anys (cf. [[Nou Testament]], que li dóna un regnat de quaranta anys); encara que basant-se en el nombre de les batalles que se li atribueixen, és probable que regnés vint-i-dos anys. Va morir en batalla contra els filisteus; (combat de Gilboà) batalla en la qual David no participa, doncs, sent perseguit, va haver de refugiar-se al costat d'un líder filisteu (Aquis).
 
Línia 138:
Segons les escriptures, David va emprendre campanyes militars contra els enemics de Judà i Israel, i va derrotar a enemics tals com els filisteus, [[Ammonites (descendents d'Ammon)|ammonites]] i [[arameus]], aconseguint així que les fronteres romanguessin segures, encara que va sofrir la revolta del seu fill [[Absalom]], erigit com a rei a Hebron, que va ser derrotat i mort per les tropes de David. Després d'arrabassar Jerusalem als jebuseus, va traslladar a aquesta ciutat fortificada la cort, que estava a Hebron, i l'Arca de l'Aliança, que es trobava en Quiryat Yearim.<ref group="nota">En 2008 se encontraron pruebas de la existencia de un reino fuerte en Khirbet Qeiyafa. </ref>
 
Sota el seu govern, Israel va passar de regne a imperi, i la seva esfera d'influència militar i política en l'Orient Mitjà es va ampliar, controlant a estats més febles com als filisteus, Moab, Edom, Ammon, i convertint en vassalles a algunes ciutats-estats arameus (Aram-Zobah i Aram-Damasc). Les fronteres anaven del mar Mediterrani al desert àrab, del [[Mar Roja|mar Roig]] al riu [[Eufrates]].<ref>[[Segon de Samuel|2 Samuel]]</ref> Alguns arqueòlegs moderns, encara que minoritaris, creuen que l'àrea sota control de Judà i Israel en aquesta època, excloent els territoris fenicis en la costa mediterrània, no excedia de 34.000 km²; d'aquests, el regne d'Israel abastava prop de 24.000 km².<ref group="nota">Una inscripción encontrada en Tell Dan fechada en 850-835&nbsp; a.&nbsp; </ref><ref>{{ref-llibre|autor=McKenzie, Steven|títol=King David: A Biography|any=2002|id={{ISBN|978-0-19-513273-1}}|editorial=Oxford University Press}}</ref>
 
No obstant això, La interpretació de l'evidència arqueològica sobre l'abast i la naturalesa de Judà i Jerusalem al segle 10 abans de Crist és un tema d'intens debat. [[Israel Finkelstein]] i [[Zeev Herzog]] de la Universitat de Tel Aviv pensa que el registre arqueològic no recolza l'opinió que Israel en aquest moment era un estat important, sinó més aviat un petit regne tribal.<ref>David y de Salomón: En busca de la Sagrada Biblia, los reyes y las raíces de la tradición occidental pp20</ref> Finkelstein diu en ''La Bíblia'' desenterrada(2001): "[O] n la base d'estudis arqueològics, Judà es va mantenir relativament buida de població permanent, molt aïllats i la dreta molt marginal fins al cap de l'hora prevista per al David i Salomó, sense grans centres urbans i sense jerarquia pronunciada de caserius, llogarets i ciutats.<ref>Israel Finkelstein y Neil Asher Silberman,''La Biblia desenterrada: Nueva visión arqueológica del antiguo Israel y el origen de su Sagrada Textos'', p.132. </ref> D'acord amb [[Zeev Herzog]] "la monarquia unida de David i Salomó, que és descrit per la Bíblia com un poder regional, era com a màxim un petit regne tribal ".<ref>[http://mideastfacts.org/facts/index.php?option=com_content&task=view&id = 32 & Itemid = 34 mideastfacts.org - La deconstrucción de las murallas de Jericó <!]</ref> En l'altre [[William G. Dever|William Dever]], en el seu ''Què van fer els escriptors bíblics i que sabien?'', sosté que l'evidència arqueològica i antropològica recolza el relat bíblic àmplia d'un Estat de la Judea al segle 10 abans de Crist.<ref>[http://books. google.com / books? id = 6-VxwC5rQtwC & pg = PA127 & lpg = PA127 & dq = dever + arqueólogo & source = web & ots = hTb69Ntpq9 & sig = 6boKenG3GOaky3YTJDx5LKr851k # PPP1, M1 Dever, ¿Què sabian los escritores bíblicos.]</ref>
Enquestes de la superfície es troba destinada a la localització i canvis en els patrons d'assentament de població han demostrat que entre els segles 16 i 8&nbsp; aC, període que inclou els regnes bíblics de David i Salomó, tota la població de la regió muntanyenca de Judà, no era més que uns 5.000 persones, la majoria d'ells pastors errants, amb la zona urbanitzada tota consta d'una vintena de petits pobles.<ref>El patrón de asentamiento en el antiguo Judá, véase A. Ofer "," Toda la región montañosa de Judá ": de la franja de la liquidación a una monarquía próspera ", en I. Finkelstein y N. Na aman", eds.</ref>
 
