Friedrich August Kekulé: diferència entre les revisions

Kekulé s'havia familiaritzat amb els compostos insaturats, treballant amb els àcids succínic i maleic, derivats de l'àcid succínic; però tenia moltes dificultats per interpretar les propietats químiques basant-se en la seva idea que la tetravalència del carboni era invariable, fet que el portà a suposar que dos àtoms de carboni estaven més a la vora de l'habitual, és a dir a l'existència d'enllaços dobles. Encara que la fórmula empírica del benzè era coneguda, la seva elevada insaturació no se sabia interpretar. L'any 1858 Kekulé ja havia suggerit que els àtoms de carboni en el benzè i especialment en el naftalè estaven més densament disposats que en els altres compostos orgànics. La fórmula del benzè continuava creant molts problemes d'interpretació sota la idea de la tetravalència del carboni, situació que es donava també amb els anomenats compostos aromàtics. La primera vegada que Kekulé proposà una fórmula satisfactòria del benzè fou en una comunicació a la Societat Química de París el 27 de gener de 1865, presentada per Wurtz,<ref>"Sur la constitution des substances aromatiques". A. Kekulé. Bulletin de la Societe Chimique de Paris, 1865, 3, 98–110.</ref> que després ho publicà ampliat en alemany<ref>"Untersuchungen uber aromatische Verbindungen". A. Kekulé. Annalen der Chemie und Pharamacie, 1866, 137, 129-136. </ref> on dóna, també, la clau de la constitució dels compostos aromàtics que contenien anells tancats d'àtoms de carboni, en contrast amb els compostos alifàtics, que tenen cadenes obertes. Els noms aromàtic – anomenats així per l'olor– i alifàtic són deguts a Kekulé i a Hofmann, respectivament. En aquesta comunicació, Kekulé encara no empra un hexàgon sinó una fórmula bastant rebuscada amb enllaços senzill i dobles, els punts representen valències insatisfetes i les fletxes, encara que d'una manera no gaire clara, indiquen el tancament de la cadena. (Fig-1) [[Fitxer:Benze-1865.jpg|thumbminiatura|Figura1.Primera estructura del benzè, proposada el 1865]]

En una segona memòria, el 1865,<ref>A. Kekulé. Bulletin de la Acadamie Royal de Belgique, 1865, 19, 551.</ref> dibuixa l'hexàgon encara que sense enllaços, i l'any següent al seu llibre<ref>A. Kekulé. Lehrbuch der organischen Chemie, vol II, p. 496, 1866.</ref> ja proposa l'hexàgon amb enllaços senzills i dobles alternats (Fig.2), equivalent a l'actual.[[Fitxer:Benzene-1866Bis.jpg|thumbminiatura|Figura 2.Estructures del benzè, proposades el 1866]] El camí cap a l'estructura hexagonal l'obrí l'estudi del nombre i naturalesa dels isòmers dels derivats del benzè; un sol derivat monosubstituït, que provava l'equivalència dels sis àtoms de carboni; tres derivats disubstituïts, que tenien els dos grups substituents units a carbonis separats per un, dos o tres enllaços C-C, que ara s'anomenen orto-, meta- i para-. Aquesta interpretació inicial tenia encara un problema a resoldre, ja que d'acord amb l'estructura proposada d'enllaços simples i dobles alternats, hi havien d'haver dos isòmers orto-, segons els dos substituents estiguessin separats per un enllaç senzill o doble; aquest fet decidí Kekulé a proposar que l'estructura del benzè oscil·lava entre dues estructures equivalents de manera que els enllaços simples i dobles intercanvien les posicions, i de fet els sis enllaços C-C són equivalents, ja que la meitat del temps són enllaços senzills i l'altra meitat enllaços dobles. Aquesta interpretació equival a la idea de [[ressonància (química)|ressonància]] desenvolupada per [[Linus Carl Pauling|Pauling]]<ref>Linus Pauling. The Nature of the Chemical Bond. 2a edició. Cornell University Press, Londres, 1945 </ref> en la seva Teoria de l'enllaç de valència de l'enllaç covalent.