Museu Nacional d'Art de Catalunya: diferència entre les revisions

Els projectes per urbanitzar els costers de [[Montjuïc (Barcelona)|Montjuïc]] com a pulmó i espai d'esbarjo de Barcelona daten de principis del [[{{segle |XX]]|s}}. Fou decisiu en aquesta orientació el fet que la muntanya fos escollida com a escenari de la gran [[Exposició Internacional de Barcelona de 1929]]: la direcció de la part urbanística i arquitectònica del projecte fou confiada al prestigiós arquitecte [[modernisme català|modernista]] [[Josep Puig i Cadafalch]] i els jardins, a [[Jean Claude Nicolas Forestier]] i a [[Nicolau Maria Rubió i Tudurí]]. El Palau Nacional fou concebut dins aquesta planificació com a palau central de l'exposició i el 1924 fou convocat un concurs per a la seva realització –un cop apartat del projecte, Puig i Cadafalch amb l'arribada de la [[Dictadura de Primo de Rivera]] (1923)–, que guanyaren els arquitectes [[Eugeni Pere Cendoya|Eugenio P. Cendoya]], [[Enric Catà]] i [[Pere Domènech i Roura]]. Estava destinat a allotjar una magna exposició –''El Arte en España''–,<ref name="Gómez-Moreno1929">{{ref-llibre|autor=Manuel Gómez-Moreno|títol=El arte en España: guía museo del Palacio nacional|url=http://books.google.com/books?id=lOtJAAAAMAAJ|consulta= 29 març 2012|any=1929|editorial=Imprenta de Eugenio Subirana}}</ref> amb més de 5.000 peces i reproduccions representatives de la història de l'art espanyol, que tenia dues extensions, el conjunt arquitectònic del [[Poble Espanyol]], encara actiu, i el [[Palau d'Art Modern]], que s'enderrocà.

Pel que fa a l'exposició permanent, està dividida en les següents seccions: Romànic, Gòtic, Renaixement i Barroc, [[Llegat Cambó]], Col·lecció Thyssen-Bornemisza, Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza, Art Modern, Dibuixos, gravats i cartells, fotografia i numismàtica. El recorregut proposat per analitzar i entendre de la millor manera possible la forma com es presenten les col·leccions, comença amb la sala propera al vestíbul, on es troben les pintures romàniques més antigues, la [[pintura mural]] i altres formes de pintura (bàsicament sobre [[Pintura sobre taula|fusta]]), l'escultura i les arts decoratives. Aquesta presentació envolta el Gran Saló i atén a una perspectiva cronològica que passa - un cop visitada la col·lecció d'art Romànic - per les obres gòtiques, després per una altra zona on es pot veure clarament la transició del Gòtic al [[Renaixement]] i finalment una tercera que exposa les obres barroques. El circuit continua a la primera planta, on estan ubicades les obres d'art del {{segle|XIX|s}} i avança cap a l'art del [[{{segle |XX]]|s}}.

La Col·lecció d'[[Art Romànic]] és una de les més importants i emblemàtiques del Museu per l'excepcional sèrie de conjunts de [[pintura mural]] que conté. De fet, la seva singularitat no té parangó en cap altre museu del món. Gran part d'aquestes pintures, procedents de petites esglésies rurals dels [[Pirineus]] i d'altres indrets de la [[Catalunya Vella]], foren conegudes i valorades des dels primers anys del [[{{segle |XX]]|s}}, sobretot a partir de l'expedició pirinenca (1907) d'una missió de l'[[Institut d'Estudis Catalans]], que seguidament va publicar ''Les pintures murals catalanes''. Anys després es descobrí que un grup de financers i antiquaris estrangers havia comprat en bloc la major part de les pintures per endur-se-les als [[Estats Units]]. Malgrat que aleshores no hi havia a Espanya lleis que prohibissin l'expatriació d'obres d'art, la [[Junta de Museus]] va portar a terme una eficaç intervenció de rescat, arrencament i trasllat al [[Museu de Barcelona]] (1919-1923), aleshores al [[Parc de la Ciutadella]], per protegir aquest patrimoni romànic, art d'una singularitat total que ha estat vist com un símbol del naixement i la formació de [[Catalunya]].

La Col·lecció d'Art Modern del MNAC neix a partir de l'[[Exposició Universal de 1888]], moment en què l'Ajuntament de Barcelona instal·la la llavors petita col·lecció d'[[art modern]], en aquell moment contemporani, en el [[Palau de les Belles Arts]]. La col·lecció es va ampliar considerablement amb les adquisicions que el mateix Ajuntament feia a les exposicions de belles arts. L'actual fons d'art modern reuneix un conjunt del millor art català des del començament del {{segle|XIX}} fins als anys 40 del [[{{segle |XX]]|s}}. El recorregut s'inicia amb els artistes que van seguir els postulats del [[neoclassicisme]], el [[romanticisme]] i el [[realisme]]. Entre els neoclàssics destaquen el pintor [[Josep Bernat Flaugier]] i l'escultor [[Damià Campeny]]. Pel que fa al [[romanticisme]], cal esmentar els pintors [[natzarenisme|natzarens]], com ara [[Claudi Lorenzale]], que va conrear especialment el retrat, i [[Lluís Rigalt]], que inaugura la tradició del paisatgisme català; aquesta tindrà continuïtat, ja a l'època del realisme, amb [[Ramon Martí Alsina]], introductor a Catalunya de les idees de [[Courbet]], i amb [[Joaquim Vayreda]], fundador de l'[[Escola d'Olot]], entre d'altres. Un capítol a part mereix [[Marià Fortuny]], el millor pintor català del segle XIX, que va triomfar internacionalment amb la pintura de gènere i que va apuntar plantejaments avançats en les seves darreres produccions. També hi són presents pintors que van optar pel realisme anecdòtic, com són [[Romà Ribera]] i [[Francesc Masriera]], així com els «luministes» de l'[[Escola de Sitges]], hereus de la tradició fortuniana; mentre que en escultura destaquen els germans [[Agapit Vallmitjana i Barbany|Vallmitjana]] com els millors representants de la tradició realista. La col·lecció del {{segle|XIX}} inclou també una mostra de fotografia històrica amb obres d'[[André-Adolphe-Eugène Disdéri|A.A.Disdéri]], [[Jean Laurent]], [[Claude Le Jeune|Le Jeune]] i [[Charles Clifford]], entre d'altres, amb imatges de diversos indrets de la geografia espanyola.