=== 965 aC: regnat de Salomó ===
Línia 165:
[[Fitxer:Stamp_of_Israel_-_Festivals_5718_-_160mil.jpg|thumb|553x553px|'''Antic segell israelita.''' Lleó de Judà i segell israelita amb lleó rugent i inscripció en hebreu; empleat durant el regnat de Jeroboam, el segell té per destinatari a un alt oficial anomenat "Xemà".<ref>Estampilla israelí diseñada por Miriam Karoly en 1957. </ref>]]
[[Fitxer:Jehu-on-black-obelisk.jpg|miniatura|250x250px|Relleus del segon registre de l'Obelisc negre, en el qual apareix un emissari del rei [[Regne d'Israel|israelita]] [[Jehú]] o [[Oixea]], o per ventura un d'ells, prostrant-se davant el monarca assiri [[Salmanassar III|Salmanasar III]]. El text cuneïforme assiri expressa: "El tribut de Oixea, fill de la Casa de Omri", cosa que no implica que la figura prostrada sigui necessàriament un rei.<ref>Alan Millard, ''Discoveries from Bible Times'', Oxford: Lion, 1997, p. 121</ref><ref>El nombre en cuestión lejos está de haber sido único o extraordinario entre los judíos de la Antigüedad.</ref>]]
Amb la mort de Salomó en 928&nbsp; aC, deixant com a hereu al seu fill [[Roboam]], les tensions entre les deu tribus israelites del nord i aquelles de Judà i Benjamí en el sud van aconseguir un punt de crisi.<ref>En un estudio llevado a cabo dentro del Programa Científico Israelí y dedicado a la historia del pueblo judío se afirma que el Reino de Judá emergió luego de la muerte de Salomón (''The Jewish People'', Jerusalén: Keter, 1973, sección 7); reafirmado por Sarah Kochab, ''Israel'', Barcelona: Folio, 2005, p. 26.</ref> Quan Roboam va desoir les queixes econòmiques, el territori d'Israel va ser dividit en dues entitats hebrees: el Regne d'Israel en el nord i el Regne de Judà en el sud. El primer va incloure al seu territori a Siquem i [[Samaria]]; el segon va conservar Jerusalem. La majoria de les altres províncies vassalles no-hebrees es van perdre.
 
El [[Regne d'Israel]] es va mantenir independent des de l'any 928&nbsp; aC fins a 722&nbsp; aC, quan va ser conquistat per l'imperi assiri. El [[Regne de Judà]] va tenir una vida més llarga que el seu rival i va existir fins al 586&nbsp; aC, quan va ser conquistat per l'imperi babilònic.<ref>[[Primer llibre dels Reis|I Reyes]]</ref><ref>[[Segon llibre de les Cròniques|II Crónicas]]</ref>
 
Respecte a la monarquia dividida, la [[septuaginta]], els [[Masoreta|masoretes]] i [[Flavi Josep]] esmenten diferents figures. Es desconeix si els dos regnes van utilitzar el mateix calendari, a més de si els anys dels regnats són complets o en part, i s'ignora si va haver-hi corregències.
Línia 180:
Segons el relat bíblic, que no es pot comprovar per fonts exteriors, va haver-hi 19 reis a Israel. Políticament va ser menys estable que Judà, mantenint una adreça carismàtica per mèrits, i la competència entre les famílies predominants sembla dependre molt més d'acords (de rerefons comercial) amb poders exteriors, com a [[Tir]], [[Aram (desambiguació)|Aram]] o [[Assíria]] que en la seva pròpia autoritat. Aquesta necessitat d'aplacar a veïns importants va començar ja en el regnat de Jeroboam, quan, malgrat les fortaleses de Tirzah, [[Siquem]], i Penuel, Israel va ser envaït pel [[faraó]] [[Sheshonq I]] de la [[Dinastia XXII d'Egipte|dinastia XXII]].<ref>[http://web.archive.org/web/http://www.jafi.org.il/agenda/spanish/index4-1-16.asp#7 Nuevas evidencias arqueológicas]</ref>
 
