Història del papat: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Tipografia |
|||
Línia 347:
El [[751]], [[Aistulf de Friül]] conquerí [[Ravenna]] i amenaçà Roma. Davant aquesta amenaça, [[papa Esteve II|Esteve II]] realitzà un estrany viatge al nord dels [[Alps]] per visitar el rei dels [[francs]], [[Pipí I el Breu]], per demanar-li ajut contra l'invasor llombard.
[[Fitxer:92-Stephen II.jpg|miniatura|El [[papa Esteve II]].]]
El papa es trobà amb Pipí a l'[[basílica de Saint-Denis|abadia de sant Dionís]], prop de [[París]], amb els dos fills de Pipí, [[Carlemany|Carles]] i [[Carloman I|Carloman]]. {{sfn|Duffy|1998|p=69}} Pipí envaí el nord d'Itàlia el [[754]] i, de nou, el [[756]].
Les terres donades al papa Esteve el [[756]], l'anomenada "[[Donació de Pipí]]",
El [[llombards|regne llombard]] arribaria al seu cim durant els segles {{Romanes|VII}} i {{Romanes|VIII}}. El [[paganisme]] i l'[[arrianisme]] inicialment eren majoritaris entre els llombards, però gradualment s'anaren convertint al [[catolicisme]]. La cultura romana i el [[llatí]]
El [[787]] Adrià participà en el [[Segon Concili de Nicea]], convocat per resoldre els problemes de la [[iconoclàstia]]. A Carlemany li alarmà aquest apropament entre Roma i Constantinoble; i davant el fet de no haver estat convidat a enviar bisbes al concili, encarregà als seus teòlegs que redactessin els ''[[Libri Carolini]]'', on es refutava tant la doctrina iconoclasta grega com l'aprovació de la veneració d'imatges per part del concili. papa i emperador es trobaren incòmodament enfrontats davant una important qüestió de doctrina i culte; però s'acabà resolvent amb la celebració del [[concili de Frankfurt]] el [[794]]. {{sfn|Duffy|1998|p=73}}
[[Fitxer:Karel Leo.jpg|miniatura|esquerra|El [[papa Lleó III]] coronant [[Carlemany]], de les ''Chroniques de France ou de Saint Denis'', vol. 1; France, segon quart del [[segle XIV]].]]
El successor d'Adrià, [[papa Lleó III|Lleó II]] era un modest clergue de carrera que no tenia el caràcter del seu predecessor. Després de ser atacat pels seus enemics als carrers de Roma, travessà els [[Alps]] el [[799]] per visitar [[Carlemany]] a Paderborn. {{sfn|Duffy|1998|p=74}} A més,
A una cerimònia a la [[antiga basílica de Sant Pere|basílica de Sant Pere]], el dia de Nadal, se suposava que Lleó ungiria el fill de Carlemany com al seu hereu. Però inesperadament (així s'ha dit), mentre que Carlemany resava, el papa posà una [[corona de Carlemany|corona]] sobre el seu cap i l'aclamà [[emperador]].{{sfn|Duffy|1998|p=76}} Es digué que Carlemany expressà el seu disgust, però malgrat tot acceptà l'honor. El disgust probablement
El [[papa Esteve IV]] viatjà a [[Reims]] per coronar i ungir el fill de Carlemany, [[Lluís el Pietós]], el [[814]].{{sfn|Duffy|1998|p=77}} Això representà un suport per a la imatge del la nova era i del nou imperi constantinià; però la cerimònia fou un intent deliberat per part del papat de consolidar el seu paper a la designació de l'emperador.{{sfn|Duffy|1998|p=77}} Lluís intervingué a l'elecció papal donant suport a la reclamació del [[papa Eugeni II]]; als papes a partir d'aquí se'ls requerí jurar lleialtat a l'emperador franc;{{sfn|Baumgartner|2003|p=14}} i la consagració del papa només podia tenir lloc davant dels representants de l'emperador.<ref name="eugene">Herbermann, Charles, ed. (1913). "[https://en.wikisource.org/wiki/Catholic_Encyclopedia_(1913)/Popes_Eugene_I-IV| Pope Eugene II]". [[Enciclopèdia Catòlica|''Catholic Encyclopedia'']]. New York: Robert Appleton Company</ref>
