Història del republicanisme espanyol: diferència entre les revisions

En [[1833]], [[Ferran VII]] va morir deixant el tron a la seva filla de tres anys, [[Isabel II d'Espanya|Isabel II]], sota la [[regència]] de la seva esposa [[Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies (reina d'Espanya)|Maria Cristina de Borbó]]. La regent va haver d'aliar-se amb els liberals, car els absolutistes preferien com a rei [[Carles Maria Isidre de Borbó]], germà de Fernando, que reclamava tenir millors drets successoris. Va haver-hi moviments republicans esporàdics a Barcelona (1836 i 1837), acabdillats per [[Ramon Xaudaró i Fàbregas]], aviat sufocats. Després de la victòria de l'exèrcit cristí, com es deia als partidaris d'Isabel II i la seva mare, en la [[Primera Guerra Carlina]]; en [[1840]] el general [[Partit Progressista|progressista]] [[Baldomero Espartero]] va aconseguir, després d'una revolta contra la regent María Cristina, assumir ell la regència. El seu autoritarisme va provocar la seva caiguda el [[1843]], després d'una revolta del general [[Partit Moderat|moderat]] [[Ramón María Narváez]], donant començament en [[1844]] la [[Dècada Moderada]], de domini dels liberals moderats, això és, els més [[Conservadorisme|conservadors]].

Enmig d'un profund debat de la societat entre [[Triple Entesa|aliadòfils]] (fonamentalment intel·lectuals i republicans) i [[Potències Centrals|germanòfils]] (sobretot els sectors més conservadors i l'[[Forces Armades d'Espanya|Exèrcit]]), es produïa un forta alça del cost de la vida que no es veia acompanyat de les corresponents pujades salarials, augmentant les diferències entre classes. PSOE, UGT i CNT van multiplicar els seus afiliats, i ja al desembre de 1916, els sindicats UGT i CNT van cridar a una vaga contra la carestia de la vida, aconseguint l'atur total del país. Els règims de favoritismes i baixos sous dins de l'Exèrcit van portar a la creació de Juntes de Defensa de l'Arma d'Infanteria, i també de Cavalleria, en totes les Capitanies Generals del país, que van dur a terme un ultimàtum al govern de [[Manuel García Prieto]], qui va cedir, i va dimitir al juny. Mentre, diversos polítics de la burgesia catalana, com [[Francesc Cambó]], i altres republicans i reformistes van creure havia d'obrir-se un debat a fons en les Corts, la qual cosa va ser rebutjat. El [[5 de juliol]], els parlamentaris catalans es van reunir i van demanar l'[[comunitat autònoma|autonomia]] de Catalunya (des de 1914 constituïda en [[Mancomunitat de Catalunya|Mancomunitat]]) i la convocatòria d'eleccions a [[Corts constituents]], la qual cosa també va ser rebutjada. Per aquest motiu es va convocar a Barcelona una [[Assemblea de Parlamentaris]] extraoficial per al dia 19, reunint als diputats catalans i diversos republicans, reformistes i al socialista (Pablo Iglesias). No obstant això, malgrat les picades d'ullet llançades a l'Exèrcit des de l'Assemblea, aquest era fidel al Govern, i l'Assemblea va ser dissolta després de l'ocupació militar de la ciutat. Llavors, PSOE i UGT van preparar una gran vaga en protesta per les condicions de vida, però també en proposta d'unes Corts constituents convocades per un Govern provisional que assumís els poders legislatiu i moderador (el de la [[monarquia|Corona]]). La [[Vaga general de 1917|vaga]] va començar el [[13 d'agost]], fou total a les principals ciutats i zones industrials del país, i en nombroses capitals de província, però serà aixafada de forma sagnant per l'Exèrcit.

El Govern d'[[Eduardo Dato]] va caure també, al desembre, per la qual cosa es va formar un govern de concentració, a càrrec de García Prieto, però les vagues i l'amenaça d'intervenció de l'Exèrcit feia que la situació anés de desgovern. A les [[eleccions generals espanyoles de 1918|eleccions]] del [[24 de febrer]] de [[1918]], per primera vegada des de 1876, no va haver-hi [[majoria absoluta]] al Congrés, la qual cosa va portar a un nou govern de concentració. En aquestes eleccions, les forces republicanes, reformistes i socialistes van acudir en coalició, en l'anomenada "Aliança d'Esquerres", obtenint 35 escons, vencent a Madrid, València, [[Sevilla]] i a la [[província de Tarragona]]. A més, el PSOE va poder, per primera vegada, formar un grup parlamentari propi. A aquests cal afegir que [[Francesc Macià]] va obtenir un escó, presentant-se com un catalanista republicà independent.<ref>{{ref-web|url=http://www.geocities.ws/carlestek/e1918.html |títol=Eleccions en la Restauració |consulta=2009 }}</ref>