Despotat de l'Epir: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Antroponímia |
m Bibliografia |
||
Línia 62:
Durant la [[Quarta Croada|quarta croada]], el [[1204]] els croats van [[Setge de Constantinoble (1204)|conquerir Constantinoble]] i després de guanyar la [[batalla de Pemaneo]] (desembre del [[1204]]) van entrar a [[Bitínia (regió)|Bitínia]]. L'emperador [[Constantí XI Làscaris]] va morir en la lluita el gener del [[1205]] i el seu germà [[Teodor I Làscaris]] fou proclamat emperador a [[Nicea]], però el [[patriarca de Constantinoble]] Camatero, que havia fugit a [[Tràcia]], no va voler anar a Nicea per coronar-lo. Els búlgars van envair Tràcia el febrer del [[1205]] acompanyats de contingents [[cumans]] i al mateix temps Teodor va patir una greu derrota enfront dels croats (ara anomenats llatins) a la [[batalla d'Adramítium]] el març del [[1205]] i els llatins van ocupar gairebé tota la Tràcia i la Bitínia, que van erigir respectivament en ducats per al comte de [[Comtat de Saint Pol|Saint Pol]] ([[Ducat de Demòtica]]) i per al comte Lluís de [[Comtat de Blois|Blois]] ([[Ducat de Bitínia]]).
Els grecs de Tràcia es van revoltar i [[Demòtica]] i [[Adrianòpolis]] es van entregar als búlgars. [[Plòvdiv|Filipòpolis]], que era capçalera d'un ducat (concedit nominalment a Rainer de Trith) fou assetjada. En aquestes condicions el governador romà d'Orient de Nicòpolis, [[Miquel I Àngel-Comnè]] es va proclamar independent i va estendre els seus dominis establint la capital a [[Arta (Grècia)|Arta]].{{sfn|Loenertz|1973|p=364}}{{sfn|
La regència llatina va passar a [[Enric I de Flandes|Enric]], germà de Balduí, que en fou confirmat el mes de juny. El governador de [[Sinope]], [[David Comnè]], es va aliar amb Enric contra Teodor Làscaris, però fou derrotat a [[Nicomèdia]]. Llavors el pes de la lluita va passar a la part occidental on [[Bonifaci I de Montferrat]], [[regne de Tessalònica|rei de Tessalònica]], va haver de lluitar contra el [[despotat de Grècia|dèspota de Grècia]] Lleó Sguros, al qui va guanyar a les [[Termòpiles]] i es va assegurar el domini de [[Tessàlia]]. Altres senyors llatins van avançar més cap al sud: [[Guillem de Champlitte]] i Godofreu de Villehardouin van entrar a [[Beòcia]] i van ocupar [[Tebes (Grècia)|Tebes]] sense lluita (els grecs es van refugiar a la fortalesa i hi van restar fins al [[1209]]); després van seguir fins a [[Atenes]] (a l'[[Perifèria d'Àtica|Àtica]]) i a l'illa d'[[Eubea]] o [[Negroponte]].
Línia 70:
El [[1206]] va ser de calma, amb Miquel I intentant refer les seves forces, i a la primavera del [[1207]] va atacar als llatins però fou derrotat altre cop a la [[batalla de Lacos]]. Aquesta desfeta i els fets que es desenvolupaven a la regió (amb l'enfortiment de l'emperador, que va assegurar la submissió del regne de Tessalònica el qual no respectava la sobirania imperial) va fer que el [[1209]], en el parlament de Ravenica, a la vall del riu Esperquios, Miquel I es reconegués vassall de l'Imperi Llatí: una filla de Miquel es va casar amb Eustaqui, germà de l'emperador, segellant així l'aliança. Al mateix parlament Godofred de Villehardouin príncep de Morea (Acaia) i Otó de la Roche, senyor d'Atenes i Tebes (Beòcia) van quedar establerts com a feudataris immediats de l'imperi.