El regne d'Israel sembla haver estat més poderós en la segona meitat del [[segle IX aC]], quan [[Omrí]] (885-874&nbsp; aC) va fundar una nova dinastia amb capital en Samaria, ciutat millor protegida, amb l'ajuda de la ciutat [[fenícia]] de Tir, reforçant aquesta aliança en casar al seu fill i successor, [[Acab]] (874-853&nbsp; aC), amb la filla del governant de Tir Etbaal (anomenada Jezabel), i a la seva filla Atalía amb el fill del rei [[Josafat]] de Judà, el futur rei Joram. Acab va formalitzar múltiples aliances entre els petits regnes i va contribuir amb 2.000 carros i 10.000 soldats a la coalició que va derrotar a [[Salmanassar III|Salmanasar III]] en Qarqar (853&nbsp; aC).
 
El text bíblic narra que estaven imitant "el materialisme d'Assíria i nacions veïnes" (2ª Reis 17:13-16). I Déu transmetia: "ai d'ells quan jo arribi a abandonar-los!" (Oixea 9:12; vegeu Dt 28:36). Van ser advertits: "Sobre les seves riqueses creixerà l'ortiga" (Oseas 9:6; Miqueas 2:3); "Faré que sigueu deportats…" i "l'assiri serà el seu rei" (Is 7:17-8:4; Amós 5:27; 6:14; Us 11:5).
 
Dotze anys més tard, [[Jehú]], amb ajuda del regne d'[[Aram (desambiguació)|Aram]], va donar un cop en el qual Acab i la seva família van ser assassinats, i és ungit rei d'Israel pel profeta [[Eliseu]]. La Bíblia no fa cap referència al fet, però les fonts assíries es refereixen a Jehú com un monarca de la casa de Omri, la qual cosa pot indicar que aquest cop era el resultat de lluites dins de la mateixa família predominant. Cap al 838&nbsp; aC s'avé a pagar un tribut a [[Salmanassar III|Salmanasar III]] per defensar-se dels arameus de Damasc. Jehú es mostra agenollat davant el monarca assiri en l'obelisc negre de Salmanasar, i és l'únic monarca de qualsevol de tots dos estats del que es conserva un retrat.
 
Com a resultat d'aquests canvis, Israel, igual que el seu veí meridional Judà, va caure dins de la influència del regne arameu de [[Damasc]]. El rei Hazael guio als arameus contra [[Jehoram|Jehoram d'Israel]] i [[Ahazià de Judà]], derrotant-los en Ramoth-Gilead. Després d'aquesta batalla, Hazael va rebutjar dos atacs assiris contra els territoris israelites situats a l'est del Jordà, i la ciutat filistea de [[Gat (Israel)|Gat]] i va intentar prendre Jerusalem ([[Segon llibre dels Reis|II Reis]], 2 12-17). Una inscripció descoberta en Tel Donen es considera erigida per Hazael, després de la batalla de Ramoth-Gilead.<ref>Excavaciones recientes en Gath han revelado la evidencia del sitio y conquista de la ciudad.</ref>
 
[[Jeroboam II]] va ser coronat rei d'Israel en 787 aC. Va lluitar contra Damasc i Moab en un intent d'expansió, mentre els assiris amenaçaven als regnes jueus. Jeroboam II va morir l'any 747&nbsp; aC en una rebel·lió popular, i amb ell va acabar la dinastia de Jehú.
 
De la sagnant rebel·lió, Menahem es va erigir en rei el 745&nbsp; aC, i va acceptar pagar tribut a [[Teglatfalassar III|Tiglath-Pileser]] III. Li va succeir el seu fill [[Pecahià]], que va perdre el tron davant Pecaj.
 
Pecakh va intentar una coalició amb Rasó de Damasc i Akhaz de Judà, per combatre als assiris. Però Akhaz recolza a [[Assíria]], la qual cosa va portar a la caiguda d'Israel a poder del rei assiri [[Sargon II]], que ho va incorporar al seu imperi en el 720&nbsp; aC (II Reis 17, 3-6) (Es va complir així la profecia bíblica de Oixea 11:5).
 
