Emirat d'Adrar: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m bot: - etc... La + etc. La |
Cap resum de modificació |
||
Línia 1:
L''''emirat d'Adrar''' fou un estat independent que va existir entre el segle XVIII i el [[1909]]. La zona fou ocupada per la columna [[Henri Gouraud|Gouraud]] aquest any [[1909]]. L'emir fou posat sota protectorat francès però es va revoltar el [[1932]] i la lluita va durar dos anys.
L'Adrar fou el més septentrional dels emirats maures; tenia al sud els emirats de [[emirat de Trarza|Trarza]], [[emirat de Brakna|Brakna]] i [[emirat de Tagant|Tagant]] (Taganet o Taganit) que anaven d'oest a est a les terres al nord del [[riu Senegal]]. Arribava fins a les fronteres actuals del [[Marroc]] i Algèria si bé algunes zones no estaven controlades per l'emir, ja que eren les terres de camellers nòmades autònoms ([[Erguibat|Regueibat]], Awlad Dalim). L'emirat estava situat en una zona molt seca (menys de 100 mm a l'any de precipitació) i calorosa (35,7 graus màxim, mínim 20,6 graus mesurat a [[Atar (Mauritània)|Atar]]) i estava format per dos zones geogràfiques principals: l'altiplà ([[Adrar Tmar]]) aïllant les depressions costaneres de la pedra arenisca drenada per les xarxes complexes de rius que serveixen per el cultiu de palma, i els [[erg|ergs]] (massissos de dunes com Amaqteyr Awaràn, Aksar, Azefal) i ''ragg'' (planes pedregoses o arenoses com Amsaga, Tijirit, Tiris) amb pastures temporals i no habituals, que sobretot servien per als camells.
==Història==
===Fundació de l'emirat===
Tot i organitzar-se com emirat la societat era tribal i els grups estaven organitzats en funció de la seva filiació comuna, real i suposada. La [[càbila]] (''qabila'' o ''kabila'') era el grup més gran subdividit en fraccions i llinatges (amb el nom generalment del seu fundador). Un conjunt de tribus tenien al seu front als hàssan guerrers suposadament d'origen àrab. L'emir era de la classe [[hàssan]] (del grup ja'vriyya o Jafriya) i a l'Adrar va exercir el càrrec el llinatge dels Ahel Ethman; les tribus [[zuaia]], amb estatus divers (amb gran autonomia a vegades però sempre reunides amb l'herència de l'islam); els [[zenaga]] eren generalment berbers i pagaven diversos impostos com la ''horma'' i el ''gafer'' als grups dominants; els [[haratin]] lliures o esclaus procuraven la mà d'obra domèstica.
Els antics ''[[Ksar|ksars]]'' de [[
Les tribus guerreres eren camellers i recorrien els grans [[Erg|ergs]] i [[Paviment desèrtic|ragg]]; aquestes tribus estaven dominades cada cop més pels hàssan àrabs que controlaven les pastures del nord (el [[Tiris]]) des del segle XV i es van estendre fins al riu Senegal. Els grups principals eren els Oulad Dalim i els [[Oulad Mbarek]] (instal·lats als peus dels penya-segats de l'Adrar); estesos més al sud encara al segle XVII van formar els emirats de [[emirat de Trarza|Trarza]] i [[emirat de Brakna|Brakna]] i van arribar a les zones de pastures de l'[[Insiri]] i l'[[Awker]]; aquestes tribus van suplantar els Oulad Mbarek, els quals van emigrar a l'est al nord dels Oulad Dalim. La formació de l'emirat d'Adrar resultarà de la unió entre aquestes tribus àrabs i les tribus de l'altiplà. Després de la Guerra de Babbah (''sarr Bebba'') en què els berbers foren derrotats enfront d'aquestes tribus de guerres de presumpte origen àrab.
Hi va haver en aquests dos segles una certa influència marroquina manifestada en una sèrie d'expedicions militars.
