Xile: diferència entre les revisions

 

=== Hidrografia ===

El territori xilè està creuat per diversos rius, molts dels quals corren des de la serralada dels Andes cap a l'oceà Pacífic; atesa la forma del territori, són rius de poca longitud. A l'altiplà es troben els rius [[Lauca]] i [[Lluta]], que comparteixen Bolívia i Xile, i que no superen els 100 km de longitud. Al centre-nord hi ha més rius que formen valls de gran importància agrícola, com ara el riu [[Elqui]] amb 170 km d'extensió i el [[riu Maule]] de 240 km. Aquest riu procedeix del desglaç de les serralades durant els estius i de les pluges durant l'hivern.

 

== Política i govern ==

=== Estructura constitucional ===

La República de Xile és un [[estat unitari]] [[presidencialisme|presidencialista]], el govern del qual és integrat per diverses institucions autònomes segons un esquema constitucional que determina llurs funcions i competències, que difereix de la doctrina tradicional de la [[separació de poders]]. La [[constitució de Xile|constitució Política de la República de Xile]] fou aprovada l'[[11 de setembre]], [[1980]] i entrà en vigor l'[[11 de març]], [[1981]]; ha estat reformada diverses vegades, una de les més importants, la reforma del [[26 d'agost]], [[2005]] que canvià alguns aspectes formals de la democràcia xilena, però no pas les bases fonamentals de l'Estat.

 

 

=== Subdivisió administrativa ===

Xile està dividit en [[regions de Xile|quinze regions]] governades per un ''intendent'' designat pel president de la república. Cada regió està dividida en províncies.

 

 

Els estalvis interns i les taxes d'inversió van impulsar el creixement de l'economia a taxes del 9% durant la dècada de 1990. El sistema privatitzat de pensions de Xile, l'AFP, va impulsar la inversió interna i la taxa d'estalvis va arribar al 21% del PIB. Tanmateix, l'AFP no ha estat lliure de crítiques, entre elles, que només el 55% de la població treballadora hi participa, i els treballadors independents no estan protegits. A més, el sistema ha estat criticat per la seva ineficiència i els seus alts costos atesa la falta de competència entre diversos fons de pensió.

La taxa d'atur se situava al voltant del 10% durant la desacceleració de 1999, sobre la mitjana de 7% durant la dècada. El 2006 i el 2007 se situava al voltant del 7%. Durant l'època de creixement, els salaris es van incrementar més ràpidament que no pas la inflació a causa de l'augment de la productivitat. El percentatge de xilens sota el llindar de la [[pobresa]] va disminuir dràsticament del 45,1% el 1987 a 13,7% el 2006, segons les enquestes governamentals,<ref>{{ref-web | url = http://www.trabajoyequidad.cl/documentos/temp/TP-825-CASEN%202006%20en%20profundidad-22-06-2007.pdf| títol = CASEN 2006 en profundidad| consulta = 2007-10-22| obra = Libertad y Desarrollo| data = 2007-06-22 }}</ref>

tot i que aquest mesurament fa ús d'un pressupost familiar de 1987; els crítics suggereixen que en actualitzar-lo amb dades de 1997, la taxa de pobresa s'elevaria al 29%,<ref>{{ref-web | url = http://www.economiaynegocios.cl/noticias/noticias.asp?id=35048| títol = Una muy necesaria corrección: Hay cuatro millones de pobres en Chile| consulta = 2007-10-22| obra = [[El Mercurio]] | data = 2007-10-14}}</ref>

 

=== Religió ===

Segons l'últim cens del 2002, el 70% de la població total es va declarar [[catolicisme|catòlic]], un percentatge inferior el 1992, que havia estat del 76,4%. El 15% dels xilens es va declarar [[protestantisme|protestant]], l'1,06% [[Testimoni de Jehovà]], el 0,92% [[Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies|mormó]] i el 0,13 [[judaisme|jueu]]. El 8,3% es va declarar [[ateisme|ateu]] o [[agnosticisme|agnóstic]], i el 4,3% confessava una altra religió.

