Batalla de França: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 57:
En aquells moments, el [[Pla Manstein|pla de von Manstein]] consistia en un moviment des de [[Sedan (Ardenes)|Sedan]] al nord, a la rereguarda de les principals tropes aliades, per enfrontar-se amb elles directament des del sud. Quan Guderian va ser convidat a contribuir al pla en el transcurs de discussions informals, proposà una idea radical i trencadora:<ref name="Shirer718"/> no seria només el seu cos panzer, sinó tot el ''Panzerwaffe'' el que es concentraria a Sedan. Aquesta concentració de blindats per tant hauria de moure's cap a l'oest, per executar una penetració estratègica profunda de manera independent cap al [[canal de la Mànega]] sense esperar el cos principal de les divisions d'infanteria. Això podria comportar un col·lapse estratègic de l'enemic, evitant un relativament alt nombre de baixes normalment causades per una clàssica ''[[Vernichtungsgedanke|Kesselschlacht]]'' (o ''batalla d'anihilació''). Aquest ús estratègic independent dels blindats arriscat havia estat altament discutit a Alemanya abans de la guerra, però no havia estat acceptat com a doctrina; i la majoria dels oficials que servien a la Infanteria (que era l'arma de servei dominant) havien advertit d'aquest risc. Von Manstein havia admès això, però en aquest cas, en canvi, podia ser el que calia fer. La seva objecció principal era que es podria crear un flanc obert de més de 300 kilòmetres, vulnerable a un contraatac francès. Guderian va convèncer-lo que això es podria evitar llançant atacs simultanis cap al sud. Però, en canvi, això s'apartaria del concepte bàsic de la Directiva del Führer N. 6.
Von Manstein va escriure el seu primer memoràndum descrivint el pla alternatiu el 31 d'octubre. Caut, evità mencionar el nom de Guderian i va minimitzar la part estratègica de les unitats blindades, per tal d'evitar una resistència innecessària. Entre el 6 de novembre de 1939 i el 12 de gener de 1940 van seguir 6 memoràndums més,<ref>Karl-Heinz Frieser ''Blitzkrieg-Legende'' p. 87</ref> cada cop tornant-se a poc a poc més radicals. Tots ells van ser rebutjats per l'OKH i res del seu contingut va arribar fins a Hitler.
A l'hivern de 1939-40, el cònsol general belga a [[Colònia (Alemanya)|Colònia]] havia anticipat l'angle de l'avanç que von Manstein estava planejant. Va deduir, mitjançant informes d'intel·ligència, que les tropes alemanyes s'estaven concentrant a les fronteres belgues i luxemburgueses. Els belgues estaven convençuts que els alemanys podrien avançar a través de les [[regió de les Ardenes|Ardenes]] i cap al [[canal de la Mànega]] amb la intenció d'aïllar les tropes aliades a Bèlgica i al nord-est de França. Aquests advertiments, això no obstant, no van ser escoltats pels francesos.<ref>Bond 1990, p. 36</ref>
Línia 182:
|}
[[Heinz Guderian]], comandant del [[19è Cos (Alemanya)|XIX Cos]], havia indicat el 12 de maig que volia ampliar el cap de pont fins a, com a mínim, 20 km. El seu superior, general [[Paul Ludwig Ewald von Kleist|Ewald von Kleist]], li ordenà que limités els seus moviments fins a un màxim de 8 km abans de consolidar la seva posició. El 14 de maig a les 11:45, von Rundstedt confirmà aquesta ordre,<ref>Karl-Heinz Frieser, Blitzkrieg-Legende p. 258</ref> la qual cosa implicava que els tancs havien d'atrinxerar-se. No obstant això, Guderian desobeí immediatament l'ordre, expandint el perímetre tant a l'oest com al sud.
En el pla original de von Manstein, com Guderian havia suggerit, es realitzarien atacs secundaris al sud-est, a la rereguarda de la Línia Maginot, per tal de confondre el comandament francès. Aquesta part va ser eliminada per Halder, però Guderian envià la [[10a Divisió Panzer]] i la ''Großdeutschland'' cap al sud per tal d'executar un atac en finta,<ref>Karl-Heinz Frieser, Blitzkrieg-Legende p. 259</ref> usant l'única ruta disponible sobre la plana de [[Stonne]]. El comandant del [[2n Exèrcit (França)|Segon Exèrcit francès]], General [[Charles Huntziger]], intentà llançar un contraatac en el mateix punt mitjançant la ''3e Division Cuirassée de Réserve'', per tal d'eliminar el cap de pont; resultant en una col·lisió cuirassada, amb ambdós exèrcits intentant guanyar terreny en va mitjançant ferotges atacs des del 15 al 18 de maig, amb el poble de Stonne canviant de mans en diverses ocasions. Huntzinger ho considerà com un èxit defensiu i limità els seus esforços a protegir el seu flanc. El vespre del 16 de maig, Guderian retirà la 10a Divisió Panzer, car li havia trobat una tasca millor.
Línia 211:
Malgrat la situació, algunes de les millors unitats al nord no havien lluitat gaire. Havien estat mantingudes en reserva quan podrien haver estat llançades en un contraatac decisiu. En canvi, havien perdut han part de la seva potència de combat simplement movent-se cap al nord. Si havien de córrer per dirigir-se al sud encara en perdrien més. La formació aliada més poderosa, la [[1a Divisió Mecanitzada Lleugera (França)|1a Divisió Mecanitzada Lleugera francesa]] havia estat desplegada prop de [[Dunkerque]] el 10 de maig. Havia mogut les seves unitats d'avançada 220 km al nord-est, darrere la ciutat neerlandesa de [['s-Hertogenbosch]] en només 32 hores. Després de trobar-se que l'exèrcit neerlandès s'havia retirat cap al nord, es retiraren i tornaren cap al sud. Quan arribaren a les línies alemanyes, només els quedaven operatius 3 dels seus 80 tancs [[SOMUA S 35]], resultat principalment dels problemes mecànics.