===Els primers emirs===
A l'inici del segle XVIII el principal ''sïh'' (cap) dels grups hàssàn ja'vriyya, Hamu Ould Giraf, es va casar amb una dona dels berbers Idiselli ([[Ideyselli]]); el va succeir el seu fill Abderrahman Ould Hamu. Une tribu zouaïda de Brakna, els Idyedyeba fou objecte de saqueig pels Idiselli, aliats dels hàssans ja'vriyya d'Abderrahman Ould Hamu. Però una altra branca dels hàssan ja'vriyya es va reunir a l'entorn d'un altre cap (''sïh'') de nom Ethman Ould Lefdil o Levdil que es va erigir en defensor dels Idyedyeba i va aconseguir el suport dels seus parents hassànides de Brakna. Va seguir una llarga guerra que va acabar amb la derrota dels Idiselli que van fugir juntament amb una part dels Oulad Qailan i dels hàssan fidels a Abderrahman cap al sud.
En aquest moment Ethman Ould Lefdil fou el primer emir (1745 a 1785) però encara sense els poders que tindran després els emirs; les tribus estaven poc sotmeses i encara caldrà esperar mig segle a consolidar l'emirat. Els conflictes que van seguir a la mort d'Ethman mostraran el límit del seu poder, però seran un element pel reforçament de la dignitat emiral. A la mort d'Ethman el seu fill Sidi Ahmed era encara massa jove i fou el germà del difunt, Igraea, qui va obtenir la successió; d'acord amb el costum de [[levirat]], es va casar amb la vídua d'Ethman i va esdevenir el padrastre de Sidi Ahmed. En aquests anys es va produir un declinar del comerç caravaner que va debilitar a les tribus dels ''ksars'', provocant conflictes interns, en especial al Wadan (
Per comprendre aquest conflicte de successió cal aturar-se en l'organització política del grup dominant al final del regne d'Ethman: estava format pel conjunt de tribus hàssan ja'vriyya participant més o menys del poder polític i que constituïen el nucli dominant:
Linha 30 ⟶ 27:
===Sidi Ahmed Ould Ethman===
El conflicte en certa manera es va reproduir quan una disputa va enfrontar a Igraea amb el seu nebot Sidi Ahmed Ould Ethman. Llavors els tors, els Ahel Amar Cardas (de la mateixa línia que els Ahel Zeygi) van prendre partit per Igraea i li van restar fidels contra Sidi Ahmed. En canvi el Ahel Dik, una branca dels Ahel Muknass, sota la direcció de Mohammed Ould Muknass, van optar pel nebot. Els Awlad Silla i els Ahel Sidi Ahmed Bou Vares foren eliminats del poder (van esdevenir ''tyab'' o guerrers penedits que renunciaven al seus estatus polític) agafant com a cap a Mohammed Ould Bubutt. I els Awlad Qaylan Teggel, convertits en els Naqmusa<ref>Els Awlad Qaylan van formar la nova fracció Naqmusa, sota la direcció de Sidi Hurma Ould Hteyra, que era originari d'un altra fracció, els tors, però s'oposava al llinatge dirigent d'aquesta fracció els Ahel Dik, i es va separar d'aquests amb el suport dels parents materns, els Ahel Mhaymed, llinatge del grup Naqmusa; va aprofitar la mort del cap dels naqmusa, Sidi Ahmed Ould Mhaymed, del qual els seus filles eren menors, per apoderar-se de la direcció del grup si bé una parte es va unir després als Ahel Mhaymed (quan els fills menors de Sidi Ahmed van esdevenir majors)</ref> es van organitzar a l'entorn de Mohammed Ould M'Hammed. Aquestos tres caps foren coneguts com "Els Tres Mohamed" i tots van ser favorables a Sidi Ahmed Ould Ethman que gràcies a ells va triomfar sobre el seu oncle Igraea; aquest fou derrotat i quan va intentar recuperar el poder fou mort brutalment pels favorables a Sidi Ahmed, que així va ser emir sense oposició.