L'evidència arqueològica demostra que molta gent va fugir al sud, cap a Judà la capital del qual (Jerusalem) sembla haver crescut prop del 500% en aquest temps. En aquesta època moltes tradicions del nord van començar a seguir-se a la regió de Judà.
Línia 210:
Li va succeir el seu fill Rosteix, que va prohibir el culte als ídols, va rebutjar als madianites i als [[Etiòpia|etíops]] que havien envaït Judà, i va lluitar contra [[Base (arquitectura)|Basa]], rei d'Israel, amb l'ajuda de Ben-Hadad, rei de [[República Àrab Siriana|Síria]].
 
La dinastia d'Omrí va extremar la guerra contra Judà, ajudada per la seva aliança dinàstica amb Tir. El rei [[Ahazià de Judà|Ocozies]], fill de Joram, va ser assassinat l'any 846&nbsp; aC, la seva mare [[Atalia]] va prendre el poder i va iniciar a Jerusalem una persecució contra els quals s'oposaven al culte del déu [[Baal]]. Sis anys després, Atalia va ser assassinada.
 
En 838 aC. Joaix, fill de [[Ahazià de Judà|Ocozies]], va ser coronat rei de Judà i a Jerusalem es va destruir el temple de Baal, expulsant-se als seus sacerdots. Es va restaurar la religió de Jahvè, la mateixa actitud que pren Yehú a Israel destruint el temple de Baal en Samaria. Joaix va acceptar pagar un tribut a Salmanassar III per defensar-se dels arameus de Damasc, i el 800 aC. Damasc va ser vençuda pel rei assiri [[Adadnirari III|Adadnarari III]], conquerint Joaix l'any 802&nbsp; aC les zones que havien dominat els arameus a [[Galilea]].
 
Durant el regnat de [[Acaz]], la població de Jerusalem va créixer enormement com a resultat de l'arribada de molts refugiats israelites que fugien del nord, passant de ser un petit mercat local a una ciutat important. Durant el regnat d'[[Ezequies]] (725-697&nbsp; aC), el seu fill, la població havia crescut al voltant d'un 500%.<ref>Finkelsetein, Israel, and Silberman, Niel Asher (2002), "The Bible Unearthed: Archaeology's New Vision of Ancient Israel and the Origin of Its Sacred Texts" (Free Press)</ref> Ezequías va realitzar grans obres, incloent l'ampliació de les muralles per incloure la nova població tant a Jerusalem com en [[Tel Laquix|Lakís]], va construir la piscina de Siloé per donar a la ciutat una font independent d'aigua a l'interior de la ciutat i també va ampliar el [[Temple de Jerusalem|Temple.]]
 
Phillip Davies i uns altres suggereixen que en aquest temps Jerusalem va establir la seva pròpia escola d'escribes, reunint les fonts de tradició oral que es coneixen com a ''Tradició yavista.''<ref>Davies, Phillip R. (1998), "Scribes and Schools: The Canonization of the Hebrew Scriptures" (Westminister John Knox Press)</ref> La Bíblia també explica que [[Ezequies]] va emprendre importants reformes religioses, procurant sense èxit centralitzar les pràctiques religioses en el Temple i erradicar l'adoració a la ''serp Nehustan'', culte que durava des dels temps de [[Moisès|Moisés.]] Sembla haver seguit el camí de Salomón, recopilant la '''saviesa''' (la qual cosa es basava a “seguir els manaments del Senyor” (Dt 4:6; Sal 119:98; Baruc 4:1) atribuïda a aquest monarca.
Línia 220:
Potser incitat pels faraons de la [[Dinastia XXVI d'Egipte|dinastia vint-i-sisena egípcia]] va formar i va dirigir una coalició amb els filisteus intentant unificar Judà i Israel. Els assiris, que dominaven la zona filistea van imposar el famós setge de Laquis i després de prendre la segona ciutat més important del regne jueu i la van reduir a cendres. Després van procedir a voltar els voltants de Jerusalem. [[Sennàquerib|Senaquerib]] es va vanar d'haver "tancat Ezequies a Jerusalem com a un ocell en una gàbia", però la Bíblia parla de l'àngel del senyor que copeja violentament als sitiadores assiris, relat que sembla assenyalar algun tipus d'epidèmia. Els assiris van haver de retirar-se, però van poder imposar un tribut que va empobrir a la població de Judà durant una generació i va conduir a la total revocació de les reformes d'Ezequies.
 
