|
[[francoprovençal|vençal]], [[occità]], [[emilià-romanyol]], [[furlà]], [[napolità]], [[llengua sarda|sard]], [[sicilià]]).
{{llengua
| nomnadiu = ''Italiano''
|altresdenominacions= ''Toscano'', ''Lingua Italiana'', ''Lingua del sì''
|estats = [[Itàlia]], [[Suïssa]] i altres països d'[[Europa]]; també a petites comunitats d'immigrants d'[[Amèrica]].
|regió=Sud d'[[Europa]]
|parlants=70 milions
|rank=21
|nació={{flag|Itàlia}}<br />{{flag|Suïssa}}<br />{{flag|San Marino}}<br />{{flag|Eslovènia}}<br />{{bandera|Ciutat del Vaticà}} [[Ciutat del Vaticà]]<br />{{flag|Eslovènia}}<br />{{bandera|Croàcia}} [[Regió d'Ístria|Ístria]] ([[Croàcia]])<br />{{bandera|Unió Europea}} [[Unió Europea]]
|regulat = [[Accademia della Crusca]]
|iso1=it
|iso2=ita
|sil=ita
|mapa = Map Italophone World.png
}}
L{{'}}'''italià''' ({{Audio|It-italiano.ogg|''italiano''}} o ''lingua italiana'') és una [[llengües romàniques|llengua romànica]] parlada principalment a Europa: [[Itàlia]], [[Suïssa]], [[San Marino]], [[Ciutat del Vaticà]], com a segon idioma a [[República de Malta|Malta]], [[Eslovènia]] i [[Croàcia]], i per minories a [[Albània]], [[Crimea]], [[Eritrea]], [[França]], [[Líbia]], [[Mònaco]], [[Montenegro]], [[Romania]] i [[Somàlia]],<ref name="ethnologue.com">[http://www.ethnologue.com/show_language.asp?code=ita Ethnologue report for language code:ita (Italy)] - Gordon, Raymond G., Jr. (ed.), 2005. Ethnologue: Languages of the World, Fifteenth edition. Dallas, Tex.: SIL International. Versió en línia</ref> i per les comunitats d'expatriats a [[Europa]], a [[Amèrica]] i a [[Austràlia]]. Molts parlants són bilingües nadius tant de l'italià estandarditzat com d'[[Llengües d'Itàlia|altres llengües regionals]].<ref>[http://www.ethnologue.com/show_country.asp?name=IT Languages of Italy] - Ethnologue - Languages of the World - Copyright 2010 SIL International.</ref>
D'acord amb les estadístiques de Bolonya de la [[Unió Europea]], l'italià és parlat com a llengua materna per 59 milions de persones a la UE (13% de la població de la UE), principalment a [[Itàlia]], i com a segona llengua per 14 milions (3%).<ref name="europa2006">{{PDFlink|[http://ec.europa.eu/public_opinion/archives/ebs/ebs_243_sum_en.pdf Eurobarometer - Europeans and their languages]|485 KB}}, febrer del 2006</ref> Incloent els parlants italians en els països europeus no comunitaris (com [[Suïssa]] i [[Albània]]) i en altres continents, el nombre total de parlants és d'uns 85 milions.<ref name="Italian language">[http://www2.le.ac.uk/departments/modern-languages/lal/languages%20at%20lal/italian Italian language] Universitat de Leicester</ref>
A [[Suïssa]], l'italià és una de les tres [[Llengües de Suïssa|llengües oficials]] ([[Romanx|el romanx]] és una llengua nacional, però no és oficial a tot el país<ref>[http://www.swissinfo.ch/eng/languages/29177618]</ref>); s'estudia i s'aprén a totes les escoles de la confederació i es parla, com a llengua materna, en els cantons suïssos de [[Cantó de Ticino|Ticino]] i els [[Grisons]] (predominantment als Grisons italians) i pels immigrants italians que estan presents en gran nombre als cantons de parla alemanya i francesa. També és la llengua oficial de [[San Marino]], així com l'idioma principal de la [[Ciutat del Vaticà]].<ref>[http://www.vatican.va/archive/aas/documents/AAS-21-1929-ocr.pdf ''Legge sulle fonti del diritto'' del 7 de juny de 1929, les lleis i les regulacions es publicaran en italià ''Supplemento per le leggi e disposizioni dello Stato della Città del Vaticano'' disponible a Acta Apostolicae Sedis </ref> És cooficial a l'[[Ístria eslovena]] i al [[Comtat d'Ístria]] de [[Croàcia]]. La llengua italiana adoptada per l'Estat després de la [[unificació d'Itàlia]] es basa en el [[toscà]], que prèviament era una llengua parlada principalment per la [[classe alta]] de la societat florentina.<ref>[http://www.italian-language-study.com/italian-language/modern-italian.htm Modern Italian] ''The Italian Language'' consultat el 16-05-2010</ref> El seu desenvolupament també va ser influenciat per altres [[Llengües d'Itàlia|llengües italianes]] i per les [[llengües germàniques]] dels [[Invasions bàrbares|invasors postromans]].
