Tema (música): diferència entre les revisions

Atès que els compositors no van utilitzar de manera deliberada i amb finalitats constructives la transformació del temes fins al [[Classicisme musical|Classicisme]], alguns, de manera força restrictiva, consideren que, en realitat, no es pot parlar de veritables temes musicals fins a aquest període i estil. És en el Classicisme quan, de la mà de compositors com [[Haydn]] i altres s'aborda allò que s'ha denominat ''desenvolupament temàtic'' quan hom es refereix a l'anàlisi de les obres, o ''treball temàtic'' quan allò que hom analitza és el treball del compositor i les tècniques que utilitza. Aquesta força i importància del tema com a força constructiva s'incrementà, encara més, en el [[segle XIX]], sobretot amb el [[música romàntica|Romanticisme]] i va minvar a partir de les primeres dècades del [[{{segle |XX]]|s}} amb el procés de dissolució no sols de la [[tonalitat]] sinó també de les principals [[forma musical|formes musicals]] creades en els períodes i estils anteriors.

La importància del tema en la [[forma sonata]] és tal que tradicionalment s'ha conegut aquest tipus de sonata amb el nom de ''sonata bitemàtica'', és a dir, amb dos temes, tot i que aquesta no és l'única forma d'entendre aquesta [[forma musical]]. En el cas de la simfonia, que aplica l'[[Forma sonata|estructura formal de la sonata]], l'oposició entre temes que és essencial a aquesta forma musical juga amb el valor temàtic del timbre i de l'orquestració: cada un dels dos temes s'acostuma a presentar amb una orquestració ben distinta de l'altra. Sembla que al {{segle|XVIII|s}} aquesta forma era percebuda més en funció del valor de les zones [[tonalitat|tonals]] i de les [[modulació (música)|modulacions]] que no pas en funció dels seus temes, i que la denominació de ''bitemàtica'' és deguda al [[segle XIX]] i propagada fins ben enllà del [[{{segle |XX]]|s}} fins que es va començar a preferir parlar de ''grups temàtics''.