Batalla de l'Atlàntic (1939-1945): diferència entre les revisions

La situació dels subministraments a la Gran Bretanya era tal que es començacomençà a parlar sobre la impossibilitat de prosseguir amb l'esforç de guerra, amb uns subministraments de combustible tan baixos. Semblava que DönitsDönitz estava guanyant la guerra. Tot i quePerò els dos mesos vinentssegüents portarien un gir de la fortuna complert. A l'abril això no obstant, les pèrdues de submarins s'incrementaren alhora que la xifra e vaixells enfonsats queia dramàticament. 39 vaixells de 235.000 tones van ser enfonsats a l'Atlàntic, per 15 submarins destruïts. Al maig, les llopades ja no van tenir més cap mena d'avantatge, i aquell mes seria conegut com el [[Maig Negre (1943)|"Maig Negre"]] per ala la ''U-Boot Waffe''.

El forat de l'Atlàntic mig, que havia restat inabastable pelsper als avions, va poder-se cobrir amb el [[B-24 Liberator]] de llarg abast. A la primavera de 1943 els britànics havien desenvolupat un radar centimètric per a escanejar el mar, suficientment petit per ser portat en un avió patruller armat amb càrregues de profunditat aerotransportades. El radar centrimetric millorà enormement la detecció dels submarins en anul·lar el sistema d'alarma alemanya Metox. A més, s'augmentà la cobertura aèria mitjançant la introducció de mercants reconvertits en portaavions (els vaixells MAC), a més del nombre creixent de portaavions d'escorta. Volant bàsicament amb [[Grumman Wildcat]], navegaven en combois i els proporcionaven la molt necessària cobertura aèria i patrulles durant tot el camí a través de l'Atlàntic.

L'augment dels vaixells d'escorta va produir-se tant com a resultat dels programes de construcció naval estatunidencs com de l'alliberament dels escortes que havien participat en els [[Operació Torxa|desembarcaments al nord d'Àfrica]] al novembre i desembre de 1942. enEn particular, es dissenyaren [[destructor d'escorta|destructors d'escorta]], similars a les ''fragates'' britàniques, que eren molt més econòmics de construir que els [[destructor]]s, a més del fet que eren més fiables que les [[corbeta|corbetes]]. Això comportà que no només hi havia prou nombre d'escortes per protegir els combois amb tota seguretat, sinó que també es podien formar grups de cacera (sovint centrats als voltants dels portaavions d'escorta) per atacar alsels U-boots de manera més agressiva.

La ruptura del codi naval d'Enigma permetia als combois aliats evadir-se de les llopades, mentre que els grups de suport britànics i els grups de cacera americans podien caçar els U-boots que s'apropaven als combois, o aquells les posicions dels quals eren mostrats pels missatges d'Enigma. La intenció de Dönitz en aquesta [[Guerra de tonatge]] era enfonsar vaixells aliats a un ritme superior del que poguessin reemplaçar-los; però això es demostrà impossible d'aconseguir a un moment quan la producció (especialment als Estats Units) s'incrementava a uns nivells inabastables mentre que les seves pèrdues de submarins augmentaven.

Les forces aèries aliades van desenvolupar tàctiques i tecnologia per patrullar el [[golf de Biscaia]], la ruta principal pels U-boots amb seu a França, molt perillosa. La introducció de la [[Leigh Light]] portà la possibilitat d'efectuar atacs ben acurats sobre els submarins que recarregaven les seves bateries a la superfície durant la nit. La Luftwaffe respongué proveint cobertura de caces pels submarins que tornaven de l'Atlàntic. EncaraA més, gràcies als informes proveïts pels membres de la [[Resistència Francesa|Resistència]] que treballaven als mateixos ports, per a molts submarins les darreres milles abans d'arribar a port eren molt difícils.