L'italià és descendent del [[llatí]]. A diferència de la majoria de les altres llengües romàniques, l'italià conserva el contrast del llatí entre consonants simples i [[Geminació|consonants geminades]]. Com en la majoria de [[llengües romàniques]], l'[[Accent prosòdic|accent]] és distintiu. Entre les llengües romàniques, l'italià és la més propera al llatí en térmens de [[vocabulari]].<ref name="Grimes 1996">{{ref-llibre|cognom= Grimes |nom= Barbara F. |editor= Barbara F. Grimes |others= Consulting Editors: Richard S. Pittman & Joseph E. Grimes |títol= Ethnologue: Languages of the World |edició= thirteenth |data= octubre 1996 |editorial= [[Ethnologue|Summer Institute of Linguistics, Academic Pub]] |lloc= Dallas, Texas |isbn= 1-55671-026-7}}</ref>
L'italià presenta una gran diferenciació [[dialectal]]. Per exemple, hi ha [[dialectes]] italians molt més diferents entre si que el [[portugués]] i el [[castellà]], al sud; al nord, en alguna part del sud i a Sardenya, s'hi parla italià juntament amb les llengües locals ([[llombard]], [[piemontés]], [[llengua lígur|lígur]], [[llengua catalana|català]], [[vènet]], [[francoprovençal]], [[occità]], [[emilià-romanyol]], [[furlà]], [[napolità]], [[llengua sarda|sard]], [[sicilià]]).
== Controvèrsia i ocultació ==
===Annexionisme invna, i per tant el dialecte de [[Florència]] es va convertir en la base del que es convertiria en l'idioma oficial d'Itàlia.===
===Annexionisme invisibilitzat===
Fins ací, la versió tradicional de la romanística, que coincideix amb l'opinió oficial de l'Estat italià i amb la propaganda nacionalista italiana. De fet, durant moltes dècades la romanística internacional ha tingut constància que aqueixa definició oficial d'italià era propaganda política en sentit literal; però no s'hi ha fet gaire èmfasi, per motius pragmàtics.
Que l'italià presente "diferenciació dialectal" interna de grau superior al que distingeix el portugués de l'espanyol, ja ens problematitza la definició territorial de la llengua. I més encara si es constata que hi ha "diferenciacions dialectals" internes que, de fet, són de grau superior a tot el que distingeix el català del portugués.
El cas és que la definició oficialista d'italià és un constructe ideològic produït pel nacionalisme panitalianista en què es basa l'existència de l'Estat italià actual. Des del punt de vista de la ciència lingüística, el domini lingüístic de l'italià, és a dir, el territori on l'italià constitueix la llengua autòctona, és molt més reduït.
D'antuvi, és incontrovertible que totes les parles situades al nord de la [[línia La Spezia-Rimini]]
s'inscriuen en la Romània Occidental: sonorització de P, T, K llatines intervocàliques en B, D, G; formació del plural afegint -S al singular. Per tant, és impossible que formen part de la llengua italiana, membre prototípic de la Romània Oriental: conservació de P, T, K llatines intervocàliques; formació del plural canviant la vocal final.