Durant el regnat del seu fill [[Manassès de Judà|Manasés]] (697-642&nbsp; aC), sota la més suau dominació dels reis [[Assarhaddon|Asarhaddón]] i [[Assurbanipal|Asurbanipal]], es va produir una recuperació econòmica, encara que en demèrit de la justícia i rectitud. Se sap que va passar cert temps amb Asarhaddón en [[Babilim|Babilònia]] i que va acompanyar a Asurbanipal en la invasió a [[Egipte]].
 
El fill de Manasès, Amon, va tenir un regnat insignificant abans que fos assassinat l'any 639 i passés el tron al seu fill [[Josies]], encara un nen. En 633&nbsp; aC el sacerdot Helcies, pare de [[Jeremies (profeta)|Jeremies]], va trobar un llibre de la Torà perdut (II Reis 22:8) que va atribuir a Moisès, possiblement el [[Deuteronomi]], la qual cosa va conduir a reformes importants del culte.<ref>Martin Noth demostró que el Deuteronomio difiere de los otros cuatro libros del Pentateuco, y que fue compuesto en gran parte durante el reinado de Josías convirtiendo al rey en un héroe conectado de cerca con el sacerdocio de Siloé</ref> Aquest regnat va veure l'eclipsi i esfondrament de l'imperi assiri, la qual cosa va portar a Josies a seguir la trajectòria d'Ezequies centralitzant tota el culte a Jerusalem, i instituint el [[Péssah]]. Va intentar unificar els regnes jueus i va lluitar per alliberar-se d'Assíria, i després de la caiguda d'aquesta (612&nbsp; aC), per alliberar-se d'Egipte. Va morir en batalla, resistint l'avanç del faraó [[Necó II|Necao II]] en 609 aC.
El 608 aC Necau II va imposar com a rei a Eliaquim, amb el nom de [[Joiaquim]]. Els egipcis van ser derrotats pels babilonis el [[Dècada del 600 aC|605 aC]] a ''Karkemish'', i Egipte va quedar sotmès pel rei babiloni [[Nabucodonosor II]], que influenciava també sobre Judà.
 
L'any 598 aC Nabucodonosor va eliminar a Joaquim, que es negava a pagar tribut. El seu fill Jeconies tampoc col·laborava, així que l'exèrcit babiloni va empresonar a [[Jeconies]] i a tota l'aristocràcia del regne de Judà.
 
N[[Dècada del 580 aC|a]]<nowiki/>bucodonosor II va nomenar a Matanies rei de Judà l'any [[Dècada del 580 aC|589]]&nbsp; aC i, sota el nom de [[Sedecies]], va anar l'últim rei jueu. L'imperi babilònic va arrasar Jerusalem, el seu Temple va ser destruït en 587&nbsp; aC i l'elit jueva va ser obligada a viure en Babilònia.(II Reis 25:1-9).
 
 
Línia 246:
 
=== Captivitat assíria dels israelitas del nord ===
L'any 853 aC [[Salmanassar III|Salmanasar III]] d'Assíria i posteriorment [[Sargon II]] en el 722&nbsp; aC van conquistar les deu tribus del nord d'Israel destruint la seva capital, Samaria, i enviant a la població a l'exili i captivitat. La majoria dels habitants, incloent la classe dirigent, va ser deportada a altres terres ocupades per l'imperi assiri i es va portar gent d'aquests llocs a Samaria. Així, dispersats entre altres nacions, assimilats en noves cultures, van arribar a perdre la seva identitat original. Mai van tornar, com a poble, a la terra d'Israel, se'ls va anomenar ''les deu tribus perdudes''.
 
=== Captivitat babilònica dels jueus ===
[[Fitxer:Tissot_The_Flight_of_the_Prisoners.jpg|thumb|300x300px|L'exili babilònic: deportació dels [[hebreus]] del [[Regne de Judà]] a [[Captiveri Babiloni|Babilònia]] després de la destrucció del [[Temple de Jerusalem]], [[Segle VI aC|segle VI a]].I.C. (Tissot, 1896-1902).]]
* 605&nbsp; aC: primera [[diàspora]]. La “part noble” del poble jueu (entre ells el profeta Daniel) es veu forçada a viure en territori imperial i sota els seus alineaments.
 
