Audiometria: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi |
|||
Línia 3:
==Tipus d'audiometries==
===Audiometria tonal liminal===
Avalua l'estat de la via aèria i la via òssia a diferents freqüències (125 a 8000 Hz) determinant el llindar auditiu del subjecte.
L’audiometria tonal liminal utiliza tons purs per via òssia o via aèria.
Per avaluar l’estat de la via aèria, al pacient se li proporcionen uns auriculars. És important que aquests es col·loquin correctament: auricular Vermell-Red-Right a la dreta, i auricular Blau-Blue-Left, a l’esquerra.
Per avaluar l’estat de la via òssia, en canvi, el pacient disposa d’un vibrador ossi, que es col·loca a l’apòfisi del mastoides, darrere del pavelló auditiu. D’aquesta manera, les dues oïdes estan estimulades amb la mateixa intensitat, independentment del punt d’aplicació del vibrador ossi.
=== Audiometria tonal liminal per via aèria ===
El pacient ha de seure en una posició tal que no pugui veure els quadrants de l'audiòmetre ni tampoc l’examinador. L’examinador no ha d’animar al pacient a respondre o donar pistes. El pacient quan senti la senyal ho ha de manifestar a l'examinador mitjançant un polsador o aixecant la mà. La col·locació dels auriculars és molt important, ja que la pressió i la posició influeixen en els resultats. També s’ha de tenir en compte que totes les mesures s’han de realitzar en un ambient acústic amb menys de 30 dB de soroll de fons. Normalment, aquestes proves es realitzen en cabines especials.
La via aèrea i la via òssiaa són molt similars. Tot i així, es comença amb la vía aérea i per la millor oïda. Per tant, es comença la prova explicant el test al pacient indicant que es presentaran tons a diferents intensitats i que sempre que els senti s’ha d’indicar (aixecant la mà o a través d’un polsador).
- Es comença amb una freqüència de 1000 Hz.
- Es presenta un estímul audible de demostració a uns 30 dB.
- L'estímul es presenta durant uns 2-3 s.
- Es disminueix 10 dB si es sent l'estímul, i s’augmenta 5 dB si no es sent.
- Quan es respon dues vegades positivament al mínim estímul d'aquesta freqüència s'anota com a llindar d'audició a aquesta freqüència.
- Es repeteix amb la resta de freqüències fent el mateix: 1500 Hz, 2000 Hz, 3000 Hz, 4000 Hz, 8000 Hz, 500 Hz i 250 Hz (i 125 Hz).
- Es realitza el mateix procés per l’altre oïda.
Tots els resultats es recolliran en un audiograma per cada oïda, amb una simbologia que s’explica més endavant.
<br />
=== Audiometria tonal liminal per via òssia ===
L'audiometria de conducció òssia permet obtenir els nivells mínims d'intensitat als quals la persona explorada és capaç de percebre els estímuls acústics, estimulant directament l'oïda interna pel fenomen de la vibració de líquid i ossos circumdant a l'òrgan de Corti. Primer de tot, s'explica al pacient la prova que es realitzarà. És important demanar que cada vegada que senti un so, premi (si es disposa d'un polsador) o bé que aixequi la mà, sempre del costat d’on prové el so, això ens ajudarà, a l'hora de detectar una possible lateralització del so. Dit d’altra manera que contesti a l'estímul sonor la còclea de l'oïda millor. És convenient especificar que ha de romandre el més immòbil possible, ja que qualsevol moviment corporal podria confondre en la identificació dels sons. Posteriorment, es col·loca el vibrador de l'audiòmetre sobre l'apòfisi del mastoide de l'os temporal de la banda que es té interès en explorar, tenint en compte que ha de fer contacte directe amb la pell, per això es procedirà a retirar qualsevol element que dificulti aquest contacte, com cabells o ulleres i s’ha d'evitar situar-lo sobre els cabells o que fregui amb el pavelló auditiu, ja que aquest amorteix les vibracions. Es pot donar el cas de que el vibrador rellisqui per l'efecte de la suor; però el problema es soluciona efectuant una neteja prèvia de la superfície amb alcohol. La via òssia és avaluada des de la freqüència 250 Hz. Fins a 8000 Hz. La tècnica utilitzada és la mateixa que per la via aèria, però el nivell de sortida màxima dels equips és entre 40 i 80 dB, variant segons la freqüència. Els resultats són registrats en l'audiograma, on s'anoten els llindars del pacient per a cada freqüència d'acord amb la simbologia estandarditzada. Es comença estudiant la resposta de la millor oïda. El mètode més utilitzat és el descendent, ja que té certs avantatges com l'aprenentatge del pacient i el reconeixement de la senyal presentada, però també existeix el mètode ascendent, i cal conèixer els dos, ja que es pot variar el seu ús, segons el perfil del pacient. Es comença per la freqüència 1000Hz, seguint a continuació per les freqüències 2000, 4000, 8000, 500, 250Hz. Si fos necessari, s'estudiaran les freqüències intermèdies de 3000, 6000, i 750Hz.
L'audiometria òssia aprofundeix en la part més interna del sistema complet. El seu interès és evident en aquells casos en què s'obté un resultat anormal (llindars superiors a 25 dB) a l'audiometria per via aèria.
Convé recordar que la lesió responsable d'aquesta audiometria pot trobar-se en la zona de transmissió o externa (conducte auditiu extern, membrana timpànica, cadena d'ossets) o la zona interna (còclea, vies nervioses, centres nerviosos). En una hipoacusia neurosensorial, les respostes per via aèria i via òssia estan alterades i descendeixen juntes; mentre que en una hipoacusia de conducció, la via òssia es manté a nivell de llindar normal, però la via aèria descendeix; la hipoacusia mixta és una combinació d’hipoacusia conductiva i hipoacusia neurosensorial i implica que hi ha danys tant en l'oïda externa o mitjà com en l'oïda interna, i les dues respostes baixaran.