 

 

== Cultura i oci ==

=== Literatura ===

Xile és un país que ha produït molts poetes en llengua castellana, entre ells [[Nicanor Parra]], [[Vicente Huidoboro]], [[Jorge Teillier]], [[Enrique Lihn]], [[Gonzalo Rojas]], [[Pablo de Rokha]], i el [[Premi Nobel|guanyadors del Premi Nobel]] [[Gabriela Mistral]] i [[Pablo Neruda]]. En la narrativa destaquen [[Francisco Coloane]], [[Manuel Rojas]], [[Luis Sepúlveda]], [[Alberto Blest Gana]], [[Isabel Allende]], [[Jorge Edwards]], [[José Donoso]], [[Roberto Bolaño]], i [[Marcela Paz]], coneguda pel seu personatge ''Papelucho''. Un dels principals símbols de la cultura popular és ''Condorito'', còmic creat per "Pepo" durant la dècada de 1950.

=== Música ===

La música folklòrica de Xile es caracteritza per la mescla de sons tradicionals aborígens amb els espanyols. La [[cueca]], la dansa tradicional xilena, n'és un exemple: té característiques pròpies que depenen de la regió del país que representa. Durant la dècada de 1970 es va produir un ressorgiment de la música folklòrica xilena gràcies a la ''[[Nova Cançó Xilena]]'', amb artistes que van investigar les arrels musicals del país i van compondre i van interpretar temes originals inspirats en els seus descobriments. En aquest moviment cultural destaquen [[Víctor Jara]], [[Violeta Parra]], [[Patricio Manns]], [[Los Jaivas]], [[Illapu]], [[Quilapayún]] i [[Inti-Illimani]]. Quant a la [[música clàssica|música clàssica acadèmica]] destaquen els compositors [[Alfonso Leng]], [[Pedro Humberto Allende Sarón]], [[Vicente Bianchi]], [[José Zapiola Cortés]] entre altres.

 

=== Esports ===

Els esports xilens comencen des de temps indígenes amb la [[chueca]] i el [[liano]], practicats pels indígenes maputxes. A les zones dels pagesos xilens es practica el [[rodeo]], des de 1962, l'esport nacional de Xile. Xile va aconseguir la seva primera medalla d'or en els [[Jocs Olímpics]] d'[[Atenes]] el 2004, amb la victòria del [[tennis]]ta [[Nicolás Massú]] en singles i dobles.

 

Diversos estudis situen l'època del poblament original de l'actual territori de Xile al voltant de l'any 10.500 aC, a l'acabament del [[Paleolític Superior]]. El Xile prehispànic era poblat per una diversitat de cultures aborígens que es localitzaven en les franges longitudinals i els Andes. Al nord, els [[aimara|aimares]], els [[acatameny]]s i els [[diaguita|diaguites]], a partir del segle XI, establiren cultures agrícoles força influenciades per l'[[imperi Inca]], que des del [[segle XVI]] dominà gran part del territori actual de Xile del nord fins al [[riu Maule]]. Al sud, al [[riu Aconcagua]], s'establiren distintes comunitats seminòmades dels [[maputxe]]s, la principal ètnia ameríndia del país. Als canals australs hi habitaren diversos grups indígenes com ara els [[chono]]s, [[yàmana]]s, [[alacalufe]]s i [[ona]]. A l'illa de Pasqua es desenvolupà una cultura polinèsia avançada.

 