Una altre tipus d'acumulacions d'isoglosses significatives permet dubtar seriosament que les parles del sud itàlic, a l'entorn de Nàpols i de Sicília, puguen ser considerades seriosament com a formant part del mateix sistema lingüístic que l'italià.
===Italià i llengües subsumides===
Així, doncs, en termes generals l'anàlisi lingüística divideix el presumpte domini lingüístic italià en tres grans blocs: septentrional, central i meridional. Només el bloc central pot considerar-se com a lingüísticament italià.
Es debat si les parles del nord constitueixen una única llengua, o bé dues: d'una banda, el padà (o [[gal·loitàlic]]), compost per [[piemontés]], [[llombard]], [[lígur]] i [[emilià-romanyol|emilà-romanyol]]; de l'altra, el [[vènet]]. Pel que fa al sud, hi ha motius per a postular l'existència de dues llengües prou caracteritzades: el [[napolità]] i el [[sicilià]].
L'italià, doncs, seria el que queda enmig, i vindria a coincidir amb el terç central de la Península Itàlica (amb Còrsega); és a dir, des del punt de vista administratiu comprendria [[Còrsega]], la [[Toscana]], les [[Marques]] centrals, [[Úmbria]], el [[Laci]] i els [[Abruços]] septentrionals. Tot i això, i de manera força discutible, alguns lingüistes qüestionen, fins i tot, la italianitat del romanesc, parla pròpia de Roma. El cors, en tot cas, és una de les formes d'italià més properes a l'estàndard.
===Aproximació a l’italià real===
La llengua italiana pròpiament dita seria constituïda, doncs, pels grups dialectals i dialectes següents:
* '''[[cors]]''' ''(corso)'', amb [[Bastia]] i [[Ajaccio]], i incloent-hi el [[gal·lurés]] i el [[sassarés]] de l'extrem septentrional de Sardenya;
* '''[[toscà]]''' ''(toscano)'', amb [[Florència]], [[Siena]], [[Massa]], [[Carrara]], l'[[illa d'Elba]], etc.;
* '''[[umbro-marquesà]]''' ''(umbro-marchigiano)'', compost de
** '''[[marquesà central]]''' (''marchigiano centrale''),<ref>El [[marquesà septentrional]] s'inscriu en el [[gal·loitàlic|padà]] ([[emilià-romanyol]]); el [[marquesà meridional]], en el [[napolità]]. El terme ''marquesà'', doncs, que no és tradicional sinó atribuït per la dialectologia, no denota cap dialecte clarament definit, sinó merament el 'conjunt de les parles de la regió administrativa de les Marques'.</ref> amb [[Ancona]], [[Macerata]], etc.;
** '''[[umbre]]''' ''(umbro)'', amb [[Perusa]], [[Orvieto]], [[Terni]], [[Viterbo]], etc.;
* '''[[lacià]]''' (''laziale''), compost de
** '''[[romanesc]]''' ''(romanesco)'', o lacià occidental, amb [[Roma]] i la seva comarca;
** '''[[lacià centro-septentrional]]''' ''(laziale centro-settentrionale)'', amb [[Frosinone]], [[Latina (municipi italià)|Latina]], etc.;
* '''[[sabí]]''' ''(sabino)'', amb [[Rieti]], [[L'Aquila]], etc. Inclou el ''ciociaro''.
===Els mecanismes d'ocultació===
Aquesta realitat, sorprenent per al públic no avesat, s'explica per motius sociolingüístics i polítics de persistència multisecular.
Arran del [[Renaixement]], la parla florentina (Dante, Boccaccio, Petrarca) adquirí un prestigi molt gran, i per aquesta via acabà imposant-se a tota la península, i a Sicília, com a llengua de l'alta cultura i de l'administració, i acabà rebent el nom antonomàstic de ''italià'', cosa que permetia jugar amb el terme ''Itàlia'' referit al conjunt peninsular: si Nàpols i Llombardia eren ''Itàlia'', l'italià havia d'ésser la seua llengua, tant més que la feien servir els administradors i els intel·lectuals (i a penes ningú més, fora del domini lingüístic de l'italià estricte).