Tot i això, una decisió radical de retirar-se cap al sud evitant el contacte amb els alemanys probablement hagués salvat la major part de les divisions mecanitzades i cuirassades, incloent la [[Força Expedicionària Britànica|BEF]]; però, per l'altre costat, això significava que s'abandonaven prop de 30 divisions d'infanteria a la seva sort. La pèrdua de Bèlgica s'hagués vist com un important cop dur polític. Els Aliats no estaven segurs de què faria a continuació Alemanya, car amenaçaven en 4 direccions: cap al nord, atacant directament la principal força aliada; cap a l'oest, per deixar-la aïllada; cap al sud, per ocupar [[París]]; i cap a l'est, per moure's darrere la Línia Maginot. La resposta francesa va ser crear una nova reserva a les ordres del general [[Robert-Auguste Touchon|Touchon]], a part de reconstituir el [[7è Exèrcit (França)|Setè Exèrcit]], usant qualsevol unitat que havien pogut retirar de la Línia Maginot per bloquejar el camí cap a París.
El coronel [[Charles de Gaulle]], al comandament de la [[4a Divisió Cuirassada (França)|4a divisió cuirassada]], intentà llançar un atac des del sud que aconseguí un cert èxit. Aquest atac li proporcionaria una fama considerable i la promoció a [[Brigadier General|general de brigada]];<ref>{{ref-llibre|cognom=de Gaulle|nom=Chales|enllaçautor=Charles de Gaulle|títol=Memorias de Guerra|editorial=Planeta de Agostini|isbn=84-674-3324-8|}}</ref> però els atacs de de Gaulle del 17 i el 19 de maig no van tenir gaire significació dins de la situació en general.
Línia 274:
=== La supremacia aèria alemanya ===
En aquells moments, la situació aèria havia esdevingut crítica. La Luftwaffe havia aconseguit la [[supremacia aèria]], mentre que l'arma aèria francesa estava a punt de col·lapsar-se.<ref>E.R Hooton 2007, p. 86.</ref> L'[[Armée de l'Air]] només havia començar a fer la majoria de sortides de bombarders; entre el 5 i el 9 de juny, es realitzaren 1.815 missions, de les quals 518 eren de bombarders. La xifra de sortides declinà a mesura que les pèrdues ja eren impossibles de reemplaçar. La [[Royal Air Force|RAF]] provà de distreure l'atenció dels alemanys amb 660 sortides realitzades sobre la zona de Dunkerque, però les pèrdues van ser greus: el 21 de juny es destruïren 37 [[Bristol Blenheim]]s.<ref>E.R Hooton 2007, p. 84-85.</ref> Després del 9 de juny, la resistència aèria francesa desaparegué virtualment, amb només alguns supervivents fugint cap al nord d'Àfrica francès. La Luftwaffe ara podia volar lliurement. Els seus atacs eren dirigits a donar suport directe o indirecte al ''[[Wehrmacht Heer|Heer]]''.
La Luftwaffe virtualment destruí l'Armée de l'Air durant la campanya i causà greus danys a la RAF. S'estima que França va perdre 1.274 avions durant la batalla, mentre que els britànics en van perdre 959, dels quals 477 eren caces.<ref>E.R Hooton 2007, p. 90.</ref> La Batalla de França havia costat a la Luftwaffe el 28% de la seva línia de front, amb 1.428 avions destruïts (1.129 a causa de les accions enemigues, 299 en accidents). 288 més van resultar danyats (225 a causa de les accions enemigues, 263 per accidents), fent un total del 36% de la força de la Luftwaffe negativament afectada.<ref>E.R Hooton 2007, p.90.</ref><ref>Murray, 1983. p. 40.</ref>
Línia 342:
* Harman, Nicholas. (1980) ''Dunkirk; the necessary myth''. London: Hodder and Stoughton. {{ISBN|0-340-24299-X}}.
* Hooton, E.R. (2007). ''Luftwaffe at War; Blitzkrieg in the West''. London: Chervron/Ian Allen. {{ISBN|978-1-85780-272-6}}.
* [[Julian T. Jackson|Jackson, Julian T.]]. <cite>''The Fall of France: The Nazi Invasion of 1940''</cite>. Oxford UP, 2003.
* Krause, M. and Cody, P. (2006) ''Historical Perspectives of the Operational Art''. Center of Military History Publication. {{ISBN|978-0-16-072564-7}}
* {{ref-llibre| nom=Erich | cognom=von Manstein|enllaçautor=Erich von Manstein | títol=Victorias Frustradas | editorial= Inédita| lloc= Barcelona|any=2006 |isbn=978-84-96829-49-7}}
* {{ref-llibre|cognom=Shirer|nom=William L.|títol=The Rise and Fall of the Third Reich: A History of Nazi Germany|editorial=Simon and Schuster|any=1990|isbn=0671728687}}
* Taylor, A.J.P. and Mayer, S.L., editors ''A History Of World War Two''. London: Octopus Books, 1974. {{ISBN|0-7064-0399-1}}.
* Weal, John (1997). Junkers Ju 87 ''Stukageschwader'' 1937-41. Oxford: Osprey. {{ISBN|1-85532-636-1}}.
* Weinberg, Gerhard L. <cite>''A World at Arms: A Global History of World War II''</cite>. Cambridge UP, 1995.
| |||