* 586&nbsp; aC: Babilònia conquista Judà i la seva capital, [[Jerusalem]]. Gran part de la població, sobretot la noblesa, va ser deportada a Babilònia. A això es refereix comunament l'expressió [[Captiveri Babiloni|Captivitat de Babilònia]].
 
Molts van aconseguir fugir a Egipte, Síria, Mesopotàmia, o Pèrsia.
Línia 262:
[[Fitxer:Cyrus_II_le_Grand_et_les_Hébreux.jpg|thumb|272x272px|[[Cir II el Gran|Ciro II el Gran]] permet la tornada dels hebreus a [[Terra Santa]]. Miniatura francesa de [[Jean Fouquet]] c. 1470-75 (il·lustració per [[Flavi Josep|Flavio Josefo]], ''[[Antiguitats judaiques|Antiguitats jueves]]'', llibre XI).<ref>París, Bibliothèque nationale de France, ''Jean Fouquet, peintre et enlumineur du XVe siècle'', 2003.</ref>]]
Set decennis després, Déu transmetia al rei de Babilònia: ''“El teu imperi... serà donat als perses”'' (Dn 4:24; 5: 20-28).
* 559&nbsp; aC: [[Cir II el Gran]] es va convertir en rei de Pèrsia, conquistant Babilònia en el [[Dècada del 530 aC|539 aC]]. L'imperi persa va governar Àsia occidental, incloent a Israel, fins a 332 aC.
 
Com la majoria dels grans emperadors de l'Antiguitat, Cir va permetre als seus súbdits practicar la seva pròpia religió mentre que incorporessin al monarca i li fessin ofrenes. Respecte als jueus, Cir va prendre la mesura d'acabar amb el seu estatus de nació esclava, encara que la relació seguia sent de dependència. Aquestes reformes es reflecteixen en el [[cilindre de Cir]] i en els llibres bíblics [[Primer llibre de les Cròniques|Cròniques I]] i d'[[Llibre d'Esdres|Esdres]], que indiquen que Cir va treure als israelites de la servitud en Babilònia i, per decret, en 537 a.I.C., els va atorgar el permís per tornar a la terra d'Israel i reedificar el [[Temple de Jerusalem]], cosa que una part d'ells va dur a terme.<ref>Parte considerable del pueblo judío dejó Babilonia, mas otra parte permaneció en ella desde entonces.</ref>
Línia 271:
[[Fitxer:Jerusalem_Ugglan_1.jpg|thumb|230x230px|Reconstrucció del [[Temple de Jerusalem]] segons la concepció de [[Zorobabel]].<ref>Perspectiva decimonónica.</ref>]]
[[Fitxer:Aert_de_Gelder_-_Esther_y_Mardoqueo_escribiendo_la_primera_carta_del_Purim.jpg|thumb|300x300px|A [[Pàrtia|Mesopotàmia]]: [[Purim]]. ''[[Ester|Esther]]'' ''i'' ''Mordecai'' ''escriuen les cartes als jueus'', segle V a.<ref>Óleo por [[Aert de Gelder]], 1675; cuadro preservado y exhibido en el Museo Nacional de Bellas Artes, Buenos Aires; donación de Mario Hirsch, 1983 (Jorge Glusberg, ''Obras maestras del Museo Nacional de Bellas Artes'', Buenos Aires: MNBA, 1996, p. 38). </ref>I.C.<ref>Siendo identificados a partir de la cronología de los reyes de Persia, y a través de [[Xerxes I de Pèrsia|Jerjes I]] en particular, Ester y Mardoqueo pertenecen al siglo V a.</ref>]]
Cir va permetre que Sesbasar, príncep de la tribu de Judà, i [[Zorobabel]] portessin als jueus de Babilònia a Jerusalem. Se'ls va permetre tornar amb els objectes del Temple que els babilònics havien pres, i van començar la construcció del segon temple ([[Esdres]] 1 et seq., ([[Llibre d'Isaïes|Isaïes]]) 44 i 45), que es conclourà en 525&nbsp; aC sota la direcció espiritual dels profetes Ageo i [[Profeta Zacaries|Zacaries.]] En aquest temps Terra Santa era una [[Sàtrapa|satrapía]] persa coneguda com a Yehud.
 