=== Consideracions per al camuflament per via òssia ===
Al recolzar el vibrador en la mastoide d'una oïda la senyal arriba a l'altra còclea gairebé sense pèrdua auditiva, és a dir l'atenuació és de 0 dB. Clínicament pot haver-hi diferències de 5-10 dB. Causa d'alguna variació subjectiva de resultats, col·locació del vibrador, diferències a causa de la pell i forma del crani i millor transmissió d'altes freqüència si el punt d'aplicació de vibrador és més proper a la còclea. Com aquesta atenuació és gairebé nul·la per via òssia s'ha d’emmascarar sempre. Si no es realitza aquest procediment, s'està avaluant la via òssia de la millor oïda. L'excepció per no fer-ho és només quan la via aèria i l’òssia coincideixen o només hi ha una diferència de 10 dB. Degut a que l’òssia real estarà sempre entre la via òssia no emmascarada i l'aèria, i no pot ser més baixa que l'aèria, l’òssia de la qual la mesura és la real.
=== Procediments per emmascarar tant via aèria com via òssia ===
Hi ha diversos mètodes i procediments descrits per emmascarar el sentit que no es vol avaluar, com el mètode Sensory-neural Acuity Level (S.A.L.), el mètode de Rainville, el mètode de Sebastián, entre d'altres. No obstant, en aquest treball només es descriuen els mètodes més utilitzats en la pràctica clínica, que són el mètode d'Hood modificat i les fórmules per determinar el nivell mínim i màxim d'emmascarament a utilitzar.
El mètode de Hood modificat també s'anomena de desplaçament de la porta, de plateau (altiplà) o psicoacústic, el qual va ser descrit per Hood en 1960. S'utilitza el soroll de banda estreta per avaluar les dues vies auditives. S'aplica per via aèria el soroll de banda estreta a 10 dB sobre el llindar auditiu aeri de la freqüència de l'oïda que es desitja emmascarar. A continuació, es determina el llindar auditiu de la via que s’està avaluant (aèria o òssia), de la freqüència de l'oïda a avaluar. Amb aquest llindar obtingut s'augmenta en 10 dB la intensitat de l'emmascarament aplicat i es verifica el llindar obtingut en l'oïda avaluat. Si es manté el llindar obtingut, s'augmenta per segona vegada en 10 dB més el soroll emmascarant i es torna a verificar si es manté el llindar. De mantenir aquest, es repeteix per tercera i última vegada l'increment de 10 dB del soroll emmascarant i es torna a verificar que es mantingui el llindar. Si aquest es manté, aquesta mesura es considera el llindar real. Si el llindar de l'oïda examinat va canviant per cada increment, s'ha de repetir el procediment abans descrit, fins que el llindar de l'oïda avaluat es mantingui, és a dir, es trobi un altiplà amb 3 increments consecutius de soroll emmascarant.
=== Interpretació d’audiogrames ===
L’audiograma és el gràfic on s’interpreta la capacitat auditiva del pacient. Per a interpretar-lo, es té en compte:
- En l’eix vertical (part esquerra), s’hi distribueixen els decibels normalitzats (dB), que indiquen la intensitat del so. Va de -10 dB a 120 dB HL. El decibel 0 representa el so més suau que l’oïda humana és capaç d’escoltar.
- En l’eix horitzontal (part superior) s’hi representen les freqüències (Hz), que indiquen el to del so. Va de 125 Hz (freqüència més greu) a 8000 Hz (freqüència més aguda).
L’audiograma s’hi reparteix els diferents nivells de pèrdua auditiva:
· Audició normal: de -10 dB a 20 dB.
· Pèrdua auditiva lleu: de 21 dB a 40 dB. No és habitual alguna limitació en una conversació, però sí en soroll de fons.
· Pèrdua auditiva moderada, pot dificultar mantenir una conversació o altres activitats diàries com parlar per telèfon o mirar la televisió. Pot ser necessària l’adaptació d’audiòfons. Es distingeix entre:
- Pèrdua auditiva moderada de 1er grau: de 41 dB a 55 dB.
- Pèrdua auditiva moderada de 2on grau: de 56 dB a 70 dB.
· Pèrdua d’audició severa, exigeix la necessitat d’adaptar audiòfons. Es pot diferenciar:
- Pèrdua auditiva severa de 1er grau: de 71 dB a 80 dB.
- Pèrdua auditiva severa de 2on grau: de 81 dB a 90 dB.
· Pèrdua auditiva profunda, requereix l’adaptació d’audiòfons i a més de suport de lectura labial o llenguatge de signes. Es classifiquen:
- Pèrdua auditiva profunda de 1er grau: 91 dB a 100 dB.
- Pèrdua auditiva profunda de 2on grau: de 101 dB a 110 dB.
- Pèrdua auditiva profunda de 3er grau: 111 dB a 119 dB.
Durant la prova es registren els resultats en l’audiograma, un per cada oïda. S’anota una “O” per l’oïda dreta i una “X” per l’oïda esquerra pel que fa a la via aèria. Per la via òssia, es marca “<” per l’oïda dreta, i “>” per l’oïda esquerra. Al final de la prova, aquests punts s’uneixen amb una línia contínua per a la via aèria i una línia discontinua per via òssia. Les línies vermelles i blaves obtingudes representen el llindar auditiu de cada oïda. Normalment, s’espera que aquests dos valors siguin similars, amb una diferència màxima de 10 dB. Si això no es compleix, ens indica que hi ha una possible pèrdua auditiva.
===Audiometria supraliminal===
| |||