Tlemcen: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
adobant enllaços trencats a la GEC, movent refs a notes |
|||
Línia 42:
El [[931]] els [[fatimites]] van enderrocar la dinastia [[idríssida]]. Els Banu Khazar caps dels maghrawa, que acabaven de retornar del desert, es van establir a la zona del [[Chelif]] nominalment supeditats als fatimites, i els [[Banu Ifran]] formaven una confederació semiindependent de la rodalia de Tlemcen, també nominalment sota els fatimites. Els Banu Ifran no van participar directament a la revolta d'[[Abu Yazid Makhlad ben Kaydad al-Nukkari]] (943-948), conegut com l'home de l'ase, però sí que van facilitar els seus contactes amb [[Còrdova]] i el pas d'Ayyub ibn Abu Yazid cap a l'Àndalus, en missió política a la cort d'[[Abd al-Rahman III]]. En aquest temps els Banu Ifran tenien per cap a Muhammad ibn Salih al-Ifrani que després fou assassinat per un cap ifrànida que era fidels dels fatimites, i el va succeir el seu fill Yala ibn Muhammad al-Ifrani. Els maghrawes també restaven nominalment lleials als fatimites.{{efn|Hi va haver clans maghrawes que van donar suport a la rebel·lió, i Mabad ibn Khazar, germà de Muhammad ibn Khazar, va ser un dels partidaris del cap nukkarita, però un altre germà, Fulful ibn Khazar, fou un destacat partidari dels fatimites.}} La guerra va esclatar entre les dues agrupacions tribals; els Maghrawa mantenien la dependència nominal del califat fatimita, mentre el nou emir dels Banu Ifran, Yala, es va declarar pel califa omeia de Còrdova. Els maghrawes tenien com a cap al xeic Muhammad ibn Khazar (que lògicament no era el mateix Muhammad que governava vers el 790 però si de la mateixa nissaga).
No obstant a mesura que la rebel·lió nakkaria obtenia èxits, Muhammad ibn Khazar l'emir maghrawa, va mirar de treure partit de la revolta per a la seva agrupació; el 944/945 un exèrcit del califa omeia de Còrdova, manat pel general d'origen berber Hamid ibn Yasal, fou enviat al Magreb central; els Maghrawa llavors es van apoderar de Tlemcen i manats per fill gran de Muhammad, al-Khayr ibn Muhammad ibn Khazar al-Zanati, amb el suport del seu germà Hamza ibn Muhammad, i d'un germà de Muhammad, Abd Allah ibn Khazar, van atacar [[Tahert]] ([[Tiaret]]) i [[Biskra]] ciutats on els fatimites tenien guarnició, que en un primer atac no van poder ocupar. En un segon atac, amb participació directe de les forces omeies, les dues ciutats van caure a les seves mans. Després de la derrota nukkarita a Makkara o Mordj Magra ([[14 de desembre]] del 946) va suposar quasi el final de la revolta que encara es van mantenir uns mesos fins que es va acabar el [[18 d'agost]] de [[947]] amb la mort del cap rebel{{efn|El fill d'Abu-Yazid Màkhlad ibn Kaydad an-Nukkarí, Fadl ibn Abu-Yazid va mantenir certa resistència fins a morir el maig/juny del [[948]].}} i els fatimites es van dirigir contra els maghrawes. Muhammad ibn Khazar es va sotmetre al califa fatimita ([[947]]). Les fonts no són clares sobre què va passar després però sembla que aviat va trair al califa fatimita.
==== Fundació de l'emirat de Fakkan ====
Vers 949/950 Yala ibn Muhammad al-Ifrani va fundar la vila de Fakkan o Afakkan que va esdevenir la seva capital{{efn|
En una data que varia segons les fonts, el 951/952 o 953/954, Muhammad ibn Khazar es va sotmetre altre cop als fatimites i sembla que ja no va tornar al partit omeia. El 954/955 Yala dels Banu Ifran, principal cap del partit dels omeies, va conquerir per assalt als fatimites la ciutat d'[[Orà]], que fou destruïda i aviat va dominar tot el territori entre Tahert i Tànger. Així els Banu Ifran van exercir l'hegemonia sobre totes les tribus zenates{{efn|que abans havien tingut els Miknasa al Magreb occidental i els Maghrawa al central}} i una part dels maghrawes foren els seus aliats.
| |||