Gregorio García de la Cuesta: diferència entre les revisions

En passar per [[Mèrida]], el poble, que apreciava l'ardent patriotisme de l'ancià general i els seus dots d'integritat i valor, s'oposà a que el militar continués detingut, i exigí que se li donés el comandament de l'exèrcit d'[[Extremadura]], que, dirigit pel general Galluzo, s'havia retirat a Zalamea, deixant lliure als francesos el camí que conduïa al cor d'aquesta important província. Moguda finalment la Junta per les peticions que li plovien arreu, accedí a donar a García de la Cuesta el comandament de l'exèrcit, i aquest llavors es dedicà amb el seu zel acostumat a reorganitzar-lo i posar-lo en condicions de prendre l'ofensiva, com ho va fer poc després, desallotjant a l'enemic de [[Trujillo (Càceres)|Trujillo]], obligant-los evacuar tota Extremadura i arribant en la seva persecució fins a [[Almaraz]], on s'aturà per a vigilar el curs del [[riu Tajo]].

 

 

La Junta Central aquesta vegada va fer justícia a les qualitats militars de García de la Cuesta, entenent que no podien fer-lo responsable de la seva desgracia, i procedint amb un estoïcisme que recorda al d'un Senat romà després de la infausta derrota de [[Batalla de Cannes|Cannes]], li donà les gracies per no haver desconfiat de la salvació del país, malgrat la seva desgracia, l'ascendí a capità general d'exèrcit i el declarà benemèrit de la pàtria, el mateix que a les seves tropes. Reorganitzades aquestes ràpidament, anaren seguint a l'exèrcit francès que aquest es replegà a la bora dreta del Tajo, i unides a les angleses que comandava lord [[Arthur Wellesley, 1r duc de Wellington|Wellington]], aconseguiren la victòria de [[Batalla de Talavera (1809)|Talavera]],<ref>{{ref-llibre |cognom=Fernández-Sanguino Fernández |nom=Julio |títol=La batalla en los campos de Talavera de la Reyna: A Través de la prensa de 1809 |pàgines=119 |editorial=Editorial Visión Libros |any=2013 |isbn=849011577X |url=https://books.google.es/books?id=XecQBQAAQBAJ&pg=PA119&dq=general+cuesta+talavera&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwiMrO372sTlAhUHlhQKHXFSBFUQ6AEIMDAB#v=onepage&q=general%20cuesta%20talavera&f=false}}</ref> que resultà completament estèril, per efecte de les circumstàncies. El cop que amb aquest fracàs de les seves esperances rebé l'animós García de la Cuesta fou tant fort que el va abatre per complet, ressentint-se la seva salut fins al punt que amb prou feines es podia mantenir a cavall, i en vista del seu estat i descoratjat per tantes contrarietats, resignà el comandament al [[Francisco de Eguia|general Eguia]], el seu segon, i es retirà Mallorca, on pocs anys més tard el va sorprendre la mort. En els seus últims anys García de la Cuesta fou un general desgraciat, al qui s'ha jutjat amb molta severitat pel seu imprudent afany de renyir batalles campals. A això l'impulsava per una banda el seu exaltat patriotisme, que no es veia satisfet sinó aprofitant totes les ocasions d'humiliar l'enemic, per poques probabilitats que hi hagués d'assolir una victòria, i per altra banda la brama de l'opinió pública, que vibrant al uníson amb els seus propis sentiments, criticava la conducta prudent d'altres generals, que esquivaven amb freqüència l'encontre amb els francesos, no volent arrossegar la responsabilitat d'una derrota. Precisament per aquesta abnegació amb què García de la Cuesta sacrificava la seva reputació i exposava la seva pròpia vida per una dèbil esperança que hagués de vèncer, era l'ídol dels patriotes, que veien en el general el temple altiu, tenaç i indomable de l'ànima nacional. Fora d'això, les seves qualitats militars, la seva constància a prova de revessos, el seu valor impertorbable, donen a la seva figura les proporcions d'un verdader heroi, digne de tenir millor sort, i es va merèixer el respecte dels seus contemporanis i de la posteritat. Els soldats el temien per la seva severitat (a Talavera va fer disseminar els cossos de la seva ala esquerra per no haver sabut resistir, el mateix que els anglesos, les escomeses de la cavalleria enemiga), però l'adoraven per la seva honradesa i esperit justicier. En els últims anys de la seva vida va escriure el cèlebre ''Memorial d'Europa'' en el que explica les seves operacions militars i polítiques des de [[juny]] de 1808 a [[octubre]] de 1809.