A les alçades del ''Risorgimento'', es considerà que tots els territoris on l'italià era la llengua que feia funcions d'estàndard i d'oficialitat eren, alhora, territoris on l'italià era la llengua autòctona, i, per tant, constituïen el domini lingüistic italià. En conseqüència, es considerà que constituïen globalment una única nació caracteritzada per la comunitat de llengua i de cultura.
Sobre aqueixa ideologia es construí el projecte d'[[unificació italiana]]. En reeixir aqueixa, el principi esdevingué ideologia oficial d'Estat. I l'Estat feu tot el possible per a dur-lo a la pràctica, tot imposant l'italià com a única llengua concebible i negant la condició de llengua a totes les altres llengües així subsumides.
A les alçades de mitjans segle XX, la política lingüicida de l'Estat havia aconseguit convéncer tots aquests al·lòfons que no parlaven llengües diferents de l'italià, sinó mers ''dialetti'' inclosos en el marc general de la llengua italiana, els quals se suposava que ja tenien en l'italià el registre estàndard que els calia.
===Situació actual===
D'ençà mitjans segle XX, s'hi ha aconseguit d'engegar un procés de substitució lingüística en favor de l'italià, que, amb tot, encara es troba en qüestió, perquè encara hi ha milions de parlants d'aqueixes llengües subsumides en l'italià, que la cultura oficial insisteix a menystenir com a mers ''dialetti'' italians, fins al punt d'excloure's de la tímida protecció que esbossa la llei de 1999.
Al nord postindustrial, la situació sociolingüistica de les llengües autòctones ([[gal·loitàlic|padà]], [[vènet]]) és especialment dura. Al sud, però, [[napolità]] i [[sicilià]] semblen resistir amb especial vigor la substitució tendencial, per via d'ús restringidament col·loquial.
===El cas del cors===
El reconeixement tendencial de l'estatus de llengua per al [[cors]] és un subproducte de tot plegat que il·lumina força sobre la ''Realpolitik'' i els jocs político-sociolingüístics. Resulta especialment simptomàtic que, malgrat tanta persistència irredemptista --ni que sigui en noves formes--, l'Estat italià s'oblidi sempre del cors, la parla més anàloga a l'antonomàstic toscà; i és que enfrontar-se amb l'Estat francés és qüestió delicada. Quant a França, no té cap intenció de reconéixer que ocupa territori italòfon. Els nacionalistes corsos, finalment, eviten afirmar la italianitat de la seua llengua per a evitar majors complicacions internacionals, a banda de constar-los que l'Estat italià se'n desentén. O siga: que el cors (italià prototípic) és una llengua diferent de l'italià, mentre que el padà (més similar al francés, al rètic o al català que no a l'italià) és un conglomerat de dialectes italians prototípics.
===L{{'}}"italià exterior"===
Quant als presumptes italòfons externs a l'Estat italià, històricament, en el millor dels casos, han sigut al·lòfons que -per les vies que hem vist-- tenien interioritzada la curiosa idea que l'italià era el registre culte de llur parla espontània. Així, els dialectes “italians” de l'Estat francès, de San Marino, de la Suïssa “italiana”, són variants zonals de la llengua padana; els d'Eslovènia i Croàcia, formes de furlà o, sobretot, de vènet; els “italians” de la diàspora, distanciats de l'Estat italià a temps, o bé perden llur llengua o bé conserven la que tenien, i no és l'italià en tres quarts dels casos; l'italià de [[República de Malta|Malta]] -país de llengua semítica-- ha sigut sempre virtual; la presència de l'italià a Somàlia i a Eritrea és una mer subproducte colonial; ''e così via''. Amb aquesta classe de materials es bastí tot l'edifici de l'[[irredemptisme italià]].
És cert, però, que l'italià és la llengua autòctona del Vaticà: és situat en plena Roma.