[[Fernão de Magalhães]] fou el primer explorador europeu a reconèixer el territori xilè, en recórrer, el 1520, l'[[estret de Magallanes]], que avui dia porta el seu nom. el 1535, els conqueridors espanyols intentaren prendre les terres de la ''vall de Xile'' després de conquerir l'Imperi Inca. La primera expedició, encapçalada per [[Diego de Almagro]] en [[1536]],<ref>{{Ref-llibre |cognom=Bravo Lira |nom=Bernardino |títol=Historia de las instituciones políticas de Chile e Hispanoamérica |url= https://books.google.es/books?id=WS24g2peO6cC&pg=PA81&dq=1536+chile+almagro&hl=ca&sa=X&ved=0CEAQ6AEwA2oVChMIlqDaws-CyQIVwmkUCh0GagaL#v=onepage&q=1536%20chile%20almagro&f=false |llengua= castellà | editorial=Andres Bello |data=1986 |pàgines=81 |isbn=Andres Bello}}</ref> tanmateix, fracassà. [[Pedro de Valdivia]] intentà, una vegada més, conquerir les terres del sud, creuant el [[desert d'Atacama]]. Valdivia fundà una sèrie d'assentaments, el primer i el més important, el [[12 de febrer]], [[1541]], [[Santiago de Xile|Santiago de Nueva Extremadura]], avui dia Santiago de Xile. Valdivia inicià posteriorment una campanya militar cap al sud, enfrontant-se a les tribus maputxes en la [[Guerra d'Arauco]], que [[Alonso de Ercilla y Zúñiga|Alonso de Ercilla]] relataria en la seva obra ''La Araucana'', el 1576. Aquest enfrontament bèl·lic, que duraria tres sigles, amb períodes intercalats de pau amb la creació de "parlaments"; un d'ells, el [[Parlament de Quilín]], el 1641, establí el límit entre el govern colonial i les tribus indígenes al llarg del [[riu Biobío]]; des d'aleshores, la zona es coneix com "La Frontera".

 

La [[Capitania General de Xile]], (coneguda abans com el ''Regne de Xile''), seria una de les colònies administratives australs de l'[[imperi Espanyol]]. Atesa la seva posició allunyada dels grans centres i rutes comercials imperials i els conflictes amb els maputxes, Xile fou una província pobre que depenia del [[Virregnat del Perú]]; la seva economia era destinada a sustentar el virregnat amb [[primeres matèries]] i als pocs colonitzadors del territori.

 

El 1810 començà la guerra d'[[Independència de Xile]], amb l'establiment de la Primera Junta de Govern. Aquest període, conegut en la història xilena com la [[Pàtria Vella]], duraria fins al [[Desastre de Rancagua]], el 1814, data en què les tropes reialistes reconqueririen el territori. Les tropes independentistes, refugiades a [[Mendoza]], formaren, amb les tropes argentines, l'[[Exèrcit dels Andes]], encapçalat pel general en cap [[José de San Martín]] que alliberaria Xile en la [[batalla de Chacabuco]], el 12 de febrer, 1817. L'any següent, Xile declarà la seva independència, durant el govern del [[dictador suprem]] [[Bernardo O'Higgins]].

 

Xile començà a expandir la seva influència i a establir les seves fronteres. L'economia començà a experimentar un auge, gràcies al descobriment de [[plata]] de Chañarcillo i al comerç creixent del port de [[Valparaíso]], causant un conflicte amb el Perú per la supremacia marítima de l'oceà Pacífic. La formació de la [[Confederació del Perú i Bolívia]] fou considerada com una amenaça per a l'estabilitat del país, i Portales declarà la guerra. Xile aconseguí la victòria i prengué els territoris de l'Araucania. La regió de Magallanes fou incorporada el 1843.

 

Després de trenta anys de govern conservador, el 1861, començà el període la [[República Liberal]], que es caracteritzà per l'explotació de [[salnitre]] a [[Antofagasta]], territori que [[Bolívia]] considerava seu. El 1865, Xile declarà la guerra a Espanya. El 31 de març, 1866, els espanyols, encapçalats per [[Casto Méndez Núñez]] bombardejaren per tres hores el port de Valparaíso. El conflicte, exclusivament marítim, acabà formalment el 1883, amb la firma del Tractat de Pau i Amistat entre ambdós països.

 

Tot i que Xile i Bolívia signaren tractats de límits territorials el 1866 i el 1874, no es resolgueren les disputes, i el [[14 de febrer]], [[1879]], Xile desembarcà les seves tropes al port d'[[Antofagasta]], iniciant així les accions militars contra Bolívia. Perú havia signat anteriorment un Tractat d'aliança amb Bolívia, per la qual cosa, Xile li declarà la guerra el [[5 d'abril]] del mateix any, començant així la [[Guerra del Pacífic (1879-1883)|Guerra del Pacífic]] que finalitzaria amb la victòria xilena en la [[batalla de Huamachuco]], el [[10 de juliol]], 1883, i la signatura del [[Tractat d'Ancón]] amb el Perú i el [[Pacte de Treva amb Bolívia]] el 1884. Xile aconseguí el control dels departaments d'Antofagasta i les províncies de [[Tarapacá]], [[Arica]] i [[Província de Tacna|Tacna]] (aquesta darrera província es retornaria el 1929). Xile resolgué els conflictes limítrofs amb l'[[Argentina]] en relació a la [[Patagònia]] i la [[Puna d'Atacama]] en aquella època. L'[[illa de Pasqua]] s'incorporà a Xile el 1888.

