Anglès antic: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Plantilla |
m Plantilla |
||
Línia 37:
Igual que en anglès modern, en anglès antic hi havia una gran variació lingüística, de manera que especificar un únic sistema fonològic, per exemple, seria enganyós, ja que cada variant regional tenia el seu. Hi ha també variació diacrònica, de manera que la llengua de [[Wessex]] a l'època d'[[Æthelwold de Winchester]] (''saxó occidental tardà'') presenta diferències considerables respecte a la llengua de la cort d'[[Alfred el Gran]] (''saxó occidental primerenc''). Tot i aquesta nomenclatura, cal destacar que el saxó occidental tardà no descendeix directament del saxó occidental d'hora.
Els quatre [[dialecte]]s principals de l'anglès antic són el [[merci]], el [[northumbri]] (coneguts de forma col·lectiva com a [[dialectes ànglics]]), el [[kèntic|dialecte de Kent]] i el [[saxó occidental]].<ref>{{ref-llibre|autor=Campbell, A. |títol=Old English Grammar |lloc= [[Oxford]] | editorial= [[Oxford University Press]] |any=1959 |id= {{ISBN|0-19-811943-7}} |pàgines=4}}</ref> Cadascun d'aquests dialectes s'associa a un regne independent. Tota [[Northúmbria]] i la major part de [[Mèrcia]] van caure en mans víkingues durant el {{segle
Després del procés d'unificació dels diferents regnes anglosaxons, que va tenir lloc a 878 sota Alfred el Gran, es fa palès un marcat declivi de la importància dels dialectes regionals en la llengua escrita. La majoria dels documents que ens han arribat del període anglosaxó estan escrits en el dialecte de Wessex, el regne d'Alfred. És probable que la consolidació del poder fos acompanyada per una estandardització de la llengua del govern per fer més fàcil l'administració del regne, de manera que els documents es van redactar en el dialecte saxó occidental. Durant aquesta època, el rei Alfred va reunir nombrosos escribes d'origen merci per posar per escrit nombrosos textos.
| |||