Desfilada de moda: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 3:
== Presentació ==
Se celebra una desfilada de moda amb l'ajuda de models reclutades a agències<ref>Hi ha algunes excepcions, com la presència d'estels del món de la música o del cinema que participen molt ocasionalment en les presentacions en el podi, així com una desfilada de Jean-Paul Gaultier amb gent que es troba al carrer.</ref> que passegen per una passarel·la alineada amb clients potencials, compradors i distribuïdors, crítics -periodistes especialitzats, fotògrafs i de vegades bloggers influents- reunits per a l'ocasió. Per tant, com a moda, també serveix com a mitjà perquè els creadors proporcionin la seva visió personal de la moda per a la temporada vinent, i com a tal, és una representació gairebé artística i assegura que les empreses patrocinadores renovin la seva imatge de marca.<ref group="n">Hi ha algunes excepcions, com la presència d'estrelles del món de la música o del cinema que participen molt ocasionalment en les presentacions en la passarel·la, com va succeir a una desfilada de Jean-Paul Gaultier amb gent del carrer.</ref> Didier Grumbach subratlla que ''"sempre és un espectacle complet que ha de transmetre emoció i explicar una història en pocs minuts".''<ref name=":0">{{Ref-llibre|cognom=Dromard|nom=Thiébault|títol=« Le vrai coût des défilés »|url=|edició=|llengua=|data=4 juliol 2013|editorial=Challenges, no 352, p.22|lloc=|pàgines=|isbn=0751-4417}}</ref>
La roba teòricament està disponible per comprar en la seva versió definitiva de ''[[prêt-à-porter]]'' (una versió adaptada de l'alta costura per a la vida diària), i es presenta en prototips tot sovint únics, de vegades fins i tot mai comercialitzats. El costurer [[John Galliano]], llavors a [[Dior (marca)|Dior]], deia ''"La desfilada de moda és la fragància, l'essència de la col·lecció. És la manera d'inspirar als compradors i periodistes a inspirar-se. A continuació, vam mostrar al showroom tota la gamma de productes, reelaborats i adaptats al mercat. En la nostra empresa, aquestes dues cares de la mateixa col·lecció es dissenyen en paral·lel"'' <ref>{{Ref-llibre|cognom=Cabasset,, L'Officiel,|nom=Patrick|títol=« John Galliano depuis 1997 »|url=|edició=|llengua=|data=Gener 2008|editorial=Éditions Jalou « 1000 modèles », no 81 « Dior 60 ans de création »|lloc=|pàgines=p. 141|isbn=1290-9645}}</ref> No obstant això, la majoria de les vendes importants pels compradors professionals són realitzades ben abans, en el moment de la precol·lecció; la desfilada serveix només a demostrar el poder creatiu de les marques.<ref name="Chal352">L'alta costura, que ha après la forma d'un ritual, l'espectacle s'organitza durant dues setmanes de desfilades a París. Pel prêt-à-porter, les setmanes de les desfilades tenen lloc a diversos llocs del món, de les quals les capitals de la moda són [[New York Fashion Week|Nova York]], Milà, París, i Londres principalment.
</ref> És abans de res una operació de comunicació més que una acció comercial.<ref>Un exemple és la desfilada de moda tardor-hivern de Gucci, que va produir directament 102 portades de revistes a tot el món.</ref>
En l'alta costura, on la passarel·la pren la forma d'un ritual, aquest espectacle s'organitza durant dues setmanes de desfilades a París, així com en diversos llocs del món, com Nova York, Milà i Londres.
Línia 13:
Sir Charles Frederick Worth és l'origen de les desfilades de moda, però és gràcies a la modista Lucy Christina Duff Gordon que deu la teatralització de l'esdeveniment. En el 1911, Lucy Christina Duff Gordon inaugura el seu magatzem parisenc i convida a les seves models a prendre poses dramàtiques. La desfilada de moda pren el sentit del ''{{Lang|en|fashion show}}'' anglès, il·lustrant la dimensió espectacular.