== Història ==
===Orígens===
La llengua italiana estàndard té un origen poètic i literari al segle XII, i la moderna llengua estàndard ha sigut en gran part determinada per esdeveniments relativament recents. No obstant això, l'italià com a llengua usada a la [[península italiana]] té una història més llarga. De fet, els textos més antics que sobreviuen que sens dubte es poden qualificar d'italià (o més exactament, vernacle, a diferència del seu predecessor, el [[llatí vulgar]]) són fórmules legals conegudes com els [[Placiti cassinesi]] del [[ducat de Benevent]]; aquests daten del 960-963, tot i que l'[[Endevinalla veronesa]] conté una forma tardana del llatí vulgar que pot ser vista com un molt primerenc dialecte italià.<ref>{{ref-web|url=http://www.italian-language.biz/italian/history.asp|títol=History of the Italian language.|consulta=2006-09-24}}</ref> El que vindria a ser considerat com l'italià es va formalitzar per primera vegada al segle XIV a través de les obres de l'escriptor de la Toscana [[Dante Alighieri]], que escrivia en el seu natal [[Florència|dialecte florentí]]. Els poemes èpics del Dante, coneguts en conjunt com la ''[[La Divina Comèdia|Commedia]]'', els quals un altre poeta toscà [[Giovanni Boccaccio]] posteriorment va marcar amb el títol ''divina'', varen ser llegits a tota Itàlia i el seu dialecte escrit es va convertir en la "norma canònica" que tots els [[italians]] educats (cultes) podien entendre. Dante encara es reconeix com l'estandarditzador de la llengua italiana, i per tant el dialecte de [[Florència]] es va convertir en la base del que es convertiria en l'idioma oficial d'Itàlia.
L'italià era sovint una llengua oficial dels diversos estats italians anteriors a la unificació, que lentament usurpà el lloc del llatí, fins i tot quan eren governats per potències estrangeres (com els aragonesos al [[Regne de Nàpols]], o els austríacs al [[Regne Llombardovènet]]), tot i que les masses parlaven llengües i dialectes vernacles principalment. L'italià també va ser un dels molts idiomes reconeguts en l'[[Imperi austrohongarés]].
En contrast amb la [[Gal·loitàlic|llengua italiana del Nord]], els dialectes i llengües del [[sud d'Itàlia]] romangueren en gran manera al marge de les influències franco-[[occità|occitanes]] introduïdes a Itàlia, principalment pels [[bard]]s de França, durant l'[[edat mitjana]], però, després de la [[conquesta normanda d'Itàlia Meridional]], Sicília es va convertir en la primera terra italiana a adoptar estats d'ànim occitans lírics (i paraules) en la poesia. Fins i tot en el cas de la llengua del nord d'Itàlia, però, els estudiosos tenen cura de no exagerar els efectes dels estrangers en els desenvolupaments indígenes naturals dels idiomes.
El poder econòmic i el desenvolupament relativament avançat de la [[Toscana]] en aquella èpocaèpte ([[baixade edatRoma. mitjana]])Amb vael donartemps, elles seuidees pesde alBembo dialectevaren prevaldre, tot i que el [[vènet]] va seguirla presentfundació de manera generalitzada en la vida[[Accademia comercialdella medievalCrusca]] italiana,a i el [[Lígur|lígurFlorència (o genovés1582-1583)]], esl'òrgan vanlegislatiu manteniroficial ende úsla enllengua elitaliana comerçva marítimportar a la ribapublicació del Mediterrani.tom La creixent rellevància política i cultural dellatí d'[[FlorènciaAgnolo Monosini]] durant els períodes de l'ascens del ''[[BancFloris Italicae lingue libri Medicinovem]]'', l'[[humanisme]], i el [[Renaixement]] va fer del seu dialecte1604, oseguit méspel aviatprimer d'unadiccionari versióitalià refinada d'aquesta, un estàndard en lesel arts1612.
===Renaixement===
{{Principal|Renaixement italià}}
Començant amb el Renaixement, l'italià es va convertir en l'idioma emprat en els tribunals de tots els estats de la [[península italiana|península]]. El re-descobriment de l'obra de Dante ''[[De vulgari eloquentia]]'' i un renovat interés per la lingüística al segle XVI, va provocar un debat, que es va estendre per tota Itàlia, sobre els criteris que han de regir la creació d'una llengua italiana literària i parlada moderna. Els estudiosos es varen dividir en tres faccions:
* La [[Purisme (lingüística)|purista]], dirigida pel venecià [[Pietro Bembo]] (que, en el seu ''[[Gli Asolani]]'', afirmava que l'idioma només pot basar-se en els grans clàssics de la literatura, com ara [[Petrarca]] i una part de Boccaccio). Els puristes pensaven que la Divina Comèdia no era prou digne, puix que utilitza elements de registres no lírics de la llengua.
