Per als crítics d'aquesta doctrina, el dogma trinitari sembla d'origen [[neoplatònic]], del culte a la [[lluna]] en les seves diferents fases, o que prové d'altres religions babilòniques o [[Hinduisme|hindús]] (veure "[[Trimurti]]").
The Encyclopædia Britannica explica que "ni la paraula Trinitat ni la doctrina explícita apareixen en el Nou Testament. Aquesta doctrina es va anar desenvolupant al llarg de diversos segles i va causar nombroses polèmiques." <Ref> Micropædia, tom X, pàg. 126 </ref> Quan els escriptors del Nou Testament parlen de Déu, es refereixen al Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist. Quan parlen de Jesucrist, no parlen d'ell ni pensen en ell com Déu. És el Crist de Déu, el Fill de Déu, la Saviesa de Déu, la Paraula de Déu. <Ref> "The Divinity of Jesus Christ", de John Martin Creieu </ref> The Encyclopedia Americana aclareix que "el trinitarisme del segle IV no reflectia amb exactitud l'ensenyament del cristianisme primitiu respecte a la naturalesa de Déu; al contrari, va ser una desviació d'aquest ensenyament ".<ref>" The Encyclopedia Americana ", tom XXVII, pàg. 294L </ref> La New Catholic Encyclopædia admet:" La major part dels textos del Nou Testament revelen que el esperit de Déu és alguna cosa, no algú, això es veu especialment en el paral·lelisme entre l'esperit i el poder de Déu ".<ref>" La New Catholic Encyclopædia ", tom XIII, pàg. 575 </ref>
La Bíblia mai es presenta a Déu com a part d’una trinitat:
