Lucrècia Borja: diferència entre les revisions

{{Infotaula persona}}

'''Lucrècia Borja''' ([[Roma]], [[Estats Pontificis]], [[18 d'abril]] de [[1480]] - [[24 de juny]] de [[Ferrara]], [[ducat de Ferrara]], [[1519]]), també anomenada '''''Lucrècia Borgia''''', fou una donzella provinent de la [[dinastia]] valenciana dels [[família Borja|Borja]] que va esdevenir duquessa consort del [[ducat de Mòdena]] i [[Ducat de Ferrara|Ferrara]].

 

 

=== Estranyes relacions ===

Mentre es portava a terme la separació amb Joan Sforza, Lucrècia fou reclosa en un [[monestir]] i la seva única relació amb l'exterior era mitjançant missatges que li enviava el seu pare per mitjà d'un tal "Perotto". Just abans de les noces amb el seu següent marit, Alfons d'Aragó, als 17 anys, va donar llum a Joan de Borja, anomenat ''Infans Romanus'' (''el nen de Roma''), futur duc de Nepi. El papa [[Alexandre VI]] va emetre l'any [[1501]] dues [[butlla|butlles]]: en la primera va reconèixer el nen com a fill de [[Cèsar Borja]] i, en la segona, que es va mantenir secreta durant anys, el va reconèixer com a fill d'ell mateix. Les butlles no esmenten Lucrècia, encara que, al cap de poc de temps, Perotto va assegurar que l'infant era fill seu. El [[1502]], per donar veracitat a la idea de ser fill de Cèsar, aquest infant fou nomenat duc de Camerino, títol que pertanyia al mateix Cèsar Borja.

 

 

=== Terceres núpcies ===

El gir de la política napolitana del papa, davant la nova amenaça d'incursió [[Regne de França|francesa]], posà en perill la vida del duc de Bisceglie a [[Roma]], i aquest serà finalment assassinat el [[1501]], seguint ordres de Cèsar. El desembre d'aquell matei any s'acordà el matrimoni de Lucrècia amb l'hereu del [[ducat de Ferrara]], el futur '''[[Alfons I d'Este]]''', enllaç que es realitzà el [[2 de febrer]] de [[1502]] a la [[basílica de Sant Pere del Vaticà]]. Aquesta unió aporta als Borja el prestigi aristocràtic de la família, i sembla que fou arran d'aquest fet que va caldre forjar una llegenda sobre els seus orígens que els remuntava fins a [[Hèrcules (heroi)|Hèrcules]]. D'aquesta unió nasqueren:

* '''[[Hèrcules II d'Este]]''' ([[1508]]-[[1559]]), '''[[duc de Ferrara]] i [[Duc de Mòdena|Mòdena]]

Durant els primers anys a [[Ferrara]], un nucli important del [[Renaixement italià]] impulsat pel duc Hèrcules, Lucrècia s'envoltà d'un petit grup de familiars i d'algun servidor borgià, d'[[Humanisme|humanistes]] locals com els Strozzi, Celio Calcagnini i Antonio Tebaldeo, i entrà en contacte amb [[Pietro Bembo]], secretari papal, que li va dedicar Gli Asolani; la relació de la duquessa tant amb aquest com amb el menor dels Strozzi, mort en tràgiques circumstàncies, alimentarà la llegenda sobre el personatge.

 

Lucrècia havia sortit de Roma el [[1502]] per instal·lar-se a la cort ducal dels Este i ja no va tornar mai més a la ciutat. La historiografia d'arrel romàntica ha interpretat els anys a Ferrara com un retir [[burgesia|aburgesat]] que la salva de la caiguda dels Borja. La mort d'Alexandre deixa Lucrècia en una situació delicada, davant de la campanya de descrèdit contra la família, tot i que la relació amb els [[Este]] la manté relativament al marge. Un cop Cèsar iniciï el període que el durà de presó en presó a [[Península Itàlica|Itàlia]] i a la [[península Ibèrica]], Lucrècia intercedirà a favor seu davant de diverses autoritats, entre les quals hi ha el seu sogre, que considera la possibilitat d'una tornada de Cèsar a la [[Romanya]].