'''Coloratura''', de l'[[italià]] ''colorare'' (colorejar; intensificar; animar), és la capacitat de la veu lírica d'executar successions de notes ràpides de vegades de forma [[melismàtica]]. Ha de poder realitzar-la qualsevol tipus de veu, però normalment s'escriuen per a [[soprano]] i [[tenor]], que són les que més agilitat tenen per naturalesa.
El significat musicològic de ''coloratura'' s'aplica específicament a l'elaborada i florida ornamentació en la música vocal del [[Classicisme musical|Classicisme]] ({{segle|XVIII|s}}) i del [[Romanticisme musical]] (més específicament al ''[[bel canto]]''). Tot i això, la música antiga dels segles [[Segle XV{{Romanes|XV]]}}, [[segle XVI|XVI]] i [[Segle XVII|XVII]] ja incloïa un ampli repertori que requeria la tècnica de coloratura. Per exemple, les [[ària (música)|àries]] de lluïment de l'òpera barroca posseïen una [[cadència (música)|cadència]] especialment destinada a la improvisació. La coloratura va ser definida per primera vegada en diccionaris musicals no italians, com les obres de [[Michael Praetorius]] a [[Syntagma Musicum]] (1618), [[Sébastien de Brossard]] al seu ''Dictionnaire de musique'' (1703) i [[Johann Gottfried Walther]] al seu [[Musicalisches Lexicon]] (1732).<ref name="ColarOne">OWEN JANDER, ELLEN T. HARRIS: 'Coloratura', Grove Music Online ed. L. Macy (Retrieved: 27th November 2006), from {{ref-web|url=http://www.grovemusic.com|títol=Home Page in Oxford Music Online<!--Títol generat per bot-->}}</ref> Malgrat que deriva de ''colorare'' o ''colorazione'', la ''coloratura'' no suposa cap canvi del color tonal de la veu amb intenció expressiva.