Els papirs d'Elefantina (circa 450 - 419&nbsp; aC) de la colònia militar mongeta a Egipte demostren que en aquest temps alguns jueus seguien sent politeistes, i consideraven que Yahveh tenia com a esposa a la deessa [[Anat (deessa)|Anat.]]
 
En 445 aC Artaxerxes va nomenar virrei de Judà [[Nehemies]], que va fortificar Jerusalem per defensar-se del governador de Samaria.
Els pocs milers de jueus retornats estaven despullats de les riqueses materials. La vida se'ls tornava difícil sota el domini persa. La reformada vida israeliana va ser conduïda pels escriguis jueus Nehemies ([[Nehemies]] 1-6) i [[Esdres]]; aquest últim va instituir la sinagoga i els seus serveis de resos, i va coronar la Torà llegint-la en públic davant la gran assemblea que va instal·lar a Jerusalem. Començava a renéixer l'impuls de '''comunitat religiosa''', aconseguint que ''Déu tornés a estar enmig d'ells'' (Ageo 2:5,6,20)
 
Per la seva banda els samaritans van construir el seu propi Temple a la muntanya Garizim el 428&nbsp; aC ([[Segon llibre dels Macabeus|II Macabeus]] 6,2).
 
=== L'herència d'Alexandre Magne ===
Línia 292:
| Daniel 8:8-9 I el boc es va engrandir en gran manera; però estant en la seva major força, aquella gran banya va ser fet fallida, i en el seu lloc van sortir altres quatre banyes notables cap als quatre vents del cel. I d'un d'ells va sortir una banya petita, que va créixer molt al sud, i a l'orient, i cap a la terra gloriosa.
|}
En el 323&nbsp; aC moria Alexandre, i en la lluita pel poder Israel va canviar de mans almenys cinc vegades en amb prou feines vint anys. [[Babilim|Babilònia]] i Síria van ser governades pels [[Imperi Selèucida|selèucides]], i Egipte pels [[Dinastia ptolemaica|ptolomeus.]] Durant el regnat de [[Ptolemeu II Filadelf|Ptolemeu II]] (281-246&nbsp; aC) es va traduir la Septuaginta a [[Alexandria]]. En aquesta època van començar a prendre importància algunes sectes, com els [[fariseus]], [[saduceus]] i [[Essenis|esenis]].
 
El rei selèucida [[Antíoc IV|Antíoc IV Epífanes]] va atacar i va vèncer als ptolomeus i va conquerir el seu imperi, saquejant Jerusalem per usar els fons del Temple. Entre 174-163&nbsp; aC va promulgar diverses ordenances per aconseguir la hel·lenització dels jueus: va tractar de suprimir el culte a Yahveh, va prohibir el judaisme suspenent tota classe de manifestació religiosa i va tractar d'establir el culte als [[Mitologia grega|déus grecs.]] Les imposició d'idees gregues feia sentir ‘esclavitzats’ als jueus (1ª Mac 8:18).
 
“...els sacerdots ja no mostraven zel pel servei de l'altar; sinó que ...descurant els sacrificis, ...eren convidats a llançar el disc”(2ª Macabeus 4:14,15).
Línia 300:
 
=== Regne asmoneu ===
[[Judes Macabeu]] va recuperar Jerusalem el 164&nbsp; aC, va purificar el Temple i va reprendre els sacrificis, i el [[150 aC]]&nbsp; es van expulsar els sirians de Jerusalem, amb la qual cosa Judà es transforma en estat jueu independent. Començava el regnat dels [[asmoneus]], recolzat pels [[fariseus]] (168-142&nbsp; aC). Quan l'imperi selèucida va caure el [[129 aC|129]]&nbsp; aC, l'estat jueu va adquirir plena autonomia.
 
[[Joan Hircà I]], fill de Simó Macabeu i Summe sacerdot, va governar des de Jerusalem entre el 134 i el 104&nbsp; aC, però no va ser reconegut com a rei perquè no era descendent de David. Es va annexionar Jordània, Samaria, Galilea i [[Edom|Idumea]], amb el suport de [[Imperi Romà|Roma.]] Els idumeus van ser forçats a convertir-se al judaisme.
 
