Artur I de Bretanya: diferència entre les revisions

La mort Inesperada de Ricard Cor de Lleó a Châlus (Chasluç), al [[Comtat del Llemosí|Llemosí]], al [[Ducat d'Aquitània]], el 6 d'abril de 1199 va accelerar els esdeveniments. Artur, sent l'únic fill de Jofré o Geoffroy Plantagenet, germà petit de Ricard Cor de Lleó, reivindica l'heretatge de tots els dominis del Plantagenet, és a dir [[Anglaterra]], [[Ducat de Normandia|Normandia]], [[comtat d'Anjou|Anjou]], [[comtat de Maine|Maine]], [[comtat de Poitou|Poitou]] i [[ducat d'Aquitània|Aquitània]]. Tanmateix, l'altre germà delsdel difuntsdifunt, [[Joan sense Terra]], pretenia també la successió. Immediatament, l'hereu del ducat de Bretanya va entrar a l'Anjou, confiat en el suport dels aristòcrates angevins. El maig va trobar a Felip August al que va fer homenatge pels comtat d'Anjou, del Maine i de [[Comtat de Tours|Tours o Turena]].<ref name="ReferenceA">. ''Chronicon Turonense Magnum'', 145</ref> Artur tenia al darrere el suport de la seva mare Constància, dels bisbes de [[Vannes]] i de [[Nantes]], de l'abat de [[Saint-Melaine de Rennes]] i d'importants barons bretons dels quals els principals eren Geoffroy III de Chateaubriant, Guillem II de la Guerche, Geoffroy II d'Ancenis, [[Conan I de Léon]] i Andreu III de Vitré. Aquests personatges, així com alguns senyors francesos, van rebre diverses terres angevines. Artur va anomenar senescal d'Anjou i de Maine a [[Guillaume des Roches]].<ref name="ReferenceA"/> Joan sense Terra fou tanmateix el gran guanyador de la competició, ja que es va proclamar rei d'Anglaterra i duc de Normandia. Guillaume des Roches va aconseguir molt breument reconciliar Artur amb el seu oncle.<ref>François Neveux, ''La Normandie des ducs aux rois'', Rennes, 1998, pàg. 561. </ref> Però des de la fi setembre de l'any [[1199]], l'infant es va posar novament sota la protecció del rei de França. Va estar a [[París]] dos anys.<ref>''Chronicon Turonense Magnum'', 146</ref>