El resorgiment de l'imperi a Occident, encara que presentava desafiaments, també reforçà enormement l'autoritat papal: Carlemany havia organitzat l'església franca en [[arquebisbat]]s, subordinant els bisbes diocesans ordinaris als seus [[metropolità]].{{sfn|Duffy|1998|p=78}} Vers el 850, a França aparegueren les "''[[Decretals pseudo-isidorianes|Decretals]]''" de Sant Isidor{{efn|Obra suposada d'[[Isidor de Sevilla]], aquestes ''Decretals'' estaven integrades per una sèrie de cartes (falses) dels primers papes, d'unes cartes manipulades de l'època entre Silvestre I (314-335) i [[papa Gregori II|Gregori II]] (715-731), canons conciliars i la ''[[Donació de Constantí]]''. Amb tot això es pretenia establir el Papat com la font de poder eclesial, en la que el papa compartia la seva autoritat amb els bisbes diocesans en qualitat de vicaris seus. Així doncs, la intromissió dels arquebisbes representaven una infracció de l'autoritat papal.<br>Malgrat a que per a alguns fossin dubtoses, es convertiren en una de les principals obres de referència de l'Església medieval. El paper del papa com a origen de tota jurisdicció a l'Església es convertí en quelcom axiomàtic.{{sfn|Duffy|1998|p=78}}}} que, tot i ser una falsificació per erosionar el poder dels metropolitans en favor dels bisbes diocesans, es convertiren en una arma formidable en mans dels papes medievals per poder que els conferia. {{sfn|Duffy|1998|p=78}}
La consagració de [[papa Gregori IV|Gregori IV]] (827-844), triat pels nobles romans, es retardà sis mesos fins a obtenir el vistiplau de Lluís. {{sfn|Baumgartner|2003|p=14}}<ref name="greg">Herbermann, Charles, ed. (1913). "[https://en.wikisource.org/wiki/Catholic_Encyclopedia_(1913)/Pope_Gregory_IV|Pope Gregory IV]". [[Enciclopèdia Catòlica|''Catholic Encyclopedia'']]. New York: Robert Appleton Company</ref>
[[papa Sergi II|Sergi II]] (844-847), tria de la noblesa romana,
[[fitxer:105-St.Nicholas I.jpg|miniatura|El [[papa Nicolau I]] ''el Gran'']]
El [[papa Nicolau I]] (858-868) era un aristòcrata romà que coneixia les obres dels seus predecessors [[papa Lleó I|Lleó]] [[Gelasi I|Gelasi]] i [[papa Gregori I|Gregori]], i estava compromès amb la visió exaltada del papat que contenien aquests texts; a més de les falses ''Decretals'': en la seva opinió, cap sínode ni concili tenia caràcter vinculant a no ser que ell estigués d'acord, i totes les seves decisions tenien caràcter de llei. Si bé l'imperi obligava l'emperador a protegir l'Església, això no significva que aquesta responsabilitat atorgués als emperadors cap mena de dret ni jurisdicció sobre l'Església.{{sfn|Duffy|1998|p=79}} Quan defensà [[Teutberga]] quan [[Lotari II de Lotaríngia|Lotari II]] volgué divorciar-se d'ella, mostrà la seva millor faceta i més valerosa, enfrontant-se a emperadors, arquebisbes i concilis regionals en defensa no només de les prerrogatives papals, sinó que d'una dona indefensa; {{sfn|Duffy|1998|p=81}} però també marcaria la seva relació amb l'emperador i les esglésies d'Orient: el [[858]], el patriarca [[Ignasi I de Constantinoble|Ignasi]] es negà a donar la comunió a l'emperador [[Miquel III]], acusant-lo d'incest. L'emperador el deposà i situà al seu lloc a [[Foci I de Constantinoble|Foci]] {{efn|Foci era un brillant i devot seglar, al qual en cinc dies se l'elevà a [[Patriarca]], infringint-se totes les normes.{{sfn|Duffy|1998|p=81}}}} Nicolau es negà a reconèixer el nomenament; i el [[863]] ordenà deposar i [[excomunió|excomunicà]] a Foci. Les tenses relacions entre Roma i Constantinoble ja duraven generacions; i l'afer Foci cristal·litzà aquesta hostilitat.{{sfn|Duffy|1998|p=81}} El [[867]] Foci presidí un sínode a Constantinoble on excomunicà i deposà a Nicolau; tot i que quan les notícies arribaren a Roma Nicolau ja havia mort. Roma i Constantinoble ja quedaren formalment separades.{{sfn|Duffy|1998|p=82}}
| |||