Feudalisme: diferència entre les revisions

* Cada noble no assoleix el domini gairebé total de les terres sota la seva jurisdicció.

L'estructura econòmica feudal de l'Europa medieval té com a cèl·lula bàsica el senyoriu, que tendeix a l'autosuficiència. És el resultat de l'evolució del feudalisme en el món agrari que promou l'acumulació de terres en mans de propietaris o 'senyors'. A Europa hi ha dos grans centres comercials: el [[comtat de Flandes]], que controla el [[mar del Nord]], i [[Venècia]], que controla el comerç amb [[Bizanci]]. Des d'aquí i des d'[[Al-Andalus]] arriben productes exòtics i de luxe per a la noblesa, però no és l'únic comerç que hi ha: també es comercia amb els productes que el senyoriu no pot produir, com la [[sal comuna|sal]], i per compensar en èpoques de penúria o d'abundància. Però tot i això el comerç és escàs, ja que a la dificultat de les comunicacions s'hi ha d'afegir la baixa demografia i el desordre monetari: encara que la plata i el plom és abundant, gairebé no hi ha or, i, tot i que existeix una munió de monedes, no totes s'accepten a tot arreu. A més, el seguit d'invasions que s'havien anat produint des del Baix Imperi ([[musulmans]], [[magiars]], [[víkings]]...) havien creat un clima d'inseguretat que s'havia traduït en una por a viatjar que havia reduït encara més el comerç.

Però al marge d'aquestes terres comunals hi ha un altre tipus, els mateixos senyorius, que es dividien en [[mans feudal|mansos]] i [[terra indominicata]]. Els mansos tenien teòricament l'extensió suficient per alimentar una família, i la ''terra indominicata'' era la reserva senyorial. Es tractava de les millors terres i en elles hi havia la seva residència i els establiments com el molí, la farga, el forn... pels quals el camperol havia de pagar i, sovint, tenia l'obligació d'utilitzar. També hi habia una iglesia de la qual retzaven.