Colònia de Moçambic: diferència entre les revisions

m
neteja i estandardització de codi
(en català, el verb contemplar no s'utilitza en aquest context)
m (neteja i estandardització de codi)
Inicialment per les qüestions important el ''feitor'' havia de convocar l{{'}}''adjunto'' (és a dir un òrgan format pel ''vigário'', l'escrivà, l'oficial encarregat de la guarnició i el ''vareador'' de més edat) però amb el temps es va considerar adjunto a la reunió del governador amb els principals ciutadans, encara que no fossin membres del govern municipal.
 
Pel que fa a l'expansió en territori de Moçambic, l'any [[1831]] es va fundar una colònia agrícola a la badia de Fernão Veloso, actual [[Nacala]], però només va durar dos anys.
 
L'any [[1852]], [[Bernardo de Sá Nogueira de Figueiredo]], marqués de Sá da Bandeira, va intentar, des del restaurat Consell Ultramarí, aplicar algunes mesures per a millorar els ingressos de l'estat a la província de Moçambic: el [[1853]] va declarar l'obertura del comerç a tots els ports de la província, posant fi al monopoli comercial de l'estat, que era més teòric que real, però que tenia la finalitat de cobrar les taxes de duana; d'altra banda va establir un impost, la palhota, que gravava els habitacles estenent la recaptació dels comerciants a la població en general. La decisió però no va suposar un augment considerable de diners per l'estat, que no van augmentar substancialment fins després del [[1895]] quan es va obrir el ferrocarril al Transvaal.
 
L'any [[1855]] Sá da Bandeira en va impulsar una colònia agrícola a l'illa de Santa Carolina, que va durar set anys. L'any [[1857]] es va fer un altre intent a [[Tete (Moçambic)|Tete]], en la que els agricultors eren els soldats de la primera Companyia del Batalló emplaçat a Tete, però tampoc va funcionar i només va durar sis anys.
 
El segon tractat de ''Paz, Amizade i Comércio'' signat amb la [[República del Transvaal]], l'any [[1875]], establí la construcció d'una línia fèrria entre la [[Badia Delagoa]] i [[Pretòria]]. La guerra, el canvi de traçat per evitar Swazilandia (que entremig havia esdevingut protectorat britànic), i una mala execució per un concessionari, van provocar que línia no s'obrís fins a l'[[1 de gener]] de [[1995]]. Fou la inversió més gran que el govern portuguès havia fet fins llavors en les seves colònies.
eren destinats a cobrir aquest deute. L'any 1892, finalment, l'estat portuguès va declarar-se en bancarrota. Portugal semblava abocat a la venda de les colònies però amb la fama de corruptes dels seus governs hi havia el temor a perdre les colònies i els diners (que serien malgastats pels governants). Fou llavors quan es van concedir drets d'administració a companyies privades (vegeu [[Companyia del Niassa]], [[Companyia de Moçambic]]).
 
L'oficial de cavalleria Mouzinho de Albuquerque fou governador del [[districte de Lourenço Marques]] entre [[1890]] i [[1892]] i responsable de la captura del rei de [[Imperi de Gaza|Gaza]], [[Gungunhana]], l'any [[1895]], es va destacar en l'exigència de reformes administratives i també morals. El [[1894]] es van produir una sèrie de revoltes indígenes a la regió de Lourenço Marques el que va facilitar el nomenament d'[[António Ennes]] com a comissari reial, dotat de poder legislatiu, executiu i arbitral. La política pactista es va acabar només arribar a començaments de [[1895]] i el regne de Gaza va arribar a la seva fi amb la captura de Gungunhana a finals del mateix any (Mouzinho fou nomenat governador del nou [[Província de Gaza|districte militar de Gaza]]). A Ennes es deu el ''Regulamento do Trabalho Indígena''. Però acabades les operacions militars es va suprimir la figura de comissari reial i el març de [[1896]], Mouzinho de Albuquerque va substituir Ennes al capdavant de la colònia, com a simple governador general de Moçambic. Només l'aixecament armat de Maguiguana, ''induna'' (lloctinent) de Gungunhana, poc després, va recuperar el comissariat el novembre però el [[1897]], liquidada la revolta, va tornar a ser abolit. Quan fou rebaixat de categoria Mouzinho va dimitir i el govern li va acceptar la renúncia. L'any 1896 van endegar-se noves colònies agrícoles a [[Manica]], Gaza, Mossurize i Fernão Veloso, però no van tenir continuïtat.
 
El [[1899]] es va iniciar la segona guerra anglo-bòer que va durar fins al [[1903]]. L'any [[1901]], la Societat de Geografia de Lisboa va decidir organitzar un Congrés Colonial on es debatessin les polítiques a seguir en els territoris d'ultramar. En aquest Congrés va destacar la proposta d'administració colonial proposada per [[Eduardo da Costa]], membre de la generació del 95 i antic cap de l'estat major d'António Ennes. Havia estat governador del [[districte de Moçambic]] ([[1897]]) on va seguir la guerra contra els ''namarrais'' pels territoris davant l'[[illa de Moçambic]] i durant la seva administració va elaborar un ''regulamento para a administração dos territórios indigenas'', que fou molt elogiat. La seva ponència al congrés fou considerada la més important i va tenir gran influencia en el pensament i l'administració colonial, sent la base per la futura reforma del [[1907]].
 