El [[1210]] la debilitat de Miquel I el va obligar a signar un tractat amb la [[República de Venècia]] (mes de juny) pel qual va reconèixer la sobirania feudal de la república.{{sfn|Loenertz|1973|p=375}}{{sfn|
L'estiu del [[1212]] Miquel I va ocupar [[Larissa (Tessàlia)|Larissa]] a Tessàlia i l'any següent va trencar amb Venècia i va atacar [[Durazzo]], que pertanyia a la república, sense poder ocupar la ciutat, però sí alguns territoris de la rodalia. El [[1215]] va ocupar als venecians l'illa de [[Illa de Corfú|Corfú]]. Miquel fou assassinat segurament per instigació dels venecians i el va succeir el seu germà [[Teodor I Àngel-Comnè Ducas]], que va seguir la mateixa política, atacant i ocupant Durazzo ([[1215]]) i incorporant les regions entre el [[riu Drin]] i la [[mar Adriàtica]].
Línia 80:
El [[1217]] l'emperador llatí [[Pere II de Courtenay]] va atacar Durazzo, però en fou rebutjat i va caure en un parany a la costa albanesa essent fet presoner. El [[1218]] Teodor va iniciar una campanya de quatre anys contra el regne de Tessalònica, que es va desenvolupar sobretot a Tessàlia ([[1218]]-[[1222]]) i que va comportar l'ocupació de gran part del regne, des [[Platamònia]] al sud, fins a [[Serres]] i [[Drama]] al nord-est. Tessalònica fou assetjada, i [[Guiu de Pallavicini]] va assumir la direcció de la ciutat com a regent del jove Demetri que va marxar a demanar ajuda al Papa i als senyors italians. L'emperador va enviar alguns soldats l'any següent ([[1223]]) però l'atac de [[Joan III Vatatzes]] de Nicea va obligar a retirar aquestes tropes. Teodor va ocupar llavors Adrianòpolis i part de Tràcia.
El [[1224]] va arribar a Tessalònica [[Guillem VI de Montferrat]] per defensar la corona del seu germà Demetri,{{sfn|
===1230-1274===
L'any [[1230]], a la cimera del seu poder, Teodor va atacar territori búlgar però va patir una greu desfeta a la [[batalla de Klokotnitsa]], a la vora superior del [[riu Maritza]], i fou fet presoner;{{sfn|Fine|1994|p=124}} inicialment fou tractat amb honors, però quan es va descobrir que ell i el seu fill Joan preparaven un complot contra el tsar [[Ivan II Assèn de Bulgària]], va ser cegat.{{sfn|
El [[1237]] el cec Teodor fou alliberat junt amb el seu fill [[Joan I Àngel-Comnè|Joan]]. Va tornar a la resta dels seus dominis, ràpidament la noblesa es va posar del seu costat i va deposar a Manuel, que va fugir a Nicea. Teodor, restablert, va abdicar en el seu fill Joan I, i una filla es va casar amb el tsar búlgar Ivan II Assèn garantint així la neutralitat d'aquest.{{sfn|Fine|1994|p=133}} Amb tots aquest disturbis, [[Miquel II Àngel-Comnè]], fill del dèspota Miquel I, es va proclamar [[dèspota]] a l'Epir, [[Etòlia]], [[Acarnània]] i [[Corfú (ciutat)|Corfú]], deixant a Joan només alguns territoris principalment a Tessàlia i Macedònia.{{sfn|
[[Fitxer:Epiro1230-1251.png|miniatura|Mapa del Despotat d'Epir del 1230 al 1251]]
[[Imperi de Nicea|Nicea]] va encaixar malament aquest acord. El [[1241]], en morir Manuel, Nicea va enviar tropes a Tessalònica i en les lluites fou fet presoner el pare de Joan I, Teodor el Cec. La costa de Tessàlia i Macedònia fou ocupada pels soldats de Nicea, fins a les portes de Tessalònica, mentre l'interior de Tessàlia era ocupat pel dèspota [[Miquel II Àngel-Comnè Ducas|Miquel II de l'Epir]], i els venecians aprofitaven per apoderar-se de [[Volo]] i [[Almiro]], ciutats costaneres. Les operacions no van continuar però l'Imperi de Tessalònica era cada dia més minvat mentre el Despotat de l'Epir tornava a agafar embranzida. El [[1244]] va morir Joan I i el va succeir el seu germà [[Demetri Àngel-Comnè]].{{sfn|