Els anys 20, aporten aspectes de [[Actuació artística|presentacions artístiques]] a la desfilada, sobretot amb la integració de la dansa, de la música i de la decoració. En el 1923, la modista Jeanne Paquin fa desfilar les seves models al teatre Place de Londres. L'americana Irène Castle crea per [[Coco Chanel]] el transcurs familiar de la model: "''malucs cap endavant, espatlles caigudes, una mà es llisca en la butxaca i l'altra en moviment''"<ref>{{Ref-publicació|cognom=Morgan,|nom=Jan|article=''Le défile de mode: spectaculaire décor à corps'',|publicació=Sociétés & Représentations, numéro 31, pàgina 127|url=|data=Gener 2011|pàgines=}}</ref>
Des dels anys 1930, la música pren una part cada cop més important, així com els jocs de llums. A partir dels anys 1960, la música es va fer càrrec dels números que anunciaven les models que desfilaven. [[Mary Quant]] demana a les seves models de dansar sobre la passarel·la. [[André Courrèges]], [[Paco Rabanne]] i encara [[Pierre Cardin]] inventen posades en escena més conceptuals. L'escena d'obertura de la pel·lícula de [[William Klein]] ''Qui êtes-vous, Polly Maggoo?'', il·lustra perfectament l'atmosfera del moment.
Línia 19:
En el decenni següent, [[Kenzo Takada|Kenzo]] deixa a les seves models improvisar: cap coreografia s'ha imposat i es donen resultats molt sorprenents.
Des de 1980, amb els joves creadors, les desfilades de moda tenen una real escenificació, és la «moda-espectacle», com la imatge de Thierry Mugler tan [[Escenògraf|escenogràfica]] com costurera.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Morgan|nom=Jan|títol=Le défile de mode: spectaculaire décor à corps,|url=|edició=|llengua=|data=gener 2011|editorial=Sociétés & Représentations, no 31|lloc=|pàgines=p. 128|isbn=}}</ref> Extravagants i ostentoses són els dos adjectius que qualifiquen les presentacions. En el decenni següent, les ''supermodels'' són omnipresents en les passarel·les: sexe i [[luxe]] són indissociables com es demostra en els ''shows'' de [[Gianni Versace]]. En paral·lel es desenvolupa al cap d'uns anys una moda minimalista a les desfilades.
Alguns estilistes o costurers han sigut reconeguts per les seves desfilades de moda: [[Hussein Chalayan]], Thom Browne, [[Maison Martin Margiela|Martin Margiela]], i també [[John Galliano]]. Després dels anys 2000, període durant el qual les desfilades han esdevingut més i més desmesurades per les grans cases, el cost d'aquestes ha esdevingut important. De 100.000 euros segons Didier Grumbach, fins a més de cinc milions d'euros per Chanel, Vuitton o Dior. La posada en escena per escenògrafs de renom així com les [[Model (moda)|models]], ocupen una gran part de les despeses.
Als anys 1950, una desfilada d'alta costura dura més d'una hora i mitja. Deu anys més tard, és la meitat, i quaranta anys més tard, dura vint minuts. En els nostres dies, una desfilada dura aproximadament de set a onze minuts.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Saillard|nom=Olivier|títol=«Paris haute couture», p. 15|url=|edició=|llengua=|data=novembre 2012|editorial=Paris Haute Couture|lloc=París|pàgines=287 p.|isbn=978-2-08128605-4}}</ref> ''"Venem les idees allà... Esperem més temps per a les desfilades que per veure-les"'' lamenta Olivier Saillard.<ref> ''Falta indicar la publicació
''.</ref>
=== Desfilades històriques a França ===
Certes desfilades marquen durablement la moda; en la majoria dels casos, la desfilada s'ha retingut com data d'una col·lecció emblemàtica i n'esdevé el símbol. Però de vegades la desfilada en la seva forma obté una plaça preponderant per allò que aporta de nou.