 

El 1891, el conflicte entre el president [[José Manuel Balmaceda]] i el Congrés donà inici a la [[Guerra Civil de 1891]]. Els congressistes aconseguiren la victòria i implantaren el sistema parlamentari de govern, iniciant així el període conegut com la [[República Parlamentària]]. Tot i l'auge econòmic, hi hagué inestabilitat política i social atesa la desigual distribució de la riquesa. El president [[Arturo Alessandri Palma]] intentà ser un pont d'unió entre l'oligarquia i el proletariat. La crisi s'agreujà; Alessandrí renuncià després de la promulgació de la constitució de 1925 que donà inici al període conegut com la [[República Presidencial]].

 

El 1958, fou elegit el candidat independent de dreta [[Jorge Alessandri]], amb el 31,6% dels vots, però ratificat pel Congrés. El 1960, el president s'hagué d'enfrontar al caos produït pel [[terratrèmol de Valdivia de 1960]], el més fort de la història xilena. El 1962 se celebrà la Copa Mundial de Futbol. L'administració d'Alessandri establí un sistema polític conegut com el sistema dels "tres terços", compost per la dreta, la democràcia cristiana i la Unitat Popular (UP) d'esquerra. Amb por d'una victòria de la UP, la dreta donà el seu suport al demòcrata cristià [[Eduardo Frei Montalva]] que fou elegit el 1964. Tot i que intentà governar amb un programa de ''Revolució en Llibertat'' i de realitzar una [[reforma agrària]] i la "xilenització'' del [[coure]], la tensió política dugué a una sèrie d'enfrontaments entre les forces principals del país.

 

El 1970 [[Salvador Allende]] fou elegit com a president amb el suport de la UP, aconseguint el 36,3% dels vots, que requerien la ratificació del conrés. El seu govern s'enfrontà a diversos problemes econòmics interns i externs. Les altres forces polítiques i els [[Estats Units]] s'oposaren al seu govern. El coure finalment fou nacionalitzat, però el país, així i tot, caigué en una greu crisi econòmica, i la inflació arribà al 600-800% anual.<ref>{{ref-web

|url = http://www.plataforma.uchile.cl/fg/semestre2/_2004/desafios/modulo3/clase3/doc/edwards.pdf

 

El cop d'Estat instaurà una dictadura militar encapçalada per [[Augusto Pinochet]], comandant en cap de l'Exèrcit. En aquest període s'establí una dura repressió contra l'oposició, amb greus violacions als [[drets humans]], amb 3.000 assassinats, 35.000 torturats, més de 1.000 desapareguts i 200.000 exiliats. Pinochet començà la reestructuració econòmica segons un projecte [[neoliberalisme|neoliberal]] que produí un sorprenent creixement econòmic conegut com el ''[[Miracle de Xile]]''.

El 1978, Xile i l'Argentina s'enfronten en el [[conflicte del Beagle]] pel control de les illes Picton, Lennox i Nueva. La intervenció del [[papa]], [[Joan Pau II]] aconseguí prevenir la guerra. El 1980, Pinochet aconseguí l'aprovació d'una nova constitució en un plebiscit qüestionat per diversos organismes internacionals. La crisi econòmica de 1982 produí una `sèrie de protestes contra el govern i el seu model econòmic. El 1985, l'economia es recuperà en el ''Segon Miracle'', i la [[privatització]] de la majoria de les empreses estatals i la reducció de les despeses socials. Tot i l'explosiu creixement econòmic, la pobresa i la desigualtat augmentaren.