Fonema: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
gjg,uty |
m Revertides les edicions de 37.223.246.38. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. Etiqueta: Reversió |
||
Línia 1:
{{Lingüística}}
El '''fonema''' (del grec φώνημα, "so de la veu") és l'abstracció del [[so]], és a dir, la realització ideal d'un so sense tenir en compte com es pronuncia realment en un context concret. Cada llengua té un nombre finit de fonemes, que actuen com a unitats mínimes per distingir significats entre paraules. Així, en [[català]], la S sorda /s/ i la S sonora /z/ són fonemes, puix que destrien, per exemple, els mots rosa (flor) i rossa (de cabells clars), mentre que, en [[castellà]], aquesta distinció és una simple variant, i no pas un fonema. Els fonemes es poden transcriure emprant l'[[alfabet fonètic internacional]] (API, per la seva sigla en [[anglès]]) i constitueixen l'objecte d'estudi principal de la [[fonètica]], una de les branques de la [[filologia]].
Els fonemes no són sons amb entitat física, sinó abstraccions mentals o formals dels sons de la parla. En aquest sentit, un fonema pot ser representat per una família o [[classe d'equivalència]] de sons (tècnicament anomenats [[Fon (fonètica)|fons]]), que els parlants associen a un so específic durant la producció o la percepció de la [[parla]]. Així, per exemple, en català, el fonema /d/ [+obstruent, +alveolar, +sonor] pot ser articulat com a oclusiva [d] a principi de paraula o després de nasal o pausa llarga, però és pronunciat com una consonant aproximant [δ] entre vocals o entre vocal i líquida. Així, /dada/ es pronuncia [daδa], on el primer i el tercer sons difereixen en el grau d'obstrucció, encara que són semblants en una sèrie de trets, els propis del fonema.
Més formalment si <math>/f/\;</math> és un fonema que pot ser articulat com tot un conjunt de fonos <math>\{ \phi_1, \phi_2, ...,\phi_n \} \;</math>, llavors podem definir una relació de pertinença de cada un d'aquests al·lòfons al fonema si definim la funció <math>\mbox{rasg}(\cdot) \,</math> que assigna a cada telèfon o fonema el conjunt de trets rellevants. Un al·lòfon és una realització possible un fonema si pertany a la classe d'equivalència de sons associada al fonema, que en termes de trets equival a:▼
== Antecedents i idees relacionades ==
Se sap que el terme ''phonème'' (del {{lang-grc|φώνημα}}, ''phōnēma'') fou usat pel primer cop per [[Antoni Dufriche-Desgenettes]] el 1873, però solament per a referir-se al so de la parla. El terme ''fonema'' com a [[Abstracció (filosofia)|abstracció]] va ser desenvolupat pel lingüista polonès [[Jan Niecisław Baudouin de Courtenay]] i pel seu alumne [[Mikołaj Kruszewski]] durant els anys 1875-1895.{{sfn|Jones|1957}} El terme que van fer servir ambdós fou ''fonema'', la unitat bàsica del que ells van anomenar ''psicofonètica''. El concepte de fonema fou elaborat després en les obres de [[Nikolai Trubetzkoi]] i altres membres de l'[[Escola de Praga]] durant els anys 1926-1935 i d'alguns [[Estructuralisme|estructuralistes]], com [[Ferdinand de Saussure]], [[Edward Sapir]] i [[Leonard Bloomfield]]. Alguns estructuralistes (però no pas Sapir) van rebutjar la idea d'una funció psicolingüística o cognitiva del fonema{{sfn|Twaddell|1935}}{{sfn|Harris|1951}}.
Posteriorment, el terme va ser usat i redefinit en la [[lingüística generativa]], de manera especial per part de [[Noam Chomsky]] i [[Morris Halle]],{{sfn|Chomsky|Halle|1968}} i roman com a centre de moltes idees en el desenvolupament de la moderna [[fonologia]]. Com a concepte teòric o model, tanmateix, ha estat complementat i fins i tot substituït per d'altres.{{sfn|Clark|Yallop|1995|loc=chpt. 11}}
Alguns lingüistes, com ara [[Roman Jakobson]] i [[Morris Halle]], proposaren que els fonemes podien ser descomponibles posteriorment en [[Tret distintiu|trets distintius]]; aquesta mena de característiques serien els autèntics constituents mínims del llenguatge.{{sfn|Jakobson|Halle|1968}} Les característiques se solapen entre si en el temps, tal com ho fan els fonemes [[suprasegmental]]s en la llengua oral i molts fonemes en les llengües de signes. Les característiques es poden descriure de diverses maneres: Jakobson i els seus companys les defineixen en termes [[fonètica acústica|acústics]],{{sfn|Jakobson|Fant|Halle|1952}} Chomsky i Halle usaren una base predominantment [[Fonètica articulatòria|articulatòria]], tot i que mantingueren algunes característiques acústiques, mentre que el sistema de Ladefoged {{sfn|Ladefoged|2006|pp=268–276}} és purament articulatori, a part de l'ús del terme acústic "sibilant".
En la descripció d'algunes llengües, el terme [[cronema]] ha estat usat per indicar longitud contrastiva o ''duració'' de fonemes. En llengües en les quals els [[To (lingüística)|tons]] són fonèmics, els fonemes [[To (lingüística)|tonals]] poden ser anomenats ''tonemes''. No tots els estudiosos que treballen en aquests idiomes utilitzen aquests termes, que poden considerar obsolets.