Així, el [[1248]] Nicea va buscar l'aliança amb Miquel II. [[Joan III Ducas Vatatzes|Joan III Vatatzes]] li va proposar l'enllaç de Nicèfor (fill de Miquel II) amb la seva néta, proposta que va tenir el suport de Teodora Petralifaina, muller de Miquel, i l'enllaç es va concertar el [[1249]] (no es va celebrar fins al [[1256]]). Teodor el cec, que havia estat alliberat i ara era senyor de [[Vodena]], es va oposar a aquesta aliança i va aconseguir convèncer a Miquel II de capgirar les seves aliances i ocupar els territoris dominats per Nicea a la costa de Macedònia i Tessàlia. Miquel II va envair aquests territoris i va ocupar la costa de Macedònia el [[1251]]. El [[1252]] Nicea va passar a l'ofensiva i va recuperar les seves possessions, amb la fortalesa de [[Castòria]] i varen arribar fins a Albània. Miquel II va demanar la pau i va signar el [[Tractat de Làrissa]] pel qual renunciava, a favor de l'Imperi de Nicea ,als territoris grecs occidentals que havia pres a Bulgària, i a [[Prilep]] i [[Croia]] (Kroja o Kruje) a Albània, i a canvi se li reconeixia el títol de dèspota de l'Epir, però com a vassall de l'emperador de Nicea. Teodor el cec de Vodena fou fet presoner altra vegada i empresonat a Nicea on va morir.{{sfn|
Després d'una campanya de Nicea contra els búlgars ([[1255]]-[[1256]]) Miquel II, impressionat, va finalment enviar al seu fill Nicèfor per casar amb Maria, filla de [[Teodor II Làscaris]] de Nicea, acompanyada de Teodora, la dona de Miquel, acomplint l'acord de [[1249]]. La boda es va fer a Pegae el [[1256]], Teodor II va exigir com a dot els territoris serbis de Miquel II i la ciutat de Durazzo, i Miquel no va poder negar-s'hi al tenir a la seva dona i filla en mans de l'emperador. Una vegada varen retornar, Miquel II va envair Macedònia i va iniciar-se una guerra de tres anys ([[1257]]-[[1259]]) en la que Miquel va tenir el suport de Manfred regent de [[Sicília]] i de [[Guillem II d'Acaia|Guillem de Morea]] i [[Oreos]] (a l'illa d'Eubea) que l'any [[1258]] es va casar amb Anna Comnè Ducas, filla de Miquel II, aportant com a dot el territori del sud de Tessàlia que ja era possessió de Guillem però sobre el que l'Epir tenia drets; l'any següent ([[1259]]) una altra filla de Miquel II, Elena Àngela, es va casar amb Manfred de Sicília i li va aportar com a dot Albània ([[Janina]], [[Durazzo]], [[Berat]] i [[Vlorë|Valona]]) i Corfú.{{sfn|Geanakoplos|1953|p=104-105}} En aquest any [[1259]] es va lliurar la batalla definitiva: les forces de Miquel II i els seus aliats (i contingents de Sèrbia) es van enfrontar a un exèrcit de Nicea enviat per l'emperador [[Miquel VIII Paleòleg]] sota el comandament de sa germà [[Joan Paleòleg (magnus domesticus)|Joan Paleòleg]]; inicialment el serbis varen ocupar [[Skopje]] i [[Kosovo]] però a [[Pelagònia]] els exèrcits epirota i nicè varen xocar i Joan Paleòleg va triomfar decisivament. Guillem d'Acaia i Oreos fou fet presoner; el rei serbi Esteve III Uroš es va retirar i va buscar aliats per fer front al perill (tractat amb [[Hongria]] pel qual el seu fill Dragutí es va casar amb la néta del rei hongarès).
| |||