Però això va comportar contrapartides que s'anomenen «la reforma dels tres Mohammed». Els Oulad Qaylan que tenien un estatus inferior entre els hàssan ja'vriyya, en comparació a les línies directament col·laterals de l'emir (si bé tenien un gran pes polític i militar perquè tenien molts homes) reforçarien el poder de l'emir en endavant a costa dels llinatges col·laterals. La reforma va consistir a fixar definitivament la funció de l'emir al llinatge dels Ahel Ethman i l'elecció seria feta per l'assemblea (''jemaza'') emiral en la que els Awlad (Oulad) Qaylan tindrien una posició destacada; els béns i drets lligats a l'emirat, en particular els impostos cobrats a les tribus que acceptaven el seu domini, no serien repartits segons les normes hereditàries islàmiques entre descendents i col·laterals sinó conservades en indivís i agregades a la funció d'emir, fos qui va ser qui l'exercís. Aquesta reforma imposava doncs la funció política de les imposicions parentals que desestabilitzaven el poder. Això va comportar que en emergir un nou cap, del fet dels llaços amb l'emir, el cap reagrupava a les famílies o llinatges agregats abans a un cap el poder del qual es debilitava; així van sorgir amb el temps nous caps entre els Awlad Qaylan: els Ahel Mogeya, els Ahel Teggedi, els Ahel Htira, etc.
El desenvolupament del sistema polític es va traduir en una certa expansió geogràfica i la presa en càrrec de grups dependents d'altres grups (que no depenien de l'emirat). L'expansió es va fer al segle XIX cap a l'est en direcció als ksars en decadència. Els Ahel Mogeya es van establir
L'emirat d'Adrar era el territori recorregut per les diferents tribus fidels a l'emir. La ''barka'' de l'emir (la benedicció) era requisit per formar part d'aquestes tribus; dins el territori no hi havia sectors tribals per les pastures (si per l'agricultura i els palmerars). L'ús dels pous estava limitat a les tribus locals i sota pagament a les de fora (impost de la ''horma'' per l'ús de pastures, i el ''gafer'' per les caravanes que travessaven el país). L'emir vivia al ''hella'' o campament de l'emir, que en alguns casos podia agrupar centenars de tendes i era com una petita capital nòmada. A l' ''hella'' estaven alguns parents de l'emir, els caps hàssan ja'vriyya i els seus clients, consellers, ferrers, griots, pastors que s'ocupen del ramat especialment d'eugues (precioses per a la guerra) i que pertanyien a la tribu zenaga dels Lumhihat, alguns religiosos dels Ahel Haj que feien de [[tolba]], mestres d'escoles islàmiques, etc. La ''hella'' era traslladava seguint les pastures o els esdeveniments; abans de la collita de [[dàtils]] (juliol-agost) anaven al oued al-Abiod i oued Segelil a Hamdun a l'entrada de les gorgues que comandaven els passos de l'Adrar o a Atar, on estaven el cultivadors i plantadors de palmeres, els Teyzega, que havien de mantenir l' ''hella'' durant dos mesos.
===Sidi Ahmed
Sid Ahmed Ould Ethman va morir el 1828 i els va succeir el seu fill Sidi Ahmed Ould Sid Ahmed Ould Aïda; el nom Ould Aïda no està clar se li va donar per la segona esposa del seu pare, que era dels Lywaysyat de Brakna, o per la seva mainadera. Els seus germanastres van haver de marxar a l'exili a Trarza i Tagant. Va haver de lluitar contra els Awlad Dalaim que van avançar al sud dividit en dos grups: a l'oest la fracció dels Awlad al Lab dirigits per Ahmed Ould Lavdhil conegut com a Remuga que va derrotar a les forces de l'emir sovint aliades amb les de l'emir de Trarza; i a l'est les fraccions dels Awlad Selim i Awlad al-Mulat que van assolar Adrar però es van enfrontar a contraatacs victoriosos ghazis dels Tiraklins.
Els Oulad Jaafria li van plantejar dificultats al donar suport en alguns moments als seus germans; un d'aquest germans, Karkub, va tenir el suport de les faccions però després es va reconciliar amb l'emir. Però Mayuf se li va oposar tot el regnat. El seu parent Ahmed Ould Lavdhil i el seu clan van haver d'esdevenir ''tayb'' (guerrer penedits que practicaven la tawba, abandonant la guerra i el pillatge i passant a ser religiosos gairebé com marabuts).
Als anys 1850 va tenir conflictes militars amb l'emir de Trarza [[
El 1860 va rebre la missió del capità francès Henri Vincent al que va rebre amb benevolència però va impedir l'accés al ksar i va refusar signar cap acord. Per la successió afavoria al seu fill M'Hammed, de mare brakna.