[[Ayres de Ornelas]] fou governador de Lourenço Marques fins al 1905 quan va deixar el càrrec per esdevenir Ministre de Marina i Ultramar i, des de llavors, va intentar una reforma descentralitzadora que facilités l'administració de les colònies africanes. Finalment, aquesta reforma es va aprovar el [[23 de maig]] de [[1907]]. Tanmateix, no va tenir gaire vigència, perquè Ayres de Ornelas va ser destituït l'abril de [[1908]] i la reforma va patir severes retallades però va romandre com a base de la legislació republicana.
 
La Reforma d'Ayres de Ornelas pot ser considerada el llegat més important del conjunt de la generació del 95, doncs, en gran manera, recull els principis descentralitzadors i les orientacions eminentment pràctiques que van caracteritzar als
membres d'aquesta generació. En el ''Regulamento das circumscroções civis dos distritos de Lourenço Marques e Inhambane'', aprovat el primer de setembre de [[1908]] es va fer referència directa per primer cop a les autoritats gentilícies (caps locals nadius) com a agents que tenien una funció dins l'administració colonial, i es van descriure les seves atribucions, drets i deures.
 
La revolució republicana del [[5 d'octubre]] de [[1910]] volia modernitzar el país i la seva economia i va assumir els tres principals principis establerts per la Reforma Administrativa de 1907: descentralització administrativa (concessió d'autonomia política i financera als territoris ultramarins), divisió de la població en dos estatuts jurídics segons el grau de civilització (indígenes i civilitzats), i administració directa (els funcionaris portuguesos assumien, a més a més de les funcions d'administració, la presidència dels tribunals de justícia per a indígenes). La constitució del [[21 d'agost]] de [[1911]] reconeixia la descentralització, les lleis diferents per "civilitzats" i indígenes, i l'administració directa però atenuada pel reconeixement de l'autoritat gentilícia (caps locals nadius).
 
L'any [[1914]] es van aprovar una sèrie de lleis entre les quals un decret que regulava el treball indígena a ultramar (número 951), la Lei Orgânica da Administração Civil das Colónias (número 277) i la Lei Orgânica da Administração Financeira das Colónias (número 278). Aquestes lleis foren substituïdes després de la guerra per altres similars.
número 23.228 del 15 de novembre de 1933). La RAU dividia el país en tres províncies: Sul do Save, Zambézia i Niassa (els territoris de [[Manica i Sofala]] estaven encara sota l'administració de la ''Companhia de Moçambique''; l'any [[1942]], quan van tornar a l'estat, es va crear la nova província de Manica i Sofala; l'any [[1955]], la província de Niassa va ser dividida en els tres tres districtes que la formaven: Moçambique, Cabo Delgado i Niassa. Els districtes, per la seva banda, estaven dividits en ''concelhos'', centrats en nuclis urbans, i ''circunscrições civis'', eminentment rurals. La nova situació es caracteritzava pel centralisme que va reduir el marge d'autonomia dels colons portuguesos de Moçambic i també el seu marge de beneficis, i preparava el camí a nivell local per consolidar la figura clau de la nova administració, el ''régulo''.
 
El régulo era un funcionari portuguès i al mateix temps el representant dels usos i costums africans, i era el responsable sobre la unitat territorial més petita prevista per l'administració, la ''regedoria''; així era un auxiliar de l'administració que legitimava el govern colonial. Gaudia d'una influència política i d'uns privilegis econòmics que no tenien la majoria d'africans assimilats. Era l'interlocutor amb la població, encara que en aquest cas les seves funcions s'assemblaven més a les d'un capatàs de plantació. Quan els caps locals rebutjaven el càrrec, els portuguesos nomenaven un régulo addicte que no tenia el respecte de la població. Algunes disposicions dels anys quaranta volien imposar la plena ocupació en la població africana i de vegades els régulos van ser els encarregats d'establir quina era l'àrea de terra que calia conrear perquè un camperol es pogués considerar en plena ocupació, Per a ajudar els régulos en la seva complicada funció, l'any [[1944]] es va aprovar una ''Portaria Provincial'' (número 5639 del [[29 de juliol]]) que establia les insígnies que podien portar i els incentius que podien rebre segons el seu grau d'implicació. Paral·lelament, també es van emprendre les disposicions legals per a compilar el dret tradicional que havia de reforçar la seva posició dins la regedoria.
 
La [[província d'Inhambane|regió d'Inhambane]] s'havia caracteritzat en els primers trenta anys del segle per dos corrents migratoris diferents: l'emigració africana cap a les mines del Transvaal i l'emigració portuguesa o per produir begudes alcohòliques que els indígenes compraven amb els diners guanyats a les mines. l{{'}}''Acto Colonial'' va suposar l'inici d'una política de fermesa contra la producció de begudes alcohòliques (pel treball dels nadius calia reduir el nivell d'alcoholisme) i la prohibició de les begudes locals (la ''sura'' i el ''sope'' principalment) per afavorir la importació de vi de la metròpoli. En aquests anys els portuguesos van acaparar les terres indígenes però no van apujar la producció. Els acords d'[[11 de setembre]] de [[1928]] i de [[17 de novembre]] de [[1934]] entre Portugal i la Unió Sud-africana, establia que els emigrats moçambiquesos a l'Àfrica del sud cobrarien la meitat dels seus salaris en retornar al país. Contra aquesta situació es va revoltar ve3rs el [[1940]] el cap local (''inhamussa'') Malandera; la revolta fou sufocada i un indígena de nom Manuel nomenat al seu lloc
2.355.736

modificacions