* [[Maquiavel]] i altres [[Florència|florentins]] preferien la versió parlada per la gent comuna en els seus propis temps.
* Els [[Cort (noblesa)|cortesans]], com [[Baldassare Castiglione]] i [[Gian Giorgio Trissino]], insistien que cada llengua vernacla contribuís a la nova norma.
Una quarta facció afirmava que el millor italià era l'adoptat per la cort papal, que era una barreja de florentí i el dialecte de Roma. Amb el temps, les idees de Bembo varen prevaldre, i la fundació de la [[Accademia della Crusca]] a Florència (1582-1583), l'òrgan legislatiu oficial de la llengua italiana va portar a la publicació del tom llatí d'[[Agnolo Monosini]] ''[[Floris Italicae lingue libri novem]]'' el 1604, seguit pel primer diccionari italià el 1612.
=== Edat Moderna ===
[[FileFitxer:Caterina Lipparini.jpg|thumb|Retrat de Caterina Lipparini (1792-1855), qui va crear el paper d'Elisabetta de Donizetti Otto mesi en el seu degut mineral, Nàpols, 1827]]
Un esdeveniment important que va ajudar a la difusió de la llengua italiana va ser la conquesta i ocupació d'Itàlia per [[Napoleó]] a principis del segle XIX (cal recordar que Napoleó era d'ascendència italo-corsa, i que la seua llengua nadiua era el [[cors]]). Aquesta conquesta va impulsar la unificació d'Itàlia algunes dècades després va empényer la llengua italiana a convertir-se en una [[lingua franca]], utilitzada no només entre el clergat, la noblesa i els funcionaris dels tribunals italians, sinó també en el si de la [[burgesia]].
L'italià és una [[llengua romànica]], i per tant és un descendent del [[llatí vulgar]]. L'italià estàndard es basa en el [[toscà]], especialment en el seu [[dialecte florentí]], i per tant és una [[llengües italodàlmates|llengua italodàlmata]], grup al qual pertanyen el [[sicilià]] i l'extint [[dàlmata]], entre alguns altres.
A diferència de la majoria de les altres llengües romàniques, l'italià conserva el contrast del llatí entre consonants simples i [[geminació|consonants geminades]]. Com en la majoria de [[llengües romàniques]], l'[[accent prosòdic|accent]] és distintiu. En particular, entre les llengües romàniques, l'italià és la més propera al llatí en térmens de [[vocabulari]] <ref name = "Grimes 1996">{{ref-llibre|cognom=Grimes|nom=Barbara F.|editor=Barbara F. Grimes|others=Consulting Editors: Richard S. Pittman & Joseph E. Grimes|títol=Ethnologue: Languages of the World|edició=thirteenth|data=octubre 1996|editorial=[[Ethnologue|Summer Institute of Linguistics, Academic Pub]]|lloc=Dallas, Texas|isbn=1-55671-026-7}}</ref> La [[similitud lèxica]] és d'un 89% amb el [[francés]], del 88% amb el [[català]], del 85% amb el [[sard]], del 82% amb el [[castellà]] i el [[portugués]], del 78% amb el [[Llengües retoromàniques|retoromànic]], i del 77% amb el [[romanés]].<ref name="ethnologue.com">[http://www.ethnologue.com/show_language.asp?code=ita Ethnologue report for language code:ita (Italy)] - Gordon, Raymond G., Jr. (ed.), 2005. Ethnologue: Languages of the World, Fifteenth edition. Dallas, Tex.: SIL International. Versió en línia</ref><ref name=MED>{{Harvcoltxt|Brincat|2005}}</ref>
Tradicionalment s'ha discutit la posició de l'italià com a llengua, dins de les nombroses classificacions proposades per a les llengües romàniques. La més estesa és la que separa aquest grup de llengües en dues branques:
|
