República de Weimar: diferència entre les revisions

A aquesta reunió hi acudiren milers de persones a la tarda del [[3 de novembre]] juntament amb representants dels treballadors. El lema "Frieden und Brot" (pau i pa) va mostrar clarament que els mariners i els treballadors no demanaven només l'alliberament dels empresonats sinó també la fi de la guerra i dels raccionaments de queviures. Seguint la crida d'ArletArtelt d'alliberar els presoners, els manifestants es dirigiren cap a la presó militar on la policia obrí foc contra ells amb un resultat de set morts i vint-i-nou ferits greus. Llavors, tant els manifestants com la policia es dispersaren, però la protesta va convertir-se en una revolta generalitzada.

[[Friedrich Ebert]], líder de l'SPD, coincidia completament amb el príncep Max de Baden en la necessitat d'evitar fos com fos una revolució social i de conservar l'ordre públic. Per tal de reestructurar l'estat, Ebert volia aconseguir el suport tant dels partits de les classes mitjanes, que, d'ençà de l'[[estiu]] de [[1917]], ja estaven col·laborant amb l'SPD al Reichstag, com també el de les antigues oligarquies de l'Imperi, i, d'aquesta manera, impedir una radicalització de la revolució com la que havien dut a terme els [[bolxevics]] a [[Revolució Russa|Rússia]] i també assegurar-se que la difícil situació del proveïment de queviures a la població no quedés col·lapsada en el cas que l'administració pública caigués en mans de revolucionaris inexperts. Durant la Revolució, Ebert, convençut que en el futur l'SPD podria assolir majories parlamentàries que li permetessin dur a terme els seus projectes de reforma social, volgué actuar sempre d'acord amb les antigues classes dirigents; per això, en un principi, volia mantenir la monarquia; ara bé, per guanyar-se el suport dels seus seguidors, el [[6 de novembre]] va demanar l'abdicació del Kàiser. Tanmateix, [[Guillem II de Prússia|Guillem II]], establert al quarter general de [[Spa]] des de principis de [[1918]], confiava que, un cop les potències de l'Entesa haguessin acceptat la treva, podria tornar a Berlín amb les tropes a restablir-hi l'ordre.

*SPD: Friedrich Ebert, Philipp Scheidemann, i el diputat de [[Magdeburg]] [[Otto Landsberg]]

[[Leuna Works]], una gran indústria química de la rodalia de [[Merseburg]]. Els nous consells sovint havien sorgintsorgit d'una manera espontània i no tenien experiència administrativa. Tanmateix, hi hagué una gran majoria de Consells que arribaren a una entesa amb les antigues administracions, la qual cosa va dur a una ràpida restauració de la llei i l'ordre. Així per exemple, [[Max Weber]] formava part del consell d'obrers de [[Heidelberg]], i va sorprendre's gratament que molts dels seus membres fossin liberals moderats. Els Consells s'encarregaren de la distribució de queviures i de l'acollida dels soldats que anaven tornant del front.

De fet, l'Administració i els Consells es necessitaven mútuament; l'Administració disposava de coneixement i d'experiència, mentre que la influència política la tenien els Consells. De fet, però,Però molta gent no volia pas la instauració d'una República de Consells sinó que aspirava només a abolir l'autoritarisme i el militarisme, estava cansada de la guerra, patia misèria i volia arribar a una solució pacífica.

L'únic desacord entre el Congrés i Ebert fou en el tema del control de l'exèrcit. Entre altres coses, el Congrés va demanar la participació del seu Consell Central en el nomenament dels comandaments militars, l'elecció lliure dels oficials i poders disciplinaris per als Consells de Soldats. Totes aquestes peticions, evidentment, contradeien els acords presos per Ebert amb el general Groener. Mentrestant, el Comandament Suprem, que s'havia traslladat des de [[Spa]] fins a [[Kassel]], va començar a reclutar batallons de voluntaris lleials, dits cossos lliures (Freikorps) per usar-los contra la suposada amenaça bolxevic. A diferència dels soldats revolucionaris de novembre, els [[Freikorps]] estaven formadesformats per oficials monàrquics i per soldats que temien el retorn a la vida civil.

Igual comque el [[novembre]] anterior, va desenvolupar-se espontàniament una onada revolucionària a partir del [[4 de gener]] de [[1919]] després que el Consell de Comissaris del Poble, controlat per Ebert i l'[[SPD]] arran de la sortida del govern de la USPD el [[29 de desembre]], hagués destituït el cap de la policia de Berlín Emil Eichhorn, un militant de la USPD que s'havia negat a actuar contra els manifestants obrers de la Crisi de Nadal. En resposta a la destitució d'Eichhorn, la USPD, els Sindicalistes Revolucionaris i els dirigents del KPD [[Karl Liebknecht]] i [[Wilhelm Pieck]] convocaren una manifestació per a l'endemà, la qual, per a sorpresa dels seus convocants, es convertí en una gran assemblea de masses al centre de Berlín.

La majoria dels implicats en aquest fet quedà impune, i els pocs que foren jutjats i, encara, empresonats van rebre anys després compensacions per part del [[Tercer Reich]]; a més els [[Partit Nazi|nazis]] van refondre la Gardekavallerie en la [[Sturmabteilung|SA]] (Sturmabteilung). En una entrevista concedida a "[[Der Spiegel]]" el [[1962]], com també a les seves memòries, PapstPabst hi afirmà que havia parlat per telèfon amb Noske a la cancelleria i que, per tant, comptava amb l'aprovació d'ell i d'Ebert. Aquesta afirmació, però, mai no ha estat demostrada, especialment perquè ni el parlament ni els tribunals investigaren mai els fets.