Per analogia amb el fonema, els lingüistes han proposat altres tipus d'objectes subjacents, i els han donat noms amb el sufix ''-ema'', com ara ''[[morfema]]'' i ''[[grafema]]''. Aquests, de vegades, es diuen [[Unitat èmica|unitats èmiques]]. Aquest últim terme va ser utilitzat per primera vegada per [[Kenneth Pike]], que també va generalitzar el concepte d'[[emic-ètic]] (de ''fonèmic'' i ''fonètic'', respectivament) a les aplicacions externes a la lingüística.{{sfn|Pike|1967}}
=== Fon i fonema ===
Un so o [[fon (fonètica)|fon]] es caracteritza per una sèrie de trets fonètics i articulatoris. El nombre d'aquests trets i la seva identificació és tasca de la [[fonètica]]. Un fon és qualsevol de les possibles realitzacions [[acústica|acústiques]] d'un fonema.
La [[fonologia]], en canvi, no necessàriament tracta ens clarament definibles en termes acústics. Com a realitat [[ment]]al o abstracta, un fonema no ha de tenir tots els trets fonètics especificats. Per exemple, en diverses [[llengües]], l'aspiració és rellevant per distingir uns parells mínims, però un fonema es pot pronunciar més o menys aspirat segons el context i la variant lingüística del parlant; en canvi, en general, per a un fonema en català no està especificat el grau d'aspiració. Per contra, en llengües com el xinès [[mandarí]] o el [[coreà]], un fonema té predefinit el tret d'aspiració.
El nombre de fonemes d'una llengua és finit i limitat i el nombre d'[[Al·lòfon|al·lòfons]] potencialment definibles, especialment si especifiquem trets fonètics molt subtils, és potencialment il·limitat. Varia segons el context fonètic i l'articulació lingüística individual dels parlants, i el seu estudi és una tasca de l'anomenada fonètica experimental. Pel que fa al nombre de fonemes, no ha de ser fix i pot canviar amb el canvi lingüístic; de fet, en un instant donat, pot ser que es puguin construir dos sistemes fonològics amb diferent nombre de fonemes si s'introdueixen regles de pronunciació més complexes. No obstant això, en la majoria d'anàlisis, es considera que el català té set fonemes vocàlics ben clars: /a/, /ę/, /ẹ/, /i/, /ǫ/, /ọ/, i /u/, amb /ę/ i /ǫ/ que són fonemes oberts enfront dels corresponents tancats.<ref name="GEC">{{GEC|0224508|català|consulta=18 de desembre de 2010}}</ref> Tots aquests fonemes són molt generals entre les llengües romàniques occidentals, excepte en castellà.
En el cas del castellà, aquesta xifra és de 5 vocals, [[To (lingüística)|to]] i no totes les varietats del castellà tenen el mateix nombre de fonemes, especialment els consonàntics.
=== Característiques ===
El fonema és una unitat fonològica diferenciadora, indivisible linealment i abstracta.
* Diferenciadora, perquè cada fonema es delimita dins del sistema per les qualitats que el distingeixen dels altres i, a més, és portador d'una intenció significativa especial. Per exemple:
: / potable / i / bota / són dues paraules que es distingeixen semànticament pel fet que / b / s'oposa a / p / per la sonoritat.
* Indivisible, ja que no es pot descompondre en unitats menors. Per exemple:
: la síl·laba o el grup fònic sí que es poden fraccionar. Una anàlisi detallada del fonema revela que està format per un feix de diversos elements fònics anomenats trets distintius. La combinació forma l'inventari de fonemes. L'inventari de trets distintius és, així mateix, limitat i ve a constituir una mena de tercera articulació del llenguatge.
* Abstracta, perquè no són sons, sinó models o tipus ideals de sons. La distinció entre so i fonema ha estat una gran troballa en els últims temps.
=== Definició formal de fonema ===
Donada la distinció entre fonema i fon, hi ha una altra manera de concebre un fonema com una especificació incompleta de trets fonètics. Aquesta relació és, de fet, equivalent a la del fonema com a conjunt de fons: el fonema seria el conjunt de trets fonètics comuns a tots els fons que formen la classe d'equivalència del fonema.
▲Més formalment si <math>/f/\;</math> és un fonema que pot ser articulat com tot un conjunt de fonos <math>\{ \phi_1, \phi_2, ...,\phi_n \} \;</math>, llavors podem definir una relació de pertinença de cada un d'aquests al·lòfons al fonema si definim la funció <math>\mbox{rasg}(\cdot) \,</math> que assigna a cada telèfon o fonema el conjunt de trets rellevants. Un al·lòfon és una realització possible un fonema si pertany a la classe d'equivalència de sons associada al fonema, que en termes de trets equival a:
:<math>\phi_j \in /f/ \Rightarrow \mbox{rasg}(/f/) \subset \mbox{rasg}(\phi_j) </math>
En canvi a partir del conjunt de fonos del mateix fonema <math>\{ \phi_1^f, \phi_2^f,...,\phi_n^f \} \;</math> es pot definir el conjunt de trets rellevants per a definir el fonema:
:<math>\mbox{rasg}(/f/) = \mbox{rasg}(\phi_1^{/f/}) \bigcap \mbox{rasg}(\phi_2^{/f/}) \bigcap ... \bigcap
\mbox{rasg}(\phi_n^{/f/})
| |||