===Crisi successòria===
Va morir el 1861 o 1862; els responsables de la seva mort foren els Awlad Qaylan dirigits per Brahim Ould Mageyya. Llavors va esdevenir una crisi de successió. El fill de Sidi Ahmed, M'Hammed Ould Sidi Ahmed, el va succeir tal com el seu pare havia previst (i li havia format la seva pròpia ''hella'') però fou assassinat al cap d'uns dies per iniciativa dels seus dos oncles Uthman i Moḥammed Ould Sidi Ahmed, de mare Liwaysiyat, que es van aliar als Oulad Dalaim, aleshores manats per Braḥim Ould Khalil; els dos van poder imposar la seva autoritat per un temps curt, però van acabar morint en sendes emboscades.
===Ahmed Ould M'Hammed===
Les lluites van durar deu anys durant les quals es van establir algunes confraries com les del xeic Mohammed Fadhil Ould Abaidi, la de Xeic Sidi Mohammed al-Kunti, Xeic Maa al-Aynayn i el xeic dels Tijaniyya. Finalment el 1871 o 1872 Aḥmed Ould M'Ḥammed va ser proclamat emir. En aquesta guerra de successió l'esposa de M'Ḥammed, Khadija Bi, que era germana de l'emir [[Bakar Ould Soueïd Ahmed|Bakar Ould Sueïd Aḥmed]] de [[emirat de Tagant|Tagant]], va contribuir a mobilitzar les aliances faccionals en profit del seu fill Aḥmed; la guerra va suposar la mort de la majoria dels fills de Sid Ahmed però, amb el suport de l'emir de Tagant, finalment Ahmed Ould M'Hammed fou proclamat emir després d'un matrimoni leviràtic amb un dels germans del seu pare, Ali Shandura, que va contribuir a la localització del títol a la seva tenda. Aḥmed Ould M'Ḥammed va tenir també el suport decisiu de la fracció dels Awlad Qaylan que havia combatut i assassinat al seu pare, dirigida pe Braḥim Ould Mageyya, que fou en endavant el seu fidel conseller. Altres notables al seu costat foren Sidi Aḥmed Burish Ould Tegeddi, l'altre líder de les fraccions Qaylan, instal·lades prop de Chinguiti i Wadan; i Sidi Ḥurma Ould Khatayra, qui, encara que originàriament un tors del [[Dhahr]], estava instal·lat amb els Namuqsa de Baten, els seus parents per línia materna. Sid Aḥmed Burish fou assassinat el 1883 per instigació dels Awlad Qaylan, però amb els Ahl Mantalla com executors (en revenja foren exterminats per l'emir i els sobrevivents van fugir a Tagant - eren parents de l'emir Bakar per via materna- i no van poder tornar fins a passar uns quants anys).
Linha 61 ⟶ 54:
Conflictes similars es van repetir fins a 1876 quan les faccions hàssan ja'vriyya foren desallotjades del [[Trarza]] després d'uns combats que van veure la tornada a l'Adrar del seu cosí i successor Aḥmed Ould Sid Aḥmed. Només Laḥzam Ould Mayuf no es va sotmetre i es va refugiar amb els Awlad Dalaim del nord. Després l'emir va tenir una entrevista amb l'emir de Trarza (que havia donar suport als dissidents) [[Ali Diombot Ould Mohammed]] en que les relacions es van arranjar. Més tard Aḥmed Ould M'Ḥammed de 1888 va obtenir una sèrie de victòries ''ghazw'' a Trarza.
Les qualitat guerreres de la gent d'Adrar es va manifestar contra els Awlad Dalaim que dominaven encara el [[Sahel]] entre l'Adrar, el [[Saguia el Hamra|Saguia el-Hamra]] i l'oceà. Els Awlad Dalaim van lluitar constantment contra Adrar. Brahim Ould Khalil, xeic dels Oulad Dalaim, fou mort per gent d'Adrar el 1882; l'any 1883 es va signar una treva que va suposar el retorn a l'emir d'alguns coses obtingudes per saqueig. Els Oulad Dalaim estaven amenaçats al nord pels Regaybat (Regüeïbat) i els Oulad Busba. La influència de l'emir es va estendre cap a l'[[Oued
Els Idayshilli, que des de la creació de l'emirat eren una tribu zenaga però eren potents demogràficament i militarment estaven dirigits per Shaykh Ould Nwaysri, i van voler aprofitar la crisi successòria (vers 1860-1870) per restaurar la seva autonomia i esdevenir un poder polític separat (tot i que no tenien gaire unitat); una sèrie de morts manipulades per l'emir i pels qaylan (especialment Braḥim Ould Mageyya) junt amb complexos equilibris polítics dins els mateixos Idayshilli van culminar amb l'assassinat de Shaykh Ould Nwaysri a la pròpia tenda de l'emir i amb la complicitat d'aquest.
