Umkhonto We Sizwe: diferència entre les revisions

Inicialment els objectius es limitaven a les refineries de petroli, els dipòsits de combustible, la central nuclear de Koeberg i objectius militars com ara la base de Voortrekkerhoogte. Però a partir del creixement dels atacs cada cop més indiscriminats als estats veïns i la viciositat dels atacs a civils sud-africans per part de les forces de seguretat, el Comandament d’Operacions Especials va decidir atacar personal militar (fins aleshores només s'havien atacat edificis, resultant víctimes en casos d'enfrontaments no desitjats). Això es va traduir en operacions com el cotxe bomba al quarter social sudafricà de Pretòria. L'escalada continua fins al punt que el [[1981]], MK organitzà amb èxit no menys de 90 sabotatges sobre blancs industrials o militars. Foren 150 entre 1979 i 1982- Creixen les accions també contra agents de les forces armades i policials. A més de les accions dels comandament d'Operacions especials, les unitats guerrilleres intensificaren els seus atacs des de Botswana, Lesotho, Swaziland i Zimbabwe. L'exèrcit sud-africà intensifica llavors el bombardeig dels camps de MK, de [[Botswana]] fins a Tanzània. Així com l'atac a membres de l'ANC arreu del món mitjançant esquadrons de la mort.

 

 

Segons declararien anys més tard els dirigents de l'MK en els informes de la Comissió per a la Veritat i la Reconicliació "El repte constant amb què es van enfrontar ANC i MK va ser com canalitzar la ira popular sobre el terreny per assegurar-se que la perspectiva estratègica d’una societat democràtica i no racial no es sacrifiqués a causa d’accions ràpides, dramàtiques i equivocades". En contrast amb aquest enfocament altament disciplinat i restringit a l’ús de la violència, el règim sud-africà va cometre atrocitats contra objectius civils dins i fora del país, incloent suport als esforços bèl·lics de les forces armades com l'UNITA a Angola i Renamo a Moçambic, incursions massives contra el que descrivien com seus de l’ANC i MK estats veïns. Les forces armades sudafricanes feren matances com les de Maseru (1982) i Gaborone (1985), Lusaka (1987), Matola (1991) Harare i Bulawayo, per citar alguns exemples. Moltes víctimes en aquestes operacions no tenien cap relació amb l'ANC i van ser nacionals dels països veïns. El govern no va fer cap distinció entre objectius "durs" i "tous": entre els combatents del MK i els refugiats sense armes i civils.<ref>{{Ref-web|url=https://www.sahistory.org.za/article/list-sadf-raids-neigbouring-countries|títol=List of SADF raids into Neigbouring Countries|consulta=|llengua=|editor=Nelson Mandela Centre of Memory,|data=}}</ref> Oliver Tambo denuncià que mentre que l'ANC i el MK no consideraven mai que els civils fossin enemics, i intentaven evitar tot dany a civils, el govern sudafricà presumia d'aquestes operacions amb centenars de víctimes civils mostrant que per a ells, qualsevol africà era un enemic.