[[Elsa Schiaparelli]] complica la posada en escena, sovint amb sentit de l'humor, adoptant temes per als seus espectacles, inclòs el famós ''"Cirque"'' que va tenir un impacte a escala nacional en el 1938. És la primera a barrejar xou i moda d'aquesta manera.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Kerlau|nom=Yann|títol=Les secrets de la mode, Elsa Schiaparelli|url=|edició=|llengua=|data=Febrer 2013|editorial=Éditions Perrin|lloc=París|pàgines=438|isbn=978-2-262-03923-3}}</ref> Aquest espectacle inclou un equilibrista, malabaristes, pallassos i animals instruïts. L'èxit fa que vengui diverses creacions directament inspirades en el circ.<ref name=":1">{{Ref-llibre|cognom=Worsley|nom=Harriet|títol=100 idées qui ont transformé la mode «100 ideas that changed fashion»|url=|edició=|llengua=|data=octubre 2011|editorial=Seuil,|lloc=París|pàgines=215 p., « Quand la mode devient spectacle », p. 92|isbn=9782021044133}}</ref> Aquesta presentació marca una fita en la història de les desfilades de moda: la forma és tan important com la roba mateixa.<ref name=":1" />
Línia 34:
Als inicis de 1964, Courrèges renova la moda de l'època amb la seva col·lecció ''«The Moon Girl»'' amb un esperit «còsmic»; el mini-vestit fent ús del [[PVC]], amb les seves models saltant i ballant, fa que [[André Courrèges]] canviï, al curs de la seva carrera, el principi mateix de la desfilada. En el 1971, [[Yves Saint-Laurent]] escandalitza amb la seva col·lecció titulada ''«Libération»'' recordant els anys de guerra i l'Ocupació.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Lelièvre|nom=Marie-Dominique|títol=«Yves Saint Laurent, créer au scandale»|url=|edició=|llengua=|data= 20 març 2015|editorial=Mode, sur liberation.fr,|lloc=|pàgines=|isbn=}}</ref>
== Desfilades als Països Catalans ==
A Barcelona té lloc la [[080 Barcelona Fashion Week]] (Setmana de la Moda de Barcelona 080) cada any des del 2007, i és una refundació i continuació de l'antiga [[Passarel·la Gaudí]] que va néixer els anys 1980. Al la mateixa ciutat també té lloc la Passarel·la Gaudí Núvies, dintre de la Barcelona Bridal Fashion Week, abans coneguda com a Saló Internacional Núvia Espanya, especialitzada en moda de bodes.
[[Rei Kawakubo]] presenta per primer cop a París la seva col·lecció l'any 1981. Poc coneguda pel gran públic, el ressò a la moda és immens; aquesta desfilada quedarà — junt amb la primera de Dior com una de les més notables de la història de la moda per la revolució estilística que va engendrar.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Blackman|nom=Cally|títol=«100 years of fashion»|url=|edició=|llengua=|data=abril 2013|editorial=La Martinière|lloc=París|pàgines=399 p., « Les conceptuels », p. 337|isbn=978-2-7324-5710-9}}</ref> Tres anys més tard, Thierry Mugler dóna un espectacle al Zénith: els espectadors paguen per assistir a la grandiosa desfilada del creador. La primera col·lecció de Christian Lacroix marca la seva època de manera entusiasta, per la seva creativitat i la seva renovació completa de les tendències dels anys 1980: ''"no pots creure-ho i ningú pot superar-ho"'' escriu llavors a la premsa.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Fogg|nom=Marnie|títol=Tout sur la mode : Panorama des chefs-d’œuvre et des techniques|url=|edició=|llengua=|data=octubre 2013 (1a ed. 2013 Thames & Hudson)|editorial=Flammarion, coll. «Histoire de l'art»|lloc=París|pàgines=576 p. «La première collection», p. 456 à 457|isbn=978-2081309074}}</ref>
La re-interpretació de la Mort del cygne per Shalom Harlow en el moment de la col·lecció d'[[Alexander McQueen]] en la primavera-estiu del 1999, és l'apogeu de les desfilades del creador anglès qui ha sigut regularment assenyalat pels seus xous sovint controvertits.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Blackman|nom=Cally|títol=«100 years of fashion»|url=|edició=|llengua=|data=abril 2013|editorial=La Martinière|lloc=París|pàgines=399 p., «Les conceptuels», p. 346|isbn=978-2-7324-5710-9}}</ref><ref group="n">La desfilada de moda d'[[Alexander McQueen]] en el 2004, dirigit per Michael Clark, és tant una desfilada de moda com una ''performance'' artística.</ref> L'altre anglès, [[John Galliano]], qui sol teatralitzar amb excés les seves presentacions, presenta múltiples desfilades notables al curs de la seva carrera per Dior, de la qual sobresurt ''«Massaï»'' en el 1997, i sobretot la col·lecció ''«Clochards»'' a principis dels 2000 o ''«La moda per tots»'' en el 2006, amb desfilada de nans i de gegants. Cap a aquesta època, [[Karl Lagerfeld]] dóna per [[Chanel]] desfilades d'alta costura amb decoracions desmesurades, tals com un lleó gegant, un immens ''tailleur'' [[Chanel]], un iceberg de 265 tones, o la decoració d'una ciutat bombardejada.<ref name=":0" />
Linha 52 ⟶ 53:
== Notes ==
<references group="n"/>
== Referències ==
{{Referencies}}
| |||