Història del papat: diferència entre les revisions

La decisió d'[[Otó I del Sacre Imperi Romanogermànic|Otó I el Gran]] el [[962]] de ressuscitar l'imperi carolingi oferí al papat una esperança de canvi. Otó temia una visió mística de l'imperi cristià i de les responsabilitats sagrades que requeien sobre les espatlles de l'emperador.<ref name="Duffy 83"/> Otó prometé a [[Papa Joan XII|Joan XII]] la restauració del poder papal sobre les terres promeses per Pipí i per Carlemany, així com la defensa de les llibertats de l'Església; a canvi, les eleccions papals haurien de ser acceptades pels representants de l'emperador i els papes haurien de jurar-li fidelitat.<ref name="Duffy 83"/><ref group="n."> La incomoditat papal amb aquestes reivindicacions es feu palesa en l'empobriment del ritusritu emprat per ungir l'emperador: en comptes del ''[[crisma]]'', s'emprà un oli de menor qualitat; i només s'ungia l'emperador al braç i a l'esquena, i no al cap, com a símbol que la seva missió era prendre l'espasa en defensa de l'Església. Duffy, 84</ref> Per a [[Otó III del Sacre Imperi|Otó III]], el Papa era un soci menor, el "capellà de l'Imperi", la missió del qual era mostrar conformitat amb «l'ungit del Senyor». Per grans que fossin les reivindicacions teòriques del Papa, la realitat era que amb prou feines eren [[bisbe-príncep|bisbes prínceps]] italians perpètuament atacats que s'esforçaven desesperadament per mantenir el territori de Sant Pere, en ocasions capaços de respondre però mai d'iniciar les reformes que la cristiandat començava a sentir com a necessàries. Fins i tot els papes imperials