El 1888 les pluges foren molt abundants al Sahel i els Oulad Yahia Ben Othman i un gran nombre de marabuts i tributaris van anar
===Ahmed Ould Sid Ahmed===
Ahmed Ould M'Hammed va morir assassinat el 1891 a la seva tenda junt amb Braḥim Ould Mageyya i la major part dels altres caps dels hàssan ja'vriyya que li donaven suport. No se sap ben bé la causa. Es suposa que els Idayshilli, el xeic dels quals Shaykh Ould Nwaysri havia estat assassinat només un any o dos abans a la tenda de l'emir amb la complicitat d'aquest, van venjar la mort del seu cap amb l'acord de l'emir [[Bakar Ould Soueïd Ahmed|Bakkar Ould Soueïd Aḥmed]] del Tagant, que era el seu oncle per part de mare. El difunt fou conegut com "l'emir de la pau". El va succeir el seu cosí Aḥmed ould Sid Aḥmed al qual l'emir assassinat havia expulsat de l'Adrar en càstig per voler saquejar a gent que no es podien defensar, però que el 1891 ja havia tornat, i que en contraposició al seu cosí fou conegut com a "emir de la guerra".
Linha 76 ⟶ 68:
===Nou conflicte successori===
Un nou conflicte successori es va obrir. En el conflicte successori del 1861 al 1871 havien mort tots els fills de Ahmed Ould M'Hammed excepte el més jove, Mokhtar Ould Sid Ahmed, que fou proclamat, mentre que un cap religiós, el Xeic Mohammed (Shaykh al-Hasana), intentava crear-se una esfera d'influència pròpia, es va casar amb una germana de Bakar emir de Tagant i va influir decisivament en els Awlad Qaylan que votaven en l'elecció de l'emir. La revolta dels Oulad Gheilan es va acabar i l'Adrar va quedar pacificat i sota un notable influència de Bakar. Els Oulad Jaffria es desdibuixaven davant dels Oulad Dammoni i els Oulad Gheilan que havien de fer front als [[Erguibat|Regueibat]], els gran nòmades del nord dels quals la potència estava esdevenint preocupant i els Kunta, molt castigats, no podien reprendre la guerra. ▼
▲Un nou conflicte successori es va obrir. En el conflicte successori del 1861 al 1871 havien mort tots els fills de Ahmed Ould M'Hammed excepte el més jove, Mokhtar Ould Sid Ahmed, que fou proclamat, mentre que un cap religiós, el Xeic Mohammed (Shaykh al-Hasana), intentava crear-se una esfera d'influència pròpia, es va casar amb una germana de Bakar emir de Tagant i va influir decisivament en els Awlad Qaylan que votaven en l'elecció de l'emir. La revolta dels Oulad Gheilan es va acabar i l'Adrar va quedar pacificat i sota un notable influència de Bakar. Els Oulad Jaffria es desdibuixaven davant dels Oulad Dammoni i els Oulad Gheilan que havien de fer front als [[Regueibat]], els gran nòmades del nord dels quals la potència estava esdevenint preocupant i els Kunta, molt castigats, no podien reprendre la guerra.
Però Mokhtar, ja vell, no va aconseguir imposar-se i el seu fill Ahmed Ould Mukhtar, més enèrgic, va acabar per suplantar-lo. Els Regueibat van aprofitar l'afebliment de les estructures del poder emiral causades per la intervenció francesa el 1903 a Trarza, el 1904 a Brakna i el 1905 a Tagant, per baixar al sud. El contraban espanyol, britànic i alemany a la costa del Sàhara occidental (dit [[Río de Oro]] pels espanyols) els havia facilitat fusells de tir ràpid el que els feia molts superiors a les forces dels emirs. Primer van fer una guerra als Awlad Qaylan, la tribu hàssan més nombrosa de l'Adrar, que va durar del 1901 al 1904. Els Awlad Dammoni, la tribu hàssan dominant de l'emirat, fou delmada en la lluita contra els Awlad Busba. Durant aquests combats el campament de l'emir fou saquejat i l'emir Ahmed Ould Mukhtar va resultar mort (1904). Poc després els Awlad Qaylan van tornar d'una expedició militar al nord contra els Regueibat on amb l'arbitratge fet a Smara pel xeic [[Maa al-Aynayn]] s'havia arranjat la pau entre els dos grups. Els Awlad Qaylan portaven amb ells al jove (15 anys) Sidi Ahmed Ould Ahmed Ould Sid Ahmed, que estava exiliat allí amb la seva mare des de la mort del seu pare l'emir Ahmed Ould Sid Ahmed el 1899. Maa al-Aynayn l'enviava, ja que volia posar a un dels seus deixebles (ethamid) al front de l'emirat; els Awlad Qaylan (Oulad Ghailan) pensaven també manipular fàcilment a aquest jove i aïllat. Mukhtar pretenia recuperar l'emirat però els Ahel Mokhtar foren exclosos el 1905 (Mukhtar i els seus fills es van exiliar al Tagant on ja hi havien arribat els francesos i es van sotmetre a [[Xavier Coppolani]]) i Sidi Ahmed Ould Ahmed Ould Sid Ahmed fou proclamat emir vers el desembre de 1904 amb suport dels Awlad Ghalan i els seus parents els Oulad Amoni.
===Sidi Ahmed Ould Ahmed Ould Sid Ahmed===
A l'inici del segle XX la presència colonial francesa encara era mínima a l'Adrar. Hi havia hagut una missió de l'intèrpret Bou el Mogdad el 1892 i 1898, i la de Blanchet el 1899 que va tenir algunes dificultats a Atar. Espanya reivindicava l'emirat des de 1884 però no tenia cap força per aquesta reclamació. França i Alemanya es disputaven el Marroc. Serà una família religiosa, els Ahel Xeic [[Maa al-Aynayn]], que formarà l'ànima de la resistència i fins i tot un dels seus, El-Hiba, es va proclamar després sultà del Marroc en oposició a França. Marroc tenia una certa influència a l'Adrar i hi va enviar ambaixades (''sorba'') el 1906 i 1907. Quatre anys van tardar els francesos a arribar a l'emirat que de fet no fou totalment sotmès fins al 1934. El cas de l'emirat de l'Adrar fou especial perquè tenia una frontera internacional (amb la colònia espanyola de [[
▲A l'inici del segle XX la presència colonial francesa encara era mínima a l'Adrar. Hi havia hagut una missió de l'intèrpret Bou el Mogdad el 1892 i 1898, i la de Blanchet el 1899 que va tenir algunes dificultats a Atar. Espanya reivindicava l'emirat des de 1884 però no tenia cap força per aquesta reclamació. França i Alemanya es disputaven el Marroc. Serà una família religiosa, els Ahel Xeic [[Maa al-Aynayn]], que formarà l'ànima de la resistència i fins i tot un dels seus, El-Hiba, es va proclamar després sultà del Marroc en oposició a França. Marroc tenia una certa influència a l'Adrar i hi va enviar ambaixades (''sorba'') el 1906 i 1907. Quatre anys van tardar els francesos a arribar a l'emirat que de fet no fou totalment sotmès fins al 1934. El cas de l'emirat de l'Adrar fou especial perquè tenia una frontera internacional (amb la colònia espanyola de [[Rio de Oro]]). L'emir de Tagant, Bakar Ould Soueïd Ahmed va morir el 1905 en guerra (també Ahmeddou II Ould Sidi Eli II de Brakna i Ahmed Salum II Ould Ali i Sidi Ould Mohammed Fal de Trarza, resistien als francesos) i l'emir d'Adrar Sid Ahmed Ould Ahmed, no serà menys i al final morirà en combat.
Fins aleshores a l'emirat s'havien alternat emirs forts seguits d'èpoques de lluites successòries més o menys importants, mancant unes regles de successió clares i una elecció disputada per faccions rivals entre les tribus dominants, faccions formades segons interessos polítics i les relacions de parentiu i aliança. Fins i tot després de ser elegit l'emir havia d'enfrontar el faccionalisme i mantenir a la seva clientela política evitant les reclamacions d'altres faccions que podrien entrar em dissidència i qüestionar la seva autoritat. Els Awlad Qaylan no podien reclamar el càrrec però tenien dret de vot en l'elecció i per la seva importància en nombre i el seu pes militar, influïen de manera important.
Linha 89 ⟶ 79:
Entre 1904 i 1905 van arribar molts resistents del sud a l'Adrar. Sidi Ahmed Ould Ahmed Ould Sid Ahmed va seguir les directrius de [[Maa al-Aynayn]] i va optar per la resistència als francesos. Va rebre una ambaixada marroquina el 1906, en va enviar una el 1907 (demanant ajut) i en va rebre una segona el 1907. El jove emir serà a totes les operacions militares destacant el setge de Tijfgja ([[Tidjika]]) per una tropa de 3000 homes dirigits per un enviat del sultà Mulay Idris el 1907 i el setge d'Agjewjet que els francesos van haver d'evacuar derrotats el 1908. Altres combats en els que va participar foren l'Amessaga, Amatil, Hamdoun, Kseir Torchane i Ouadane (Wadan), sense ser aquesta una llista exhaustiva. La situació de les tropes colonials era precària.
Les dificultats militars van permetre al coronel [[Henri Gouraud]], responsable del territori, d'obtenir el consentiment del govern francès per muntar una expedició a l'Adrar amb més de mil homes i artilleria. La columna va trobar poca oposició i va entrar a Atar el gener del 1909, on foren saludats per la ''jemaa'' de la tribu local, els Smasid que fins aleshores pagaven un tribut anual a l'emir. Les tribus Idawaeli i Laqlal del [[
Però van arribar reforços als defensors del país i van poder fer front als francesos durant quasi tot l'any 1909. Chingueti fou saquejada pels resistents a començaments del 1909, i les cases dels comerciants considerats agents d'informació de l'enemic, foren cremades. [[
L'Adrar fou inclòs en el territori del [[Protectorat de Mauritània]]. El projecte d'organització administrativa de Gouraud (octubre de 1909), reprès i desenvolupat en les instruccions del seu successor Patey (gener de 1910), establia un sistema de protectorat i limitava l'establiment de posicions militars permanents havent de recolzar-se en les estructures en vigor incloent la funció emiral; els guerrers maures serien emprats per combatre la dissidència. Encara que l'esclavatge fou abolit es va impedir als esclaus abandonar als seus amos per no arruïnar a les tribus que basaven la seva economia en el treball d'aquests a més de la seva pròpia dedicació a la ramaderia. Fins i tot si les esclaves es casaven amb senegalesos en servei a l'Adrar no podien abandonar als seus amos.
Linha 105 ⟶ 95:
Però entretemps la situació administrativa i política havia canviat. El decret d'[[1 de desembre]] de [[1920]] va posar fi al règim de protectorat i el va transformar en colònia de Mauritània amb efecte 1 de gener de 1920, alineada amb la resta de colònies de l'Àfrica Occidental Francesa, amb l'administració exercint tots els poders judicials, financers i militars; la funció emiral fou assimilada a la dels caps indígenes. Les funcions d'emir van tendir a ser purament cerimonials i buides de tot poder es va posar en marxa un sistema d'organització territorial o drets jeràrquics que es confondrien finalment amb la pròpia funció emiral dins d'un quadre territorial administratiu.
La pressió militar dels resistents del nord era forta; entre 1923 i 1925 una sèrie d'atacs dirigits pels fills del xeic Maa al-Aynayn i els caps [[Erguibat|Regueibat]] van tocar directament a les tropes colonials; tot i que els resistents foren derrotats per guerrers hàssan al servei de França en la batalla d'Agasremt (juliol de 1925), els atacs van seguir fins al 1928; en aquestos anys uns 4000 camells foren agafats als ramaders de l'Adrar.
El 1926 fou nomenat «''chef des guerriers''» de l'Adrar, el que significava que la seva influència es circumscrivia a les tribus guerreres [[Hàssan (guerrer)|hàssan]] i es feia a l'emir el representant d'aquestes tribus tot i que aquesta funció no deixava de ser important, ja que l'Adrar estava sotmès als atacs dels resistents del nord i el cercle d'Adrar va restar sota administració militar fins a 1950. Sidi Ahmed va intentar mantenir el màxim de poder recolzant-se en aquestes prerrogatives.
| |||