Edat mitjana: diferència entre les revisions

* En darrer lloc, una organització social fonamentada en cadenes de fidelitats personals. Els [[rei]]s no podien disposar d'exèrcits permanents per manca de diners i havien de comptar amb l'adhesió incondicional dels seus [[vassall]]s, la qual era conservada amb la concessió de terres i privilegis. Aquesta pèrdua de poder reial provocà, doncs, l'aparició de vincles recíprocs de fidelitat en què el monarca no era un sobirà suprem situat per damunt dels seus súbdits: era senyor dels seus propis dominis, i a la resta era, en certa manera, una figura cerimonial. Aquest sistema polític de fragmentació de la sobirania impossibilità l'aparició d'un extens aparell administratiu permanent per a imposar el compliment de la llei. A més, el poder polític s'identificà amb la funció judicial d'interpretar i aplicar les lleis existents. El rei, incapaç de recaptar impostos, administrar justícia i preservar l'ordre públic en els seus territoris per la manca d'exèrcit, administració i jutges, deixà aquests deures en mans dels nobles. És a dir, a la possessió de la terra, s'afegí, en el {{segle |IX}}, la jurisdicció sobre els seus habitants… La manca d'un [[dret públic]] possibilità la complexa jerarquia de vincle personal, fonament juridicopolític del món feudal. El vassallatge fou, doncs, un tipus de relació que s'estableix entre dues persones lliures, una de les quals ([[vassall]]) promet a una altra (senyor) fidelitat i serveis a canvi de protecció i manteniment. En un principi, fou concebuda com un vincle personal, però aviat perdé aquest caràcter en generalitzar-se la possibilitat que un individu pogués rebre [[feu]]s de diferents senyors. El vincle de [[vassall]]atge durava tant com la vida dels que l'havien contret.

Al {{segle |IX}}, l'hàbitat dels nobles és la «vil·la», una casa més o menys gran i luxosa que s'aixecava en el centre de la propietat, i rodejada de les bordes dels [[serf]]s, graners, quadres i magatzems. No disposaven encara d'un sistema defensiu pròpiament dit. A partir de la segona meitat del {{segle |IX}}, al centre d'Europa, de resultes de les incursions normandes i la descomposició de l'[[Imperi carolingi]], els càrrecs comtals passaren, lentament, a ser hereditaris, i començaren a construir-se edificis fortificats. Les famílies comtals aconseguiren que el [[feu]] passés a ser, en la pràctica, una propietat particular i que esdevingués un poder personal del [[comte]]. Aquest jurava fidelitat, en un solemne acte d'homenatge, al seu senyor. En la pràctica, la condició de [[vassall]]atge implicava que el comte havia d'ajudar militarment el seu rei i que no es giraria en contra seva o s'independitzaria.