En [[105 aC]] el nou rei i summe sacerdot de Judà, Alexandre Janneu, va canviar el suport dels fariseus pel dels [[saduceus]].
Línia 313:
L'any [[63 aC]]. [[Gneu Pompeu Magne|Pompeu]] va sotmetre la regió, convertint-la en regne tributari de [[Antiga Roma|Roma]], i entre el 57 i el 55 aC [[Aule Gabini (cònsol)|Aule Gabini]], procònsol de Síria, va repartir el regne asmoneu en Galilea, Samaria i la Judea, amb 5 districtes sota la jurisdicció del [[Sanedrí]]. Va reprimir una revolta popular i va restituir Joan Hircà II com a summe sacerdot. Durant la seva campanya a Egipte, Alexandre, fill d'Aristòbul II, va arrabassar a Hircà II el títol de summe sacerdot, però l'any 54 aC. Gabini va restablir l'ordre.
 
En 40 aC [[Herodes el gran|Herodes el Gran]] va ser designat rei dels jueus pel [[Senat romà]], la qual cosa no indicava independència però sí una certa autonomia, i una total exempció d'impostos. Durant el seu regnat van néixer [[Jesús de Natzaret|Jesús de Nazaret]] i [[Joan Baptista]]. El va succeir [[Herodes Antipas]], nomenat tetrarca de Galilea i Perea l'any [[4 aC|4]]&nbsp; a.[[4 aC|I.C.]]
 
L'any 6, [[Arquelau]], etnarca de Samaria, la Judea i Idumea va ser deposat per [[August]], i el territori es va annexionar a Síria com a [[Judea|província de la Judea]], amb capital en Cesària, sota govern directe de Roma. [[Publi Sulpici Quirí|Quirí]], llegat de Síria, va organitzar el primer [[Cens de població|cens]] de la Judea, al qual s'oposaven els [[zelotes]] dirigits per [[Judes el Galileu]].<ref>Josefo en Antigüedades judías, libro XVIII.</ref>
Línia 366:
 
=== Bibliografia ===
* Cazelles, Henri (1984). {{ref-llibre|autor=Cazelles, Henri|títol=Historia política de Israel: Desde los orígenes a Alejandro Magno|any=1984|id={{ISBN|84-7057-355-1}}|editorial=Ediciones Cristiandad}}Edicions Cristiandat. <small>{{ISBN|84-7057-355-1}}.</small>&nbsp; 
* Dubnow, Simón. ''Història del poble jueu'', Buenos Aires: Sigal, 1977.
* Herrmann, Siegfried (1985). {{ref-llibre|autor=Herrmann, Siegfried|títol=Historia de Israel en la época del antiguo testamento|any=1985|id={{ISBN|84-301-0770-3}}|editorial=Ediciones Sígueme}}Edicions Segueix-me. <small>{{ISBN|84-301-0770-3}}.</small>&nbsp; 
* Kitchen, K. A. (1997). {{ref-publicació|autor=Kitchen, K. A.|títol="A Possible Mention of David in the Late Tenth Century B.C."|any=1997|publicació=Journal for the Study of the Old Testament|volum=|exemplar=76|id=pág. 29–44|url=}}
* Krämer, Gudrun (2006). {{ref-llibre|autor=Krämer, Gudrun|títol=Historia de Palestina. Desde la conquista otomana hasta la fundación del estado de Israel|any=2006|id={{ISBN|978-84-323-1274-8}}|editorial=Siglo XXI de España Editores}}''Des de la conquesta otomana fins a la fundació de l'estat d'Israel.'' Segle XXI d'Espanya Editors. <small>{{ISBN|978-84-323-1274-8}}.</small>&nbsp; 
* Renan, Ernest (1986). {{ref-llibre|autor=Renan, Ernest|títol=Historia del pueblo de Israel|any=1986|id={{ISBN|84-7634-316-7}}|editorial=Orbis}}Orbis. <small>{{ISBN|84-7634-316-7}}.</small>&nbsp; 
* Vaux, Roland de (1975). {{ref-llibre|autor=Vaux, Roland de|títol=Historia antigua de Israel|any=1975|id={{ISBN|84-7057-169-9}}|editorial=Ediciones Cristiandad}}Edicions Cristiandat. <small>{{ISBN|84-7057-169-9}}.</small>&nbsp; 
 
 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/wiki/Història_